Cada mort té un sentit

  • Per respondre com és que una pandèmia tan discreta, en termes històrics, causa un impacte únic com aquest, crec que cal fixar-se més en la societat sobre la qual actua que no pas en el virus que la vehicula

Vicent Partal
20.04.2020 - 22:00
Actualització: 21.04.2020 - 09:12
VilaWeb

Vaig conèixer l’escriptor angolès José Eduardo Agualusa a mitjan anys noranta a Recife, al Brasil. Ens vàrem caure bé de seguida. Som del mateix any, som tots dos periodistes, vivim àvidament interessats pel que passa al món, pensem d’una manera semblant en moltes coses. Un dia em va dir que deixava el periodisme per dedicar-se només a la literatura, convençut que amb la ficció es pot explicar millor la realitat que no amb un ofici, aquest nostre de periodista, que al final es passa la vida intentant de contrastar dades que tothom vol amagar o intentant d’esquivar les manipulacions que ens tiren als peus per veure si piquem.

El record d’aquella polèmica em va tornar arran d’una escena del film de Martin Scorsese The Irishman. Hi ha un moment que un mafiós, per tal que un altre s’adone del poder sobre el qual parla, xiuxiueja a cau d’orella: ‘Si varen ser capaços de matar el president, com vols que no et maten a tu?’ Pel context, s’entén que la màfia va matar John F. Kennedy.

L’escena em va fer donar la raó a Agualusa. És impossible de fer més esforços per a aclarir els fets que els que el periodisme americà ha esmerçat aquests seixanta anys que han passat des d’aquella vesprada a Dallas. Però no s’ha pogut provar res per la via periodística. En canvi, per la via literària –i que és el cinema sinó literatura?– s’ha assentat la teoria que la raó ens fa pensar que és la més sensata. No sabem qui va matar Kennedy però assumim que la lògica dels fets ens porta finalment allà on Scorsese fa parlar els seus personatges.

Dic tot això per explicar que amb la pandèmia del coronavirus estic segur que hi haurà una part bàsica de la informació que ens quedarà sempre amagada, als periodistes i als historiadors. Una part que potser els Agualusa o Scorsese ens ajudaran a entendre de manera intuïtiva, però que no podrem mai regirar fins al fons per tenir les certeses necessàries. I no em referesc pas a l’origen d’aquesta pandèmia, sinó a la comprensió profunda de la manera com l’evolució del món ens hi ha dut.

Aquest gràfic extraordinari explica la història de les pandèmies des de la pesta antonina, que va matar cinc milions de persones a la Roma clàssica, inclòs el Cèsar. El gràfic impressiona. La pesta negra va matar dos-cents milions de persones. La pandèmia de la verola en va matar cinquanta-sis. La febre espanyola va matar entre quaranta milions i cinquanta milions de persones, ara fa cent anys. La sida n’ha mortes entre vint-i-cinc i trenta-cinc. De moment hi ha quinze pandèmies que han mort molta més gent que la Covid-19. En canvi, i això és el que crec important, cap no ha tingut els efectes d’aquesta que vivim, la paralització global del planeta.

Estic convençut que allò que la fa tan diferent i especial és la capacitat brutal que ha tingut de fer agenollar l’absurditat de món sobre el qual creix i es desenvolupa. I per respondre com és que una pandèmia tan discreta, en termes històrics, causa aquest impacte únic, crec que cal fixar-se més en la societat sobre la qual actua que no pas en el virus que la vehicula. El problema greu, el problema de debò, és el món com a tal, tot això que aquestes darreres dècades hem consentit que es pogués fer. I allò que ens hauria de fer por de debò és entendre la magnitud de la bogeria en què vivim cada dia. En què ja vivíem cada dia abans de la pandèmia.

El coronavirus esborra la innocència de les mirades, esbandeix el pudor amb què anàvem fent el dia a dia. Cada mort té un sentit i la crueltat que s’amaga rere cada esquela ens colpeix amb una duresa que no permet d’aclucar-se d’ulls. Matem generacions senceres de persones que van treballar com gegants per alçar-nos a nosaltres i que ara se’n van amb l’adeu més fred i denigrant que podríem imaginar. No és que no els puguem abraçar el darrer segon. És que ni els podem acompanyar a la tomba.

Aquestes morts em revolten íntimament, em fan sentir molt brut, molt indigne d’ells. Però hi ha un sentiment encara pitjor, que m’ataca quan pense en tot això que vivim, i és la impotència. Impotència com a periodista i com a ciutadà, com a veí i com a familiar, com a company i com a amic.

Navegar en la mar de desinformació que ens inunda cada dia és un exercici d’una dificultat extrema i esgotadora. Aquests dies veiem coses que ens haurien semblat impossibles fa un parell de mesos: posar els interessos, polítics o econòmics, per damunt de la vida de la gent, que és això que passa. Alguns són fàcils de denunciar i a VilaWeb ho fem amb tota la força que tenim. Però no puc evitar que m’angoixe la sensació de pensar que, malgrat tot, només gratem la primera capa de realitat, la més prima.

El periodista Robert Fisk va publicar el 2005 The Great War for Civilisation, un volum de més de cinc mil pàgines pensat per a explicar de manera coherent la guerra del Llevant. El llibre ha estat criticat per alguns errors concrets, però a mi em va colpir perquè em va ajudar molt a entendre que hi ha una màquina, que ningú no sap del cert qui dirigeix ni tan sols si la dirigeix ningú, que fa de la guerra una manera de viure. Penseu quanta corrupció ha creat una coseta com la xarxa de l’AVE i imagineu després quanta se’n pot derivar de la invasió de Kuwait o les guerres de l’Afganistan i l’Irac. Davant el relat de Fisk et sents petit, incapaç de copsar l’abast del món real, incapaç d’explicar de quina manera això, aquesta màquina, passa per sobre teu per més manifestacions per la pau que faces, per més articles que pugues arribar a escriure, per més llibres que poses a les llibreries.

I, francament, avui em fa l’efecte que la Covid-19, al final, és això mateix. Mentre escric aquest article algú es fa infinitament ric amb les màscares o inventant –o paralitzant!– medicaments i cures, només per negoci, fent càlculs sobre el preu de cada pastilla. Com hi ha qui fa càlculs sobre com recuperar el poder mundial per a aquesta economia o aquella. O qui fa servir el BOE per ajudar algú, amic o amo, o totes dues coses alhora. A la Xina assistim a una guerra pel material que converteix la sèrie Narcos en un programa infantil. A Xangai els magatzems de l’aeroport són vigilats per autèntiques guerrilles privades. Hi ha avions que es desvien de la ruta per aterrar en algun remot aeroport afganès o de l’Àsia central on el carregament canvia de mans gràcies a un generós suborn. I tots els aprofitats del món corren a veure què rapinyen, sobre les tombes de la gent. I hi ha governs que roben tests a qui en té i en necessita mentre tenim polítics que pensen que es juguen la poltrona i el sou i en compte de viure només per a salvar vides viuen per a les enquestes electorals. Si avui mateix hi ha qui pensa en eleccions i qui posa més interès en els escons que no pas en els llits d’hospital. I no ho veiem tots, com se’ns ha omplert el dia de fanàtics que menteixen pel partit o pel govern, que no és la mateixa cosa, però al cap i a la fi és igual?

Ho veiem així de clar avui perquè la perversió de la política, quan hi ha casos absolutament extraordinaris, se’ns apareix sempre nítida. Però és així sempre. Leonardo Sciascia va aprofitar un d’aquells moments extraordinaris, en un llibret imprescindible sobre el cas Aldo Moro, per a retratar-ho sense pietat. Hi ha un moment en què explica que els seus companys de partit, demòcrata-cristians, van deixar caure el seu president amb un simple comunicat, quan encara es podia salvar de la mort. Moro implorava que el salvaren, que es fes la negociació política que els seus segrestadors de les Brigades Roges demanaven. Però ni el partit ni l’estat no la volien, convençuts que el seu assassinat era la manera de frenar el pacte amb els comunistes de Berlinguer que Moro, en un gest únic, havia proposat. De manera que vam respondre amb un comunicat monstruós, que havia de condemnar-lo: simplement ‘non è l’uomo che conosciamo…’ No és ell. No és l’home que coneixíem… Amb aquella frase va passar a ser un ‘mort que parla’, segons l’expressió ritual de la màfia siciliana, i la màquina es va imposar sobre l’home que en teoria l’estava dirigint.

Per a tot aquest exèrcit d’immorals, la mort, cada mort que hi ha en cada hospital i en cada residència, en cada casa, en cada soledat, pot arribar fins i tot a ser vista com una oportunitat. Amb una fredor que em fa perdre la fe en la humanitat. Però ho justifiquen, encara, agafant-se a aquell determinisme que Josep Fontana, en el seu extraordinari llibre Capitalisme i democràcia, ens recorda que ha estat fins avui la base de tota una manera d’entendre el món: la idea que tot ha passat de la sola manera com podia passar.

I crec que per això avui és molt important alçar la veu i dir que no és veritat. I dir-ho amb veu clara. No és veritat que inevitablement un virus d’un rat-penat havia d’entrar en un cos humà en un mercat a Wuhan i això havia d’aturar el món. Ni que una senyora amb símptomes se l’havia d’endur en un avió a Singapur, des d’on saltaria a Itàlia i se’ns esmunyiria en cada carrer i en cada plaça i ens obligaria a tancar-nos als nostres pisos, a les nostres cases, a no poder estar junts ni per a protestar. No és veritat que inevitablement els nostres hospitals havien de col·lapsar-se avui ni que els nostres sanitaris es trobarien forçats a treballar vint vegades més d’allò que el seu cos resisteix. No és veritat que era inevitable que les fàbriques del país tancassen fa vint anys i que ara, havent oblidat com es fa, ja no siguem capaços de fer respiradors ni bates i ens toque d’anar-los a cercar a l’orient. No és veritat, de cap manera no ho és, que això siga una guerra ni que siga normal posar generals davant els micròfons. No és veritat que inevitablement aquesta crisi l’haurem de tornar a pagar els de sempre. No és veritat que la policia tinga el dret d’apallissar de manera sàdica qualsevol que trobe pel carrer, perdent la mesura. No és veritat que la crítica siga fake news ni que la censura siga cap solució de res. No és veritat que confondre la gent amb un recompte kafkià que no es pot entendre puga amagar els morts de la visió pública.

Tot això no ha passat de la sola manera que podia passar. Però sí que ha passat de la manera que els nostres actes de les darreres dècades han fet possible que passàs. Nosaltres mateixos hem permès i hem alimentat aquest desficaci monumental on vivim i aquesta és, al cap i a la fi, la lliçó més important que n’hauríem d’aprendre. Perquè la pandèmia passarà, però nosaltres continuarem vivint en un món que gira fora de control impulsat cada vegada a més velocitat i amb menys sentit per unes forces descomunals que ara tots hem vist sense cap ombra de dubte que fins i tot poden assassinar impunement, matar-nos, sense ni tan sols haver-se de tacar les mans.

PS. La paret que tenim al davant aquests dies és immensa i impressiona molt. Fa molta por. Però també fa segles que sabem que cap paret no és prou gran per a ser eterna. De manera que per a superar la impotència que jo mateix he descrit que sent i per a honorar com cal totes i cadascuna de les morts no hi ha cap més eixida, no hi veig cap més eixida, que continuar treballant. Per més cansats que estiguem, que ho estem, i per més dubtes que tinguem, que en tenim molts. Picant i picant honradament cadascú la paret amb tanta força com puga i amb qualsevol eina que tinga a les mans. Jo i els de VilaWeb amb el periodisme, intentant entendre i ajudar a entendre el món. Vós, com el vostre seny, de la millor manera, us faça entendre. Som-hi, doncs.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any