Fa temps que circula un rum-rum somort sobre les relacions entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, que sembla que van millorant. Les ferides del 2017 no s’han tancat del tot, i potser no es tancaran mai, perquè en bona part són personals, però tots dos partits semblen haver començat una reconducció de les relacions. En l’ambient hi plana, o si més no hi planava, una reducció de la tensió entre les dues principals forces polítiques independentistes, obligades a entendre’s, ni que siga perquè no tenen cap més opció que pactar si volen tenir presència al govern de Catalunya.

Aquests darrers dies fins i tot hi havia hagut gests públics, que semblaven molt significatius d’aquest nou temps. Per exemple, la proposta d’acceptar dins el grup parlamentari europeu Verds-ALE, on hi ha ERC, tant el president Puigdemont com Toni Comin, una possibilitat que havia estat descartada mesos enrere. De manera que tots plegats podíem deduir que s’avançava a l’hora de llimar les discrepàncies.

I tanmateix, quan havien passat poques hores de la confirmació d’aquesta possibilitat, ahir la polèmica per la classificació dels presos polítics, si en segon grau o en tercer grau, va tornar a mostrar amb tota la cruesa la imatge de la divisió en dos blocs partidaris. Monolítics. Els presos d’Esquerra a favor del segon grau i els de Junts per Catalunya a favor del tercer.

Hi ha un debat tècnic, evidentment, sobre aquesta qüestió. Però ara no hi entraré. A mi em crida l’atenció que ni en una cosa com aquesta no es puguen posar d’acord abans que no esclate la confrontació al carrer i en públic.

Insistesc a donar un gran valor a això que sembla que és un nou temps que es va obrint, ja es veu que amb dificultats, entre totes dues forces. Un nou temps reforçat, diuen, per canvis subtils en les cúpules respectives. I sóc conscient que un moment tan delicat com el de la negociació sobre el suport o no a la investidura de Sánchez, amb totes les conseqüències que té, ha de suscitar d’entrada una certa tensió entre dues forces que en definitiva es confronten directament, competint per una bona part de l’electorat que tant pot votar els uns com els altres.

Però, dit això, crec que seria bo que els partits independentistes fossen conscients que no poden abusar de la paciència de la gent de manera infinita. Calia, per exemple, evidenciar ahir la discrepància d’una manera tan descarnada com es va fer? De segur que prèviament s’ha fet tant com s’ha pogut per posar d’acord els presoners i els advocats per tal que no formen blocs monolítics, els uns contra els altres, amb Cuixart mirant de posar-hi pau? Esquerra Republicana i Junts per Catalunya en són conscients, del desencís que originen aquestes picabaralles en els ciutadans? Ep!, no dic que siga fàcil d’estalviar-se-les i ja sé que la situació de presó no és pas la ideal per a reclamar als qui hi són tancats injustament que, damunt, siguen constructius. Però, amb humilitat i solidaritat, crec que puc dir i opinar que molts agrairíem una dosi encara més gran de responsabilitat, per evitar situacions com la que es visqué ahir. Si això és possible.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.