09.09.2026 - 21:40
L’actor George Clooney fa una conferència de premsa al Festival de Cinema de Venècia, on li han atorgat el Lleó d’Or per la seva trajectòria. Una periodista li pregunta per la situació del seu país i fa unes reflexions molt interessants. Diu que ell és optimista, que creu que en les pròximes eleccions els nord-americans faran fer un tomb a la situació actual, que s’han viscut èpoques molt dolentes en el passat (l’assassinat de Martin Luther King, dels Kennedy) i que es van superar. I, aleshores, diu que, amb tot, no es pot negar que viuen una situació molt dolenta, que Clooney defineix com a “cacistocràcia”.
Perdoneu, acostumats com estem a la rutina dels actors que expressen estereotips –com la gent de l’esport, encara que més ben dites–, Clooney va elevar el to i la dignitat d’aquella conferència de premsa. Estem poc acostumats que als fòrums públics hi hagi arguments, frases ben resoltes: a les tertúlies televisives solen cridar els uns contra els altres, com si aixecar el to de veu fos sinònim de tenir raó; als parlaments, els bàndols majoritaris s’escridassen, aplaudeixen i piquen de peus com simis en un zoològic. Sembla que ningú no hagi llegit cap llibre, que no sàpiguen embastar idees que no siguin, simplement, la defensa dels seus i l’acarnissament amb els altres.
És per això que, quan vaig sentir Clooney fer servir l’expressió “cacistocràcia” per a definir la situació del poder als Estats Units, vaig sentir una mena d’alleujament: un personatge públic, provinent del món de la cultura, que, en comptes de fer servir clixés vacus i repetits fins a la sacietat, fa un diagnòstic valent. La cacistocràcia vol dir el govern dels pitjors. I Trump és evident que ha convertit la ignorància en la bandera del seu mandat.
Des que era estudiant que no havia tornat a sentir el terme. Va ser en una classe de filosofia del llenguatge, no en recordo el motiu, però sí que vaig consignar-ho als apunts de l’assignatura. N’estic gairebé segur. Em va cridar l’atenció aquesta concepció que s’allunya dels llocs comuns sobre la democràcia, d’aquesta acceptació submisa dels qui ens manen perquè no hi ha altra cosa i ens acostumem a la mediocritat.
El sociòleg argentí Ezequiel Ander-Egg deia que la cacistocràcia és el “govern dels pitjors, constituït per cínics, maniobrers, ignorants i perdonavides, proclius a tota mena de maquinacions per mantenir-se en el poder malgrat la seva total ignorància”. No us sembla que designa, no tan sols Donald Trump, com assenyalava Georges Clooney en les seves declaracions, sinó personatges molt més acostats a nosaltres: la consellera Niubó (cínica i arrapada al seu càrrec, tot i la seva evident incompetència); el president Illa, que diu que encapçala el “govern de tots”, eslògan que demostra la seva incapacitat, perquè mai un govern és per a tots, i menys el seu; les excrescències polítiques com la presidenta de la Comunitat de Madrid, ella tota sola cacistocràtica per a vergonya de la història…?
Una de les proves dels governs –o de les oposicions– dels cínics, maniobrers i perdonavides és que es basen en l’odi a l’altre. Cap discurs, cap proposició, només la ràbia i la fúria cap als qui no són com nosaltres, suposant que aquest nosaltres ens expliqui a tots, cosa realment impossible. A Espanya els dirigents i els seguidors de PP i Vox són exemples clars d’aquesta ignomínia que parteix del cinisme i de la ignorància (de l’analfabetisme secundari de què parlava Enzensberger).
Però a Catalunya també tenim un exemple prioritari de cacistocràcia d’aquesta mena: l’alcaldessa de Ripoll. I la cosa pitjor és que els qui li donen suport no fan més que eixamplar la pobresa intel·lectual de tots. Perquè l’odi no és un argument, és una reducció practicada pels estrets de mires i aquells a qui no interessa el saber. Sobre això, l’amic Manuel Delgado, fa pocs dies, feia una reflexió interessant. Deia que el racisme funciona a còpia d’una simplificació brutal de les relacions socials: tota la culpa és de la immigració. Però l’antiracisme opera amb una simplificació idèntica: tota la culpa és de l’extrema dreta. I en aquesta equació, deia Delgado, el mal del capitalisme sempre surt per la tangent. I els cacistòcrates continuen fent esllavissar l’antic –i indispensable– poder del coneixement.
