Joan Brossa
Poema visual de Joan Brossa, del 1969.

En temps de penúria, en una societat com la nostra on la crisi ètica agafa dimensions hiperbòliques, necessitem artistes que ens sacsegin. I Joan Brossa, de qui la setmana passada es va presentar el programa per a commemorar els cent anys del naixement, és un d’ells. Ens han acostumat a tot el contrari: a la cultura somnolenta, disciplinada i encaminada a la distracció. És a dir, aquella que tracta els seus usuaris com a nens o com a badocs. En canvi, Brossa sempre va adreçar-se a un espectador intel·ligent, actiu, disposat a dialogar (o a discutir) amb les seves creacions, no a subsumir-s’hi passivament. Això dels centenaris no deixa de ser una excusa poc imaginativa del món cultural, Brossa hauria d’estar alterant la nostra vida sempre, però si serveix per a contrarestar la dissipació general de la societat catalana, acollim ‘l’any Brossa’ amb exaltació.

El Brossa escriptor m’entusiasma. Ell sempre va fugir de la poesia com a expressió del poeta sublim. Aquell poeta que trepitja una tifa i es pensa que, com que és molt bo, pot fer un poema genial sobre aquella experiència, que considera sagrada, perquè a ell només li poden passar coses sagrades. I, és clar, aquests poetes quasi sempre acaben fent una tifa sobre la tifa, per bé que les institucions tan sovint li aplaudeixin aquella creació excrementícia amb qualificatius com ‘poeta nacional’ i similars.

Joan Brossa
Joan Brossa, el 1990. Fotografia de Martí Gasull.

Ben al contrari, llegint la poesia (i el teatre) de Brossa podem saber molt poques coses de la seva vida personal; mai no va fonamentar la seva obra en les tifes que havia trepitjat, per fer-me entendre. Ell escrivia sobre idees, sobre concepcions del món i de la pròpia creació que buscaven conspiracions, esforços, també emprenyades dels lectors. Opinava poèticament sobre coses, no sobre experiències sagrades: des de l’església catòlica espanyola (‘Puta paparra’, començava aquell poema) o la mort del dictador Franco fins a les coses aparentment més mundanes, com els vàters on queda la merda enganxada o el silenci (‘el silenci és l’original, les paraules són la còpia’, diu un dels seus poemes), entre més i més.

Brossa no era un escriptor críptic, no feia servir paraules altisonants, antigues o complexes per a comunicar-se. La seva poesia té arrels populars, un lèxic que llisca, però això no vol dir que sigui fàcil, demana o exigeix la complicitat del receptor; aquí rau una de les claus de la seva extrema contemporaneïtat. Venint d’un país esclau de tants plutòcrates, sumit en placideses institucionals de to sepulcral i antic, ell va saber connectar amb la modernitat que es desplegava a fora sense menystenir mai la llengua i la tradició autòctona.

El Brossa visual no és menys interessant que el lletrista, si és que podem fer aquesta diferenciació, per ell la poesia no té límits, no els pot tenir si l’acte poètic s’entén fora dels marges de la tradició literària. Però d’una tradició literària que no es vol tancada i ancorada en els cànons trivials. El seu univers visual i escènic neix del llenguatge, més ben dit, dels llenguatges. I a partir d’aquí es desplega en una riquesa de matisos, de giragonses semàntiques que, un cop més, només es poden percebre amb una actitud activa, enèrgica, potser colèrica i irrespectuosa del qui mira (com del qui llegeix).

La poesia visual de Brossa no te l’acabes mai. No perquè totes les seves peces siguin excelses, sinó perquè s’arrisquen, et permeten que t’hi enfrontis a cara descoberta i, després del combat entre l’obra i tu, pots arribar a la conclusió de l’error, mai de la cagada (perdó). Això, en canvi, no pot passar mai amb els poetes de la tifa sagrada, perquè ells no aspiren a tenir un lector actiu, sinó que ens volen reverents i aduladors. Em sembla que encara no som conscients que la poesia visual catalana dels temps de Brossa (amb Guillem Viladot i Josep Iglesias del Marquet) representa en aquell moment, i també en l’actual, un salt copernicà respecte a les concepcions culturals immobilistes tan nostrades.

En comptes d’acceptar la somnolència intel·lectual que provoca la cultura d’escombraries, la que ens tracta com a ésser babaus, tants programes de televisió, tants artistes i escriptors que ens volen distreure, dediquem cinc minuts al dia a discutir-nos amb creadors com Brossa. Que ens agradi què escrivia i què visualitzava no és rellevant. El gust està sobrevalorat. És important que aprofitem la seva invitació a fer-nos personatges actius en el món de la cultura. O escrit d’una altra manera: menys tifes sagrades i més contratifes irreverents!

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb