17.10.2017 - 05:01
El camp de la paleogenòmica (també conegut com DNA antic) es pot definir com la recuperació i anàlisi de material genètic de restes biològiques del passat i s’ha convertit en una potent eina científica que proporciona informació directa, en l’espai i en el temps, del procés evolutiu. Les troballes paleogenòmiques, que inclouen genomes complets d’hominins extingits i d’humans moderns dels darrers 50.000 anys, han revolucionat el coneixement de l’evolució humana en els darrers anys, a vegades resolent debats arqueològics i antropològics que han durat més d’un segle. I aquesta revolució no ha fet més que començar; aviat hi haurà milers de genomes antics a l’abast de tots els investigadors.
Una de les particularitats del camp és la necessitat de disposar de mostres per analitzar que sovint són úniques i que poden conservar o no DNA (cal recordar, a més a més, que és una tècnica destructiva, tot i que requereix quantitats mínimes de material esquelètic, ja siguin dents o ossos). L’estat de conservació d’aquestes mostres, ja vinguin de museus o directament d’excavacions, depèn fortament de les condicions climàtiques (bàsicament tèrmiques) en què s’han preservat. Com més fred sigui l’entorn, més possibilitats tindrem de poder retrocedir en el temps. En condicions ideals, com el terra congelat de Sibèria, és esperable poder arribar fins un milió d’anys (de fet, s’ha recuperat el genoma d’un èquid plistocènic siberià de fa entre 560.000 i 780.000 anys). En condicions temperades com les que hi ha a la major part d’Europa, el rècord d’antiguitat actual està en uns 430.000 anys, i sovint no passa d’unes poques desenes de milers d’anys. I en climes molt calorosos (on, malauradament, han tingut lloc molts dels processos evolutius clau del llinatge humà) tindrem sort si arribem a uns pocs milers d’anys. Val a dir que aquests límits temporals no milloraran amb cap avenç tecnològic; amb el pas del temps les seqüències de DNA es van fragmentant en trossets més i més petits fins que són impossibles d’atribuir amb certesa a cap organisme determinat.
Una altra de les característiques diferencials d’aquest camp és que s’ha anat desenvolupant en paral·lel amb els avenços tècnics i molt especialment amb les noves plataformes de seqüenciació massiva –sorgides en els darrers deu anys–, que són les que l’han fet passar de ser un camp científic anecdòtic i artesanal a una disciplina gairebé convencional i amb tocs de producció en cadena. Molt pocs laboratoris han pogut fer el pas d’una metodologia a l’altra, és a dir, de ser experimentals a ser computacionals, d’analitzar petits fragments de DNA a genomes sencers, de treballar amb una o poques mostres a fer-ho amb centenars; per això, el camp està actualment dominat per potser una desena de laboratoris, la majoria dels quals, curiosament, es troben a Europa. Encara que hi va haver qui va suposar que les noves tecnologies comportarien la democratització de la disciplina, i la farien més assequible, el fet és que s’ha tornat més tècnica i més cara, i els recursos –més escassos amb la crisi actual– s’han acumulat en uns pocs centres de referència.
Una cosa que sí que s’ha produït és l’enfortiment de la col·laboració entre genetistes, arqueòlegs i antropòlegs, per tractar de bastir una visió autènticament multidisciplinària de l’estudi del passat. Això ha tingut lloc en bona mesura perquè les dades genòmiques permeten ara explorar qüestions més específiques que interessen els altres col·lectius científics involucrats, com la determinació del sexe genètic o de les relacions de parentiu entre diferents individus d’un mateix jaciment. I també perquè ara estem en disposició d’analitzar individus més propers al moment actual, en períodes en els quals es disposa d’abundant informació històrica i arqueològica.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Carles Lalueza-Fox.
