Aquesta fotografia pertany al cartell gift de la Mostra FemArt de Ca la dona que celebra els seus 25 anys d'existència.

Fins ara no sabia que, precisament, sobre el meu cap, en forma de núvol rinxolat, hi portava un element subversiu. La prova que constata això que vull explicar. Recentment, he fet inventari dels més de trenta anys acumulant preguntes curioses sobre els meus cabells. I fer-ho m’ha permès de desmantellar un pervers mecanisme de control format per qüestions aparentment insubstancials.

1. És natural?
Preguntar a una persona sobre la naturalitat d’un fet que és natural és una pregunta desconcertant. Sobretot, si tens cinc anys. Si no coneixes l’artifici, tampoc no has après a valorar què és natural. Jo sempre he contestat que sí, intuint que era la resposta correcta. Quan vaig conèixer les iaies amb un tou de caragols violeta sortint de la perruqueria, vaig entendre què era allò de la permanent, una tècnica que els practicaven encastades sota l’eixugador amb uns rul·los col·locats sota una malla. Ja de més gran, vaig conèixer modalitats més exòtiques, com la permanent japonesa. Potser no era per a tota la vida, però era una permanent més persistent que les de la perruqueria, que havien de reeditar-se de dissabte a dissabte.

2. Ja t’has pentinat?
Aquesta pregunta s’ha donat bàsicament en el context familiar. Per la confiança que implica preguntar a una persona directament per un acte tan íntim com és posar en ordre els cabells. L’altre dia, la meva tieta, que havia vingut a passar dos dies a casa, me la va tornar a fer just quan havíem de sortir de casa. ‘Anna, ja t’has pentinat?’ Quan les vibracions del so van arribar-me al cervell, vaig reconèixer la pregunta de seguida. De debò que tornava a fer-me aquella pregunta? Sí. Durant tota la vida me n’he fet un fart, de donar explicacions metodològiques sobre les dinàmiques i les cures dels meus cabells. No em puc raspallar en sec perquè es desfarien els rínxols. Si fa vent o humitat, els rínxols inevitablement canvien. Si te’ls eixugues amb l’aparell, no queden igual que si els deixes eixugar a l’aire lliure. Etc.

3. Els teus pares són d’aquí?
No ser d’aquí. Venir del més enllà per ser considerat un ésser especial. Recordo quan vaig començar a fer pràctiques en un diari on em van preguntar: D’on ets, amb aquests cabells? Jo vaig contestar el nom del meu poble. I em van tornar a preguntar: Sí, sí, molt bé, però vull dir d’on són els teus pares? Del mateix poble!, vaig contestar. Però no vaig aconseguir aclarir el dubte a la interlocutora. Aquest estiu, quan vaig anar al Marroc de vacances, durant la revisió de passaports de l’aeroport, em van preguntar –seriosament, no era cap broma, perquè resulta que havia de constar en acta oficial– quin dels meus dos progenitors era marroquí. Per la meva cara i els meus cabells. Després, vaig saber que el govern marroquí porta un control escrupolós dels descendents nacionals que viuen a l’estranger.

4. Ets un nen o una nena?
Aquesta ja me l’han deixada de fer, però era una de les més habituals quan encara no havia entrat a l’adolescència. Portava els cabells curts, i als anys vuitanta –i ara també– era estrany que una nena volgués portar sempre –no als estius i prou o alguna temporada per a evitar polls– els cabells curts. Després, en plena adolescència, quan tenir els cabells arrissats significava indefectiblement anar despentinada, vaig recórrer a una cua occipital que esborrava tot rastre d’ondulacions. I així, sense deixar respirar els rínxols, vaig passar més de deu anys, fins que algun dia, tímidament, els vaig tornar a deixar sortir, i així es van quedar.

5. Me’l deixes tocar?
Amb ulls d’admiració i deler. Amb les puntetes dels dits preparades per estirar algun tirabuixó o revoltar un garbuix que, encara que no ho semblés, seguia un ordre. De més joveneta també hi havia persones que ni tan sols demanaven permís. Em desendreçaven impunement el cap, deixant-me els caragols espantats per un tsunami provocat amb el palmell de la mà. Moments insuportables que suportava sense dir ni piu.

Coincidint amb aquesta revelació, vaig conèixer fa poc l’activista Desirée Bela-Lobedde ,autora del bloc el Diario de la Negra Flor, on reivindica la bellesa del cabell afro i la pell negra i diu que es considera una activista estètica. Va arribar un moment en què va comprendre que no tenir uns cabells llisos –o com a molt, ondulats– i una pell blanca comportava certes reaccions per no complir els cànons de bellesa. De fet, ella explica que allisar-se els cabells era una pràctica de l’època colonialista a Amèrica: els esclaus entenien que, si se’ls allisaven, s’acostaven més a la imatge de civilització i podien encaixar millor a la casa dels amos.

M’agrada el grup de punk feminista format per tres dones Pentina’t Lula, també pel nom que s’han posat. El vaig interpretar com un imperatiu de les qui no es deixen pentinar. I em va reconfortar. Som unes quantes que no volem deixar que un raspall ens imposi un ordre a la closca. Ja és ben clar que si allò personal és polític, els cabells també ho són.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb