Bous al carrer, quants morts pot digerir la tradició?

Al País Valencià han mort vuit persones aquest estiu en festes de bous al carrer, però qualsevol intent d'obrir un debat és sufocat ràpidament

VilaWeb
Esperança Camps Barber
25.09.2022 - 21:40
Actualització: 27.09.2022 - 18:13

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set i vuit. Dos a Vallada, una Beniarbeig, un a Almedíxer, un a Canet d’en Berenguer, un a Pedreguer, un a Meliana, un a Picassent. Són vuit morts. Van morir quan participaven en les festes patronals del seu poble o del poble del costat, o del poble on passaven les vacances. Una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set i vuit persones que després de l’estiu no han tornat a estudiar o a treballar o a la casa on passen l’hivern, perquè un bou o una vaqueta –quin diminutiu més esgarrifós– els va envestir i van morir al carrer, pràcticament a l’acte, mentre milers de persones celebraven unes festes que, després d’un minut de silenci, o potser menys, van continuar, com si allí no hagués passat res. La darrera víctima, la que fa vuit, un home de vuitanta anys, va arribar viu a l’hospital de Sagunt després d’haver estat envestit a Canet d’en Berenguer. Va morir a l’UCI poques hores després.

Alfarrassant, perquè no hi ha una xifra concreta, es parla també de tres-cents ferits només aquest estiu. Una imatge per als ferits: una gran sala d’hospital amb tres-cents llits disposats, per exemple, en trenta files de deu llits cadascuna. Són ferits de diferent consideració. Hi ha els més greus i els que només tenen talls, contusions o punxades superficials. Tres-cents, pel cap baix.

Quan només se n’havien mort set, de persones, una, dues, tres, quatre, cinc, sis i set, la Conselleria de Justícia va convocar una reunió d’urgència de la comissió que vetlla per la seguretat de les festes populars que inclouen bous i que se celebren a 280 poblacions del País Valencià. Això són uns 8.000 actes de bous al carrer cada any ara que s’ha recuperat la normalitat absoluta després de dos estius marcats per la pandèmia de covid. Una de les conclusions a què es va arribar és que s’ha de respectar més el reglament. Una de les declaracions que es van sentir és que a les festes de bous no existeix el risc zero perquè els bous al carrer no són una revetlla. Es va dir també que es farien cursets de seguretat i que es miraria que es complís amb tota rigorositat el reglament. És el més estricte de l’estat, van dir. Sobretot, es va dir també, que els menors de setze anys no participen en les festes dels bous.

Comparacions plàstiques però incòmodes

Les comparacions, de tan fàcilment com brollen, poden semblar populistes o demagògiques, però van bé per tenir una imatge plàstica dels vuit fèretres amb les vuit persones mortes. Què hauria passat si s’hagueren mort vuit persones al tren que es va trobar de morros amb el foc de Begís? Què hauria passat si en l’extinció dels incendis d’aquest estiu s’haguessen mort vuit bombers o vuit ciutadans hagueren quedat atrapats pel foc i, a més, tres-cents hagueren resultat ferits? I si haguera bolcat un autobús en un revolt i n’haguessen mort vuit ocupants? I així fins a l’infinit es poden esmentar tot de casos en què una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit persones mortes i tres-centes ferides haurien comportat dimissions, comissions d’investigació, canvis en la normativa… Prohibició?

Amb els bous al carrer no ha passat res d’això. En nom de la tradició, els morts van digerint-se, diluint-se dins el torrent informatiu. S’ha reunit la comissió i s’ha demanat prudència tot recordant que anar als bous no és anar a una revetlla. Prohibició és una paraula maleïda en l’ambient dels bous. I encara s’ha fet una altra reunió amb tots els estaments vinculats a la festa per a demanar a les companyies d’assegurances més implicació a l’hora de facilitar les pòlisses. L’augment dels sinistres les ha encarides i molts ajuntaments ja no les poden assumir.

La darrera paraula la tenen els consistoris

La competència exclusiva per a l’organització de les festes de bous al carrer la tenen els ajuntaments, els consistoris d’aquestes 280 poblacions que fan 8.000 actes taurins. Són corporacions municipals de tots els colors polítics.

Alguns han decidit de prohibir-los. És el cas de Tavernes de la Valldigna. El batlle parlava en aquesta entrevista que havia pres la decisió arran dels canvis de mentalitat de la població, que ja no veu amb tanta naturalitat que perquè un grup de gent es divertesca s’haja de maltractar un animal. Sueca tampoc no va donar permís per a fer actes taurins a les festes els dies 10 i 11 de setembre. Altres ajuntaments, com el de Vila-real i molts altres, continuen endavant sense qüestionar-se, ni tan sols, si els costos –de tota mena, però sobretot en vides humanes– tenen sentit.

Segons el professor de Dret Administratiu de la Universitat de València, Andrés Boix, els ajuntaments poden prohibir els bous al carrer o en espais públics. “O poden posar-hi moltes dificultats. El que no poden fer és prohibir l’activitat en espais privats perquè aquesta activitat és considerada una tradició.” Ho va dir el Tribunal Constitucional espanyol. “Els bous formen part del patrimoni cultural espanyol protegit per la Unió Europea en l’article 14.9 com a patrimoni, i és l’estat qui ha de defensar-ho”, diu Boix, que afegeix que només l’estat podria prohibir aquesta mena de festes amb animals. El professor suggereix que els ajuntaments podrien prohibir els bous al carrer per raons de seguretat, per exemple. “Fins i tot, podria ser admissible que a eixe poble no es vulga que es facen en els carrers, però no es podrien prohibir dins unes instal·lacions privades dins eixe mateix municipi.”

Un debat silenciat per terra, mar i aire

A principi de setembre es va obrir una escletxa xicoteta quan la vice-presidenta primera del Consell, Aitana Mas, va dir que potser s’hauria de mirar la manera d’obrir un debat sobre els bous. Va reconèixer que els set morts que hi havia en aquell moment potser ja eren massa, i a la vegada va apel·lar al canvi de sensibilitat i a la tendència de protecció dels animals que impera a la societat actual.

Va ser un miratge.

A pesar que no va pronunciar la paraula abolició en cap moment, ràpidament Compromís, el seu partit, el Partit Socialista, el Partit Popular, Ciutadans, Vox, van córrer a dir que ni de noves ara era el moment d’obrir cap debat relacionat amb les tradicions valencianes, amb una de les senyes d’identitat, etcètera. Encara que hi haguera, llavors, un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set morts recents amb totes les famílies i els amics que en ploraven l’absència, encara que hi haguera aquella imaginada sala d’hospital plena amb tres-cents ferits o més, no era el moment.

De manera virtual treien un calendari gegant: falten menys de nou mesos per a les eleccions municipals i a les Corts. Els partits no han de comptar morts, sinó vots. I les penyes, les colles, les associacions taurines implantades en 280 municipis del País Valencià no estan disposades a sacrificar la seua diversió. I els penyistes voten. I ho fan com un tot homogeni, i tenen molta força. I van dir que si es prohibien els bous, denunciarien qui fos.

Arrelat a la cultura mediterrània

Unes línies més amunt ha aparegut el mot tradició i ara s’ajunta amb el mot eleccions. El sociòleg Vicent Flor explica que no és fàcil per a cap administració intervenir damunt cap element festiu o identitari. Parla de la lleugeresa amb què s’empra l’expressió “tota la vida” quan es parla de tradicions, i quan, potser, en determinat municipi només fa trenta anys o quaranta que se celebren les festes amb bous. I admet que, a pesar que és evident que s’han de prendre mesures, és molt difícil d’acceptar. Flor afegeix un altre element al debat: el risc. “El risc atrau. No només en qüestió d’enfrontar-se a animals, hi ha qui fa parapent i hi ha qui busca l’onada més alta per a cavalcar-la sobre una taula.” Flor parla també del risc iniciàtic que comporta per als joves entrar a formar part d’un col·lectiu. Per això, potser, cada vegada es veuen més menors corrents davant un bou o una vaqueta. Potser per això es veu un pare incitant el seu fill molt menut a encendre la banya d’un bou embolat…

Del punt de vista de la tradició, el sociòleg recorda que la domesticació dels animals és inherent a les societats pre-modernes i que a la Mediterrània és molt arrelada. Amb tot, diu, “encara que la violència forma part de les societats humanes, l’evolució ha fet que ara hi haja molta més sensibilitat i respecte pels animals. Els canvis de mentalitat hauran de dur altres canvis.”

El paper multiplicador de les xarxes socials

Aquest canvi en la percepció del maltractament animal s’ha accentuat i s’ha accelerat amb la puixança de les xarxes socials. Cada volta són més i més vistos els vídeos amb imatges de certes pràctiques d’acarnissament amb els bous, de persones corrent al costat de les vaquetes sense tenir totes les facultats perquè han ingerit alcohol, menors d’edat dins el recinte tancat, o aquell grup de joves a Peníscola que decidiren de fer una barrera humana per a evitar que passaren els bous. “No passaran”, han batejat el joc que fa quatre dies que es va inventar i ara és una tradició més de les festes… Són imatges, com les dels bous morint d’un infart, o esvarant-se, o violentats pels festers, que fins fa uns anys no transcendien del carrer o de la plaça on succeïen perquè, entre altres coses, els responsables de les penyes taurines tenien molta cura que això no passara. Els equips de televisió no eren mai benvinguts als pobles on hi havia hagut una enganxada, per exemple. Però mai, fins a enguany, no hi havia hagut vuit morts un mateix estiu.

Les assegurances

I això ha ocasionat l’adveniment d’un nou debat, que no és el bessó del tema, sinó que és col·lateral: això qui ho paga? Qui paga els danys als animals que es moren? Qui paga les despeses d’aquella sala imaginada amb més tres-cents ferits? Qui paga les indemnitzacions a les famílies d’un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit morts d’enguany?

Són els ajuntaments, com a responsables de les festes, qui han de pagar les pòlisses, però enguany s’han encarit molt. Ja se senten veus de ciutadans que estan en contra d’aquesta mena de festes, que no estan d’acord que tots aquests riscos s’hagen d’assumir amb diners públics.

La Federació Valenciana de Municipis i Províncies ha forçat una reunió amb la Generalitat, amb aquella comissió dels bous al carrer, amb les penyes i amb les companyies asseguradores per a demanar-los que els posen pòlisses a disposició. Aquestes entitats ja han dit que és impossible de cobrir tot el risc que comporten els bous al carrer o els bous embolats.

José Maria Ángel, secretari de seguretat i emergències de la Generalitat, ha emmarcat aquesta reunió en aquella que es va fer a principi de mes, però en realitat, es tracta de veure qui paga què, quan hi haja accidents o incidents o morts. El batlle de Vila-real, present a la reunió, va deixar ben clar que els bous són competència municipal, que la Generalitat hi té poca cosa a dir. Per tant, va demanar que fossen les diputacions, com a organismes supramunicipals, les encarregades d’assumir l’import de les pòlisses asseguradores que cobresquen la mort d’una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set i vuit persones i les cures dels més de tres-cents ferits, i la mort o la incapacitació de desenes de bous, que també moren, maltractats a les festes.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes