Mireia Boya
Mireia Boya, ahir a Barcelona (Fotografia: Albert Salamé)

Mireia Boya (1979), ex-diputada de la CUP, acaba de publicar el llibre Trencar el silenci (Ara Llibres). Hi explica la seva vida del 2016 al 2019. Són tres anys intensíssims de procés polític català viscuts en primera línia al Parlament de Catalunya i al Tribunal Suprem, i a la vegada una vida personal que en tres anys inclouen la mort de la mare, del pare, un maltractament psicològic dins la CUP i el descobriment recent que té esclerosi múltiple. L’obra és contundent, gens lacrimal, i revestida del feminisme militant que professa l’autora. VilaWeb va parlar ahir a Barcelona amb la senyora Mireia Boya.

—Dieu al llibre: ‘El 13 de novembre del 2016 va morir la meva mare a l’UCI de l’Hospital Sagrat Cor de Barcelona. Amb la mà esquerra li agafava la seva. Amb la dreta al seu pit vaig notar la darrera bategada del seu cor. Pum-pum. Silenci.’
—Quan vaig arribar a l’hospital, ma mare ja estava inconscient perquè aquell dia vaig ser incapaç d’anul·lar un acte polític. Ja ho veus. Vaig arribar fins a aquest punt. La política és més important que la vida? Això de la vida al centre ho deia molt, però no ho practicava. Quan ets en primera línia, hi ets vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana. De fet, vaig repetir el patró de ma mare. De petita, jo la vaig conèixer poc, en el sentit que quan ella era diputada al Parlament de Catalunya, la segona legislatura, ella vivia a Barcelona cinc dies per setmana, i venia el cap de setmana. A la vegada, per a mi és un referent polític. El partit on ella militava era secundari, en canvi, la manera de relacionar-se amb la gent, des de l’empatia, són coses que m’ha ensenyat.

—Parleu de pocs homes, al llibre.
—Sí. L’objectiu és parlar de dones. Pràcticament ni els anomeno. Considero que ja se’n parla prou. No és que siguin menys importants. Però ja se’n parla prou. Es parla molt més dels Lledoners que del Puig de les Basses i del Mas d’Enric. Es parla més de Waterloo que de Ginebra. El llibre intenta remarcar les dones que hi han estat. Des de l’època de ma mare amb les primeres diputades fins a totes les represaliades des de l’any 1974, que en faig la llista. Més d’un centenar, i la gent no en coneix la història.

—Del pare i el germà, sí que en parleu.
—El meu pare era un senyor de poble, molt bona persona, que s’estimava molt les muntanyes i la seva família i que no opinava mai de política. Qui manava a casa era ma mare. El meu pare em va ensenyar que a vegades és millor callar per evitar discussions innecessàries. I no hi ha res que no es pugui arreglar tenint una actitud constructiva tret de la mort. La resta és qüestió de voluntat. El meu germà va morir quan tenia cinquanta-tres anys. Va tenir un infart mentre dormia. La seva parella se’l va trobar mort al matí. L’Enric es dedicava al món de l’hostaleria. Va anar a Sant Feliu de Guíxols.

—Al llibre expliqueu el maltractament psicològic que vau rebre dins la CUP.
—Vaig tardar un any i mig a adonar-me que era maltractament psicològic. Primer pensava que les discussions que tenia amb aquesta persona eren fruit de la tensió i el moment polític. Fins que un dia em vaig adonar que no. L’assetjament psicològic és molt difícil d’identificar.

—Com el descriuríeu?
—Vas perdent autoestima i guanyant inseguretat. I la síndrome de la impostora que tenim moltes dones: no som prou. Què hi faig, aquí, si jo no en sé prou? No estic prou formada, no sóc prou llesta. Insomni, ansietat, no vaig comptar les vegades que havia tornat a casa plorant després d’una reunió del secretariat de la CUP per la impotència de no haver estat capaç de plantar cara. Tan bon punt troben l’esquerda que connecta amb la nena que ets, que és la que té por, et desmunten. Fins que un dia vaig fer el clic. En una reunió amb ex-membres del secretariat, i ex-diputats, on tothom havia de donar el seu punt de vista sobre el que havia passat la tardor del 2017, ell hi era. I va fer una intervenció amb segones, i em vaig sentir interpel·lada. Aquell dia se’m va adormir la llengua, vaig ser incapaç de parlar, vaig sortir fora, i al carrer, quan vaig arribar a la cantonada, vaig vomitar. Va ser una reacció física que em va fer adonar que passava alguna cosa. Vaig anar al psicòleg, que em va ajudar a identificar tot el que m’havia passat. I ser capaç de parlar-ne ara. Jo no he tornat a parlar amb ell, ni l’he vist. Ni tinc intenció de fer-ho.

—Expliqueu que us anul·laven entrevistes, ell us confrontava sempre en públic, tot li semblava malament.
—Control d’agenda, crear clima d’opinió dins el grup. Que si jo feia coses rares, que si parlava amb massa gent, que si filtrava coses. Cap de les intervencions que vaig fer al ple va ser aplaudida. Cap. Quan intervenien altres companys, tot anava molt bé. Jo feia el cafè amb Lluís Llach o amb Carmina Castellví, que era de Sort, perquè érem dels matiners al parlament. Era el moment de l’aprovació dels pressupostos, i en una reunió de grup es va dir que potser no havíem de ser tan cordials. Doncs vaig deixar de fer el cafè al matí amb Lluís Llach! Fins aquí vaig arribar. De totes les dones que l’hem patit, que en som unes quantes, només dues l’hem denunciat dins l’òrgan. Però són més. I per això no va anar a les llistes el 21-D. Ara ell és un simple militant.

—Un de Poble Lliure, l’altre d’Endavant?
—Debat pervers que ajuda a justificar actituds. No. Era una qüestió de masclisme i de rols de poder. Punt.

—Plegueu el dia que ho denuncieu.
—Plego, sí, però he trencat el silenci. El fet d’haver-me recuperat i, deu mesos després d’haver dimitit, ser capaç de treure un llibre així, crec que és una victòria. No només per mi. Sinó per moltes altres dones. I en part ho faig aprofitant que sóc una cara pública i coneguda. En el moment que vaig dimitir em van escriure una vintena de dones, alguna alcaldessa, de tots els partits i moviments socials. L’assetjament psicològic és molt més comú que no ens pensem i està molt silenciat, molt. És molt difícil identificar-lo. I que la gent et cregui.

—Per què no en dieu el nom?
—Perquè les dones han de ser protagonistes. No és qüestió de centrar el debat públic en ell, que al final no és ningú, i no m’importa. La qüestió important és centrar-ho en les dones que ho han patit. No dir el nom és una decisió política, justament.

—Esteu contenta com ho va gestionar, la CUP?
—La CUP és el partit més avançat pel que fa a portar a la pràctica la teoria feminista. Ara bé, em vaig trobar que en aquell moment es van prendre l’assetjament com si fos un tema polític, i de diferències ideològiques, i que es podia negociar. I això és innegociable. La reparació d’algú que l’ha patit no es pot negociar. Crec que no ho van fer prou bé. Un cas així té una part individual, la meva, i una de col·lectiva. La reparació ha de ser individual, i per això hem arribat a uns acords, però em falta la part col·lectiva. L’autocrítica en aquell moment hauria estat important.

—Us el torneu a trobar quan la CUP ha de decidir l’estratègia antirepressiva en el vostre cas i el d’Anna Gabriel. Preparar exili o presó. Ell és al comitè antirepressiu.
—Formava part del secretariat nacional, i havia de decidir com encaràvem, l’Anna i jo, les mesures antirepressives. A mi no m’inspirava cap confiança i per això vaig recórrer a gent de fora de la CUP. Allà em sentia vulnerable i molt sola. La xarxa antirepressiva la vaig trobar més fora que dins. Explico l’amistat que he creat, per exemple, amb la Miren Zabaleta. Vaig anar a passar uns dies al seu caseriu, perquè necessitava que algú m’expliqués com era la presó. Jo era a punt de declarar davant el Tribunal Suprem. I volia preparar-me. Ella hi havia estat sis anys, i té la meva edat.

—I què hi vau aprendre?
—Que tu ets un més, que la repressió és llarga, i que forma part de l’estratègia política passar per la presó o l’exili. I que si entres a la presó, has de ser conscient que algú altre et reemplaça. I que hi ha un marge de temps que ets inactiu, i que tu deixes de liderar. I això aquí no ho hem sabut fer. Al contrari. No hem separat prou el procés d’independència amb els temes antirepressius dels presos i els exiliats.

—En el llibre us penediu de dos moments. Primer, d’haver demanat a Dolors Sabater que fes el discurs de batlles durant la DUI del 27-O. Aquest gest, dieu, va propiciar que ella perdés la batllia amb la moció que li van fer.
—Sí. La Dolors formava part d’una candidatura a Badalona que anava molt més enllà de l’independentisme, perquè incloïa una part sobiranista. I a Badalona havia estat tota la legislatura fent equilibris interns perquè la suma de tots els unionistes la feia fora. La van fer fora. Aquell dia va ser molt valenta, perquè va assumir la veu dels alcaldes del parlament per incompareixença d’Ada Colau. Per això dic que la Dolors Sabater és l’alcaldessa de Catalunya. En aquell moment va estar a l’altura. Va ser la potència de la veu femenina liderant el món municipal.

—Segon moment de penediment. Sortiu de declarar del Tribunal Suprem i dieu que espereu que la resta de declaracions siguin tan polítiques i contundents com la vostra. A Marta Rovira, que havia de declarar, no li va agradar gens.
—Crec que em vaig passar en el to. En aquell moment anava amb una pujada d’adrenalina molt gran, i havia aconseguit fer el que volia: polititzar el procés judicial. Però sí que és cert que tot just era la primera, i que darrer meu venien cinc persones més. Vaig afegir una pressió innecessària als qui venien després. I això és molt poc feminista.

—Dins el Suprem dieu a la cara de Llarena: per què Forcadell és a la presó i jo no, si les accions de la mesa eren les mateixes?
—Llarena el descric com un avi afable. No és de formes dures com Marchena. Però és senyor i jutge. I no hi ha res més patriarcal que la justícia. Jo sabia que si el punxava una miqueta, ell reaccionaria: on va aquesta nena que es fot de mi. I vaig aconseguir que saltés. Si vols anar a la presó, t’hi poso, va dir ell. Una prova evident de la parcialitat de la justícia. I per tant, això en el futur es pot utilitzar a tribunals europeus.

—Expliqueu que la segona declaració al Tribunal Suprem la vau preparar dormint, perquè teniu amb parasòmnia.
—Parasòmnia vol dir que parles quan dorms. En moments de molt d’estrès parles dormint. Aquell dia em desperto al matí i dic: avui he somniat la declaració que he d’anar a fer al Suprem. I diu no, no. No és que ho hagis somniat, és que l’has feta. Sencera. Ha! El relat que havia de fer l’havia dit dormint. I se’m va quedar dins. De fet, va ser la base de la declaració que vaig fer.

—Per què decidiu quedar-vos i no anar a l’exili, com Anna Gabriel?
—Per una raó molt poc política. Tot i que si ens creiem la màxima feminista (tot allò que és personal és polític), en realitat vaig fer política. La raó és tan senzilla com que després de pensar-hi molt, i passar el Nadal amb la família, vaig ser incapaç de dir adéu al meu pare. No podia assumir no veure’l més. Era una persona gran, amb mobilitat reduïda, i sabia que, anés on anés, ell no podria viatjar. Vaig pensar que si anava a la presó, almenys em deixarien sortir quan estigués a punt de morir. Com que no havia estat amb ma mare, vaig pensar, estigues amb ton pare. Queda’t per si es mor. I el juny passat es va morir. Quan acabava el llibre. Per això hi ha un apunt final on ho explico.

—Expliqueu els seguiments que us van fer abans del referèndum.
—En el conflicte amb l’estat espanyol hi ha una part important, que no hem jugat prou bé, que és la guerra psicològica. La por. Provocar por. I fer seguiments forma part d’aquesta estratègia. Jo em trobava homes a la cantonada de la casa on vivia. I agafava el bus, i hi pujaven. I jo baixava, i ells baixaven. Feia un cafè, i eren allà.

—15 de juny de 2018. Què passa?
—Sóc en un bar del Poble-sec i els peus se m’adormen. Pico a terra, i no em passa. I aquest formigueig continua, i acabo a urgències perquè l’Aina Delgado, membre del secretariat nacional de la CUP, feia el MIR i em va obligar a anar-hi. Jo no hi volia anar. Tornava a ser incapaç d’anul·lar cap dels actes que tenia, tot i tenir les cames adormides de cintura en avall. La importància de saber dir que no. Vaig a urgències. M’ingressen. I el resultat de les proves mèdiques arriba a final d’agost. Em diagnostiquen esclerosi múltiple. La reflexió que faig és: en molts diagnòstics d’esclerosi múltiple, els primers brots són motivats per situacions d’estrès o traumes. La part emocional, psicològica, és important per a aquests primers brots que desenvolupen la malaltia. Per això he escrit aquest llibre. És important no explicar-ho en una entrevista i prou, sinó dedicar dues-centes pàgines per a explicar per què he arribat aquí, jo. I on m’he equivocat, i com caldria fer-ho perquè el món de la política fos diferent. I no solament la política.

—Feu un lligam estret entre la tensió viscuda i la malaltia?
—No tinc cap certesa que això hagi estat així, però sí que ho he viscut. Hi ha fets traumàtics que han pogut afectar la meva salut. No hi ha culpables, però jo tampoc no en tinc la culpa. La Dolors Bassa ho explica molt bé, i la Teresa Laplana. De la part psicològica no se’n parla mai, i és importantíssima.

—Expliqueu que podeu tenir un brot demà, o d’aquí a vint anys.
—Tenir esclerosi múltiple és viure en la incertesa, sí. Puc tenir un altre brot d’aquí a vint anys o el puc tenir aquesta tarda. I això no ho puc saber. Ara he de fer bondat, ser feliç, no tenir vida estressant i prendre molt el sol. Com a prescripció mèdica no és mala cosa. Els estius, a la platja. I els hiverns, també. Ha! Tenir esclerosi múltiple és viure en la incertesa. No saber què et passarà, quan et passarà. No hi ha cura. I tots els tractaments són per a frenar els brots. I els frenen més o menys. Un brot tan fort com el que vaig tenir, potser no el tindré, però a poc a poc puc anar perdent la mobilitat, que és la cosa més habitual en aquesta malaltia.

—Llegint el llibre he plorat una mica.
—No em digueu que és un llibre trist. No em prenc la vida amb tristesa, jo.

—Trist, no ho és. I gens ploramiques. Això és d’agrair. Però contundent sí que ho és: expliqueu en dues-centes planes la mort de la mare, del pare, del germà, un abús psicològic i que teniu esclerosi múltiple.
—Una de les coses que fan més mandra a la vida és fer pena. Vull normalitzar l’esclerosi múltiple. Tinc esclerosi. Passa res. Com qui té càncer. O altres malalties que no tenen cura, com la fibromiàlgia o el dolor crònic. La gent no en parla, com si s’haguessin de silenciar. Tinc esclerosi i no passa res: parlem-ne. Parlem-ne perquè la gent ha de prendre consciència de la malaltia, i també dels cuidadors, de les famílies, i d’una cosa que per mi és molt important de cara al futur: jo no vull patir. La mort digna. L’eutanàsia. Com pot ser que en aquest país encara sigui delicte ajudar a morir algú que no vol patir? Hi penso. Jo vull poder triar. Si puc triar en pràcticament tot, per què no he de poder triar morir quan pateixi moltíssim i els qui m’estimen també. Espavilem. I potser la part positiva: sóc una cara pública i l’assumeixo per normalitzar l’esclerosi múltiple. I lluitar per això.

Podeu comprar Trencar el silenci a la Botiga de VilaWeb

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb