Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Plou sobre mullat. Encara se sentien les protestes per les retallades desmesurades en la plantilla de CaixaBank, quan ahir el BBVA va proposar l’acomiadament de 3.800 treballadors. És considerat el primer gran ERO que fa el banc. En aquest cas, la retallada de la plantilla afecta el 16% dels treballadors: 3.000 de la xarxa d’oficines i 800 dels serveis centrals. Vet aquí, doncs, que en una sola setmana entre CaixaBank i el BBVA han anunciat que feien fora uns 12.000 treballadors, la qual cosa sembla un plat massa fort per a pair per part d’un govern que es qualifica d’esquerres i que, a més, resulta que és el segon accionista d’un d’aquests bancs. I tot es complica una mica més pels moments d’austeritat extrema que travessem, amb 750.000 treballadors a tot l’estat espanyol penjant d’un fil, amb l’ERTO al damunt i l’augment de sous dels directius de Bankia, com explicava a la píndola d’abans-d’ahir.

La reacció del govern Sánchez va ser immediata. La ministra Nadia Calviño ja va dir alguna cosa sobre els acomiadaments de CaixaBank, però ara, amb els que ja negocia el BBVA, hi ha insistit amb més força i els ministres José Luis Escrivá i Yolanda Díaz s’han afegit al cor de les protestes. Hi insisteixo, al “govern d’esquerres” li han fet mal els acomiadaments i que els dos màxims dirigents del BBVA cobrin al voltant de quatre milions de sou anual. Han parlat. I han dit algunes coses raonables i unes altres que no ho són. Comencem per les primeres.

El ministre Escrivá posava el dit a la nafra quan recordava: “Els dirigents de les institucions financeres han de ser conscients de fins a quin punt s’ha protegit el sector per evitar mals més greus, i en la situació actual aquesta reflexió em sembla particularment rellevant. És més, aquesta reflexió hauria d’inspirar qualsevol decisió empresarial.” Escrivà també va recordar a les entitats financeres que el seu “rescat” no s’havia manifestat solament amb la neteja dels seus balanços, sinó també amb una sèrie d’ajuts públics que haurien de tenir en compte a l’hora d’anunciar ajusts de plantilla. I va afegir que confiava que aquests ERO fossin “els darrers en el marc d’un model antic d’ajusts d’ocupació que ha de transformar-se i donar pas a mecanismes de flexibilitat interna”. No deu haver sentit què deia abans-d’ahir el president de l’AEB… A mi, el raonament que fa em sembla impecable, i té raó en tot el que diu. El problema rau en el fet que forma part d’un govern que va aprovar l’absorció de Bankia per CaixaBank i ja sabia quines en serien les conseqüències, amb l’agreujant que l’estat és accionista important de l’entitat. Això fa que la seva encertada reflexió quedi una mica (o molt) fora de lloc.

Per la seva banda, la ministra de Treball espanyola, Yolanda Díaz, ha deslligat avui els acomiadaments bancaris de la pandèmia i ha etzibat: “Les grans entitats financeres no s’han acollit a expedients de regulació temporal d’ocupació i, per tant, no han rebut diners públics, però no és comprensible que en una crisi d’aquestes característiques es recorri a aquest mecanisme, que té altres riscs que afecten els consumidors, com la desaparició d’oficines bancàries.” I també considerava que, igual com en plena crisi va afirmar que les entitats financeres havien estat a l’altura de les circumstàncies, ara els deia que els ajusts de plantilla anunciats no eren “assumibles per la societat en aquest moment”. Si no fos ministra, tindria raó, però ho és i la cosa canvia molt, com en el cas anterior.

De fet, la ministra Calviño va insistir en el cas ahir, en una videoconferència amb corresponsals estrangers, segons que recullen Bloomberg i Reuters. “Crec que els salaris i bonificacions dels executius bancaris han d’estar alineats amb l’evolució del sector i l’economia en el seu conjunt”, va dir. Però va fer un pas més enllà molt agosarat: “Aquesta preocupació l’hem expressada al Banc d’Espanya. Haurem de fer servir els diferents instruments i, en primer lloc, crec que el Banc d’Espanya, com a supervisor del sector, té un paper a fer per a canalitzar aquest procés de la manera més positiva des del punt de vista del seu impacte en l’economia general del nostre país.” Aquí Calviño es renta les mans i prova d’involucrar directament el Banc d’Espanya, tot i saber que poc hi pot fer, en allò que decideixin els òrgans sobirans de les entitats privades en temes de política interna. Quina llàstima que el Banc d’Espanya no hagués intervingut en les caixes quan ho podia fer, abans de la crisi del 2008! Quants problemes ens hauríem estalviat.

Lògicament, als bancs no els ha agradat gens la bel·ligerància ministerial i diverses fonts financeres han explicat que aquest moviment era una manera de rentar la imatge del govern espanyol davant l’ERO massiu de CaixaBank, on l’estat posseeix el 16,1% del capital social per mitjà del FROB. La realitat és que el govern –hi insisteixo: que s’autodefineix d’esquerres– té un paper molt complicat a l’hora de permetre un ERO tan dur com el de CaixaBank essent-ne soci, la qual cosa el fa copartícip de l’operació. Per això, Calviño insisteix que sigui el Banc d’Espanya que hi intervingui i posi límits als acomiadaments i el salari dels banquers.

Però no sé si intentar ficar el Banc d’Espanya enmig de la qüestió dels dos ERO bancaris és gaire bona idea. En definitiva, avui el Banc d’Espanya és un apèndix del Banc Central Europeu i el supervisor de la zona euro fa molts anys que denuncia la sobrecapacitat del sector i la necessitat de fer fusions per a solucionar aquest problema, que porta implícita la reducció de plantilles i de xarxes d’oficines. Per això el Banc d’Espanya s’ha limitat a dir que no comenta “mai declaracions de terceres persones”. Quant als sous, els supervisors no tenen capacitat legal per a fer res, només poden aconsellar els directius de les entitats, i així ho han fet, en el sentit que “moderin tant com puguin la remuneració variable”.

I deixo per al final un fet que ha sorprès desagradablement a Catalunya, amb la decisió anunciada pel BBVA. Aquí, els acomiadaments són més elevats perquè els darrers anys el banc ha integrat Unnim –l’entitat resultant de la fallida fusió de les caixes de Terrassa, Manlleu i Sabadell– i Catalunya Banc (antiga Caixa Catalunya). Concretament, l’entitat ha proposat d’acomiadar el 25% de la plantilla a Barcelona, d’un total de 3.330 treballadors; el 25% dels treballadors de Tarragona (d’un total de 536); el 27% de Lleida (d’un total 310) i el 27% de Girona (d’un total de 336). És a dir, un treballador de cada quatre. Una proporció realment espectacular.

He parlat amb treballadors de l’entitat aquest matí i m’han dit que no saben res del que els pot passar. Ningú els ha comentat quin mètode aplicaran per triar els futurs acomiadats. Els nervis dins la plantilla són molt grans i molts tenen la sensació que això no era previst de fer-ho tan aviat, però han aprofitat que CaixaBank havia fet el primer pas. Em diuen que sembla que ho volen tenir tot enllestit abans d’acabar el semestre. Un cop molt dur, en definitiva, per a molta gent que quan va entrar a treballar als bancs i entitats d’estalvi que avui componen el conglomerat del BBVA –i també el de CaixaBank– imaginaven que tindrien una feina per a tota la vida. I no, no ha estat així.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.