01.08.2026 - 21:40
El pes ploma José Legrá, anomenat The Pocket Cassius Clay o El Puma de Baracoa, va assolir el seu primer títol, el de campió d’Europa, l’any 1967, a vint-i-quatre anys. Va arribar a ser proclamat set vegades campió d’Europa i dues campió del món, de la mà del seu descobridor, preparador, compatriota i pare professional: Kid Tunero. Curiosament, el cubà José Legrá va ser, als ulls del món, una glòria de la boxa espanyola. Com?
A més del seu preparador, dues persones, per passiva i per activa, van intervenir de manera decisiva en el fet que un jove cubà, i negre, fos l’estrella de la boxa franquista: Fidel Castro i Francisco Franco.
Castro, en prohibir la boxa professional, va fer que molts boxadors, no necessàriament anticastristes, s’haguessin d’obrir camí fora de l’illa. “Se acabó la diversión, llegó el Comandante y mandó a parar”, que cantava Carlos Puebla. Considerava que era un focus de corrupció i una forma d’alienació de les classes populars.
Franco, necessitat de propaganda internacional que amagués les crítiques a la dictadura, va potenciar la boxa i més esports mediàtics, costés el que costés.
En aquest impasse causat per la prohibició castrista es van trobar molts professionals. Com el cubà Kid Tunero, que havia debutat al Paral·lel de Barcelona, al Nuevo Mundo, l’any 1931. Triomfà a París quan va vèncer en combat no classificatori el campió del món francès dels pesos mitjans, Marcel Thil. Boxà per tot el món i es va jubilar a Cuba, aconsellat pel seu amic Ernest Hemingway, després de rebre un greu K.O. Allà fou un mànager i matchmaker important, però amb la prohibició de Fidel Castro va haver de tornar a Europa per guanyar-se la vida. El seu pla era París, perquè la seva dona i els seus fills eren francesos i ell era molt reconegut en els ambients pugilístics. Un dia va descobrir Legrá i se’l va endur cap a París.
José Legrá podria haver estat una glòria de la boxa cubana o francesa, però en el viatge a París, on el duia el seu mànager Kid Tunero per presentar-lo en societat en el món de la boxa francès, van fer escala a Madrid. Una escala que fou decisiva per al futur del jove púgil cubà i per a la glòria de la boxa espanyola.
Conec la maniobra del règim per a convertir el jove boxador cubà en estrella de la boxa espanyola. És una història poc coneguda, i aquests dies d’articles necrològics sembla que tothom la desconeix o l’ha oblidada. Jo la sé de primera mà. Me la van explicar personalment els seus dos protagonistes, José Legrá i el seu preparador Kid Tunero. Durant anys, vaig tenir llargues converses amb ells i molts altres per escriure el llibre Kid Tunero, el caballero del ring (Pepitas de Calabaza, 2016). Llavors ho vaig explicar així.
Vicente Gil, president de la federació de boxa i metge de Franco
Kid Tunero havia vist Legrá boxar al Palau d’Esports de l’Havana i al gimnàs de Luis Sarria. Li agradava. Tenia talent i ganes. Era valent. Se li va oferir per portar-lo a París, on era a punt de reinstal·lar-se amb la família. Tenia molt bons contactes en el món boxístic francès. Legrá va acceptar encantat. Mesos més tard, Tunero, de París estant, li pagava el passatge, via Madrid. Allà es van quedar un temps, de pas cap a París.
Vicente Gil, president de la federació de boxa espanyola, falangista, metge personal i devot del general Franco, que l’anomenava en la intimitat “Vicentón”, no va perdre el temps i va convèncer-los, a ell i a Tunero, dels fantàstics avantatges que tindrien si es quedaven a Espanya. Gil parlava en nom del dictador, a qui considerava –poca broma– “un prodigi de la naturalesa”. José Legrá va acceptar: li donaven la nacionalitat, l’ajudaven econòmicament, i Franco en persona va signar un document eximint-lo del servei militar. Es començava a crear un mite espanyol que era cubà. I negre.
Els de la meva generació, nascuts a començament de la dècada dels seixanta, tenim gravats els records d’aquella societat franquista, que entrava a casa, en blanc i negre, per les antenes de banyes dels televisors. Enmig de la grisor de l’època, l’omnipresent repapieig del dictador, les desfilades militars, Marisol, Joselito i els natzarens de Setmana Santa, destacaven dos joves de contorsions abracadabrants.
Feien gests arriscats, espectaculars, de malabaristes del cos. Un era “el salt de la granota” del torero Manuel Benítez, El Cordobés. L’altre, “el joc de la bicicleta”, del boxador José Legrá, El Puma de Baracoa. Eren els reis de la televisió i del No-Do. Són part del paisatge de la nostra infantesa. José Legrá, a qui els locutors franquistes s’havien pres la familiaritat d’anomenar Pepe, era el més atractiu. Es jugava la vida a cops de puny, era simpàtic, amb una acusada tendència al xou, i va arribar a ser campió del món dues vegades.
La presència de Legrá en les nostres vides infantils era gairebé una transgressió innocent. Les retransmissions dels seus combats internacionals eren de matinada i, com una gran cosa digna d’homes, els nostres pares, eludint les estrictes normes quotidianes, ens hi deixaven quedar. La boxa era la boxa. A més, el campió Legrá representava una excepció. La seva imatge en blanc i negre arribava de llocs ignots, de matinada, a la penombra dels nostres menjadors. Quan feia aquell joc de cames tan xarlotesc i efectiu, el famós “joc de la bicicleta”, se’ns il·luminava la cara. Els guanyava i, a la vegada, semblava que se’n fotia, d’ells.
El que aleshores jo no sabia és que tot allò, en realitat, li devíem a Kid Tunero, al que coneixeria molts anys després quan vivia en una cambra del Club de Boxeo Siglo XX del carrer de Ferlandina de Barcelona. Vam tenir moltes converses i allà em va explicar tota la seva vida, però això és una altra història.
Dues recepcions amb el dictador
Quan escrivia Kid Tunero: El caballero del ring, un dia de la tardor del 2014, a Madrid, em vaig trobar amb José Legrá davant la plaça de toros de Las Ventas. La cita era en un banc, al sol. Ja havíem parlat algunes altres vegades: en l’enterrament del seu mànager a Collserola i en un vol a l’Havana amb Cubana de Aviación, on havíem coincidit casualment. A Las Ventas vam passar tot el matí xerrant. Hores i hores. Només, de tant en tant, ens interrompien vianants esporàdics que s’aturaven per saludar el vell campió –“Mestre, que bo que ets!”, “campió!”…– o per fer-s’hi una fotografia.
“Vaig arribar a Madrid a disset anys. Tunero em va presentar tothom i m’ho va ensenyar tot. Em va portar al Retiro, on anava a córrer cada dia. I a la Casa de Campo, on vaig veure uns senyors molt estranys. Què fan, aquests? Són toreros, s’entrenen aquí, com faràs tu aviat. I es posen davant del toro? Sí. No fotis! Un dia em va portar aquí, a Las Ventas, i vaig quedar al·lucinat en veure una corrida de debò. També em va ensenyar el Palau d’Esports, restaurants, la pensió on viuria, el Centre Cubà, etc. Imagina’t, jo que venia d’un poblet com Baracoa, que només tenia un cinema! Al principi, sentia nostàlgia de la família, dels amics… Però Tunero i la seva esposa Yolette em van acollir com un fill.”
En algun moment, en rememorar aquells temps, s’emocionava. “Fixa’t si estava pelat, jo, que Tunero em va haver de deixar el seu abric més d’una vegada. El fred a Madrid per a un xaval cubà com jo era insuportable. Per por de constipar-me i no estar en forma per a fer boxa, com que no tenia bufanda, si feia molt de vent, em posava una tovallola al voltant del coll. Vaig arribar a Barajas sense ni un cèntim. Tunero em mantenia, em pagava el menjar, la roba. Fins a la primera vegada que vaig boxar, que va ser al frontó Fiesta Alegre, i per vuit rounds em van donar tres mil cinc-centes pessetes.”
Tunero us estava gaire a sobre en qüestió de disciplina, entrenaments, dieta, control…? “Sí, jo cada dia anava a córrer al Retiro. No ho sabia, però ell em controlava. Ell també hi anava i s’amagava per vigilar-me. Si plovia, jo no hi anava, i ell sí. Quan a la tarda arribava al gimnàs, em deia: avui no has anat a córrer… Jo de vegades mentia, i ell m’enganxava. Fos estiu o fos hivern, el paio a les sis s’amagava pel Retiro i em controlava. Avui sí que hi has anat. Quanta estona has corregut? I jo, una hora i quart. No, em replicava, t’he vist, duies la boina i les botes noves, has fet gimnàstica a la font. Em deixava mut, tu…! Era increïble, el vell.”
En aquells anys éreu un mite de la boxa espanyola. Tothom us coneixia. Franco us rebia en audiència. Què en recordeu, del tracte oficial? “Vicente Gil es preocupava per mi. Cada mes em donava diners per a pagar la pensió i el restaurant. Per a ell, els favorits érem Pedro Carrasco i jo. Fins i tot, van obrir un gimnàs per a nosaltres al poble de El Pardo, on vivia Franco. Gil sempre em deia que havia de cuidar-me molt, però de boxa ell no hi entenia gaire, no sabia tant com Tunero i els altres.”
Legrá va ser espremut a fons per la propaganda del règim. Quan va guanyar el seu primer títol mundial contra Howard Winstone per K.O. tècnic en el cinquè assalt, el 24 de juliol de 1968, al Coney Beach Arena de Porthcawl, a Gal·les, l’inefable president de la federació de boxa, l’ultra Vicente Gil, que tot el que sabia de la cultura negra ho havia après el dia del Domund, s’apropiava així del triomf del negre cubà: “Aquesta victòria es deu al nostre caràcter. Som així. Legrá és superior i estàvem convençuts de la seva victòria. Un títol mundial per a Espanya. Sé com deu haver complagut aquesta victòria al nostre Caudillo, que segur que presenciat el combat per televisió. ¡Viva Franco i Arriba España!”
El general Franco hi entenia, en boxa?, vaig preguntar a Legrà. “Menys encara que Vicente Gil. No en tenia ni idea. Em va rebre tres vegades, dues tot sol i una amb Tunero. La primera audiència en què vam anar Tunero i jo, Franco li va dir: ‘Tant Espanya com jo personalment li vull agrair la satisfacció que ens dóna Legrá per la seva persona, els seus coneixements i la seva lleialtat.’ Parlava molt fluixet, i molt poc. Tunero i Gil m’havien advertit que, si no l’entenia, no se m’acudís dir-li ‘com diu?’. Quan vaig anar a Mèxic, Franco em va dir: ‘Aquest corona del campionat del món ha de venir cap aquí. ‘Arriba España!’ Sempre em donava un copet a l’espatlla i em deia: ‘Arriba España!’ I jo li responia: ‘Arriba España!’ Francisco Franco Bahamonde em va regalar un dels millors xalets de Majadahonda. Sí.”
“Et tracta bé el gallec?”, li deia Castro, referint-se a Franco
José Legrá es va retirar l’any 1973. Havia disputat cent quaranta-vuit combats. N’havia guanyat cent trenta-tres, dels quals cinquanta van ser per K.O. Va ser derrotat onze vegades, tres per K.O. I quatre vegades va fer combat nul. Després, va emprendre uns quants negocis, sense gaire èxit. Alguna temporada va fer aparicions còmiques en platós de televisió. Acaba de morir-se a Madrid, a noranta anys. La darrera vegada que ens vam veure em va dir que havia muntat un museu de la seva carrera boxística a Baracoa, Cuba.
No he pogut anar-lo a visitar, però conservo els records que ell m’explicava de la seva infantesa a Baracoa, quan encara era un enllustrador espavilat que no havia ni tingut temps de somniar que un dia seria campió del món. I dues vegades. Tenia massa feina, el petit enllustrador de sabates, per a viure de somnis.
Legrá m’explicava amb alegria la seva infantesa a Cuba. Resava a la verge del Coure i a Santa Bàrbara, i a l’habitació hi tenia un plat de monedes amb una espelma encesa. Va començar fent d’enllustrador i venedor de cacauets, “manisero”. Quan no duia la caixa dels raspalls i el betum, anava amb un carret i una campaneta: “Maniiií, maniiií!…”. També va ser venedor ambulant dels diaris Surco i Oriente. Coneixia molt bé la vida del carrer. Ho sabia tot. Era simpàtic i entremaliat. Es defensava bé. Ningú no l’atemoria.
Tenia il·lusions que depassaven els possibles de la seva mare, que era bugadera. Si demanava als Reis una bicicleta, li portaven una bossa de bales o una pinta de plàstic. Quan es va adonar que no tindria mai una bicicleta, va demanar sabates. Eren la seva il·lusió. A Madrid, quan va començar a guanyar diners, es va comprar desenes de parells de sabates.
Quan arribaven els vaixells americans al port de Baracoa, ell anava amb la caixeta d’enllustrador i els seguia pel carrer. N’hi havia que li donaven fins i tot un dòlar per servei, m’explicava orgullós. Era el xaval que aconseguia més diners dels americans. Els feia de guia i els orientava per aconseguir el que volguessin: bars, noies, tabac… La seva habilitat mundana el va convertir en líder d’una colla d’uns quaranta xavals del barri de la Platja. De vegades anaven a la Platgeta, un lloc per a senyors que els posaven en banyador i descalços, damunt la sorra, a combatre de dos en dos. El qui guanyava s’enduia un dòlar i un got de llet. El qui perdia, només el got de llet.
El petit Legrá va enllustrar moltes sabates per reunir diners i comprar-se uns guants de boxa i un sac, d’amagat de sa mare. No tenia sabates, però sí guants de boxa. Un dia, la seva mare, mamà Sole, li va trobar els guants i, enfadada, els va ruixar amb alcohol i els va cremar. Quan ell va arribar a casa, eren una pila de cendres. De ràbia, se’n va anar de casa de la mamà Sole a viure amb els seus avis.
Un dia, passats uns anys, Kid Tunero el va descobrir en un combat a l’Havana i es van fer inseparables. Tunero li va presentar els seus amics el boxador Kid Chocolate i el músic Bola de Nieve. I no va parar fins a fer-lo campió del món. Allò que ell no havia aconseguir mai en la seva carrera professional. Tunero va ser “el campió del món sense corona”. Legrà va ser dues vegades campió del món. Eren com pare i fill. José Legrá no va deixar mai d’anar a Cuba. Fidel Castro l’apreciava i sempre el rebia. “Com està, el vell? Quan em vindrà a veure?”, li preguntava referint-se a Tunero. “Et tracta bé, el gallec?”, en referència a Franco. Prenien uns mojitos i reien.
