23.08.2026 - 21:40
El 27 d’agost serà un dels dies clau en el llarg camí de Bougainville cap a la independència. Gairebé set anys després del referèndum en què un 97,7% dels votants van optar per constituir un estat independent, el resultat arriba finalment al parlament de Papua Nova Guinea, que haurà d’obrir la fase decisiva del procés i determinar quina resposta dóna a un mandat gairebé unànime.
Les fotografies més espectaculars del referèndum d’independència de Bougainville
La consulta va ser fruit de l’acord de pau que va posar fi a una guerra, però el resultat no és vinculant i necessita la ratificació del parlament estatal. La cambra rebrà el resultat del plebiscit, els acords posteriors i també com ha de continuar el procés tant si la independència és avalada com si és refusada. Tot plegat, després de mesos de desacords i amb un llindar de ratificació excepcionalment alt.
El debat d’aquests darrers mesos ha deixat clar que una part important dels poders fàctics no vol perdre Bougainville i que la ratificació pot trobar molta més resistència que no faria pensar el resultat de la consulta. El primer ministre de Papua Nova Guinea, James Marape, ha insistit que els diputats hauran de decidir lliurement i que, sigui quin sigui el resultat, les negociacions continuaran.
Bougainville, en canvi, considera que la qüestió fonamental ja va quedar resolta el 2019 i en cap cas no és decidir si ha de ser independent, sinó acordar com es fa efectiva aquella voluntat. I, davant els endarreriments, les autoritats locals ja han fixat el 2030 com a data per a proclamar la independència amb acord o sense.
Un llistó excepcional
El primer obstacle és aritmètic, però també polític. El 9 de juny, el parlament de Papua Nova Guinea va aprovar una ordre especial que fixava en tres quartes parts la majoria necessària per a ratificar el resultat del referèndum. Això significa que caldran 89 vots favorables en una cambra de 118 diputats.
Les autoritats de Bougainville sostenen que aquest llindar no havia estat consensuat, que el resultat es podia ratificar per majoria simple i que el govern estatal ha endurit unilateralment les condicions al tram final del procés. El govern de James Marape, en canvi, argumenta que una decisió que implica alterar les fronteres i la sobirania de l’estat necessita una majoria excepcionalment àmplia.
En el fons hi ha una preocupació que va molt més enllà de Bougainville: el temor que la independència esperoni unes altres demandes d’autodeterminació a Papua Nova Guinea, un estat extraordinàriament divers lingüísticament, culturalment i territorialment. Un informe parlamentari preparat enguany sobre el procés ja alertava explícitament del precedent que podria crear una secessió.
Aquesta reticència també es percep fora del parlament. Una enquesta feta entre estudiants de la Universitat de Papua Nova Guinea va trobar que tan sols una quarta part dels consultats donava suport a la independència de Bougainville. La mostra no és representativa del conjunt del país, però sí que evidencia que el suport gairebé unànime a la independència a Bougainville no es reprodueix necessàriament a la resta de l’estat.
Una oposició frontal dins el mateix govern
La resistència té una de les veus més contundents dins el mateix govern. El ministre de Turisme, Belden Namah, ha demanat obertament als diputats que refusin la ratificació del referèndum. Namah és un antic membre de les forces de defensa de Papua Nova Guinea i va lluitar a Bougainville.
Namah sosté que no s’han complert totes les condicions de l’acord de pau, sobretot quant al desarmament, i ha qüestionat la legalitat del procés. També ha avisat de qualsevol intent de la regió autònoma de crear unes forces armades abans d’assolir la independència.
En una intervenció al parlament, va evocar directament la guerra. Va recordar els soldats, policies i funcionaris penitenciaris enviats a Bougainville i els combatents que van lluitar al costat de les forces estatals “per protegir la sobirania constitucional i el territori” de Papua Nova Guinea.
Les declaracions van rebre una resposta immediata dels dirigents de Bougainville, que acusen el ministre de voler reobrir qüestions que consideren resoltes durant el procés de pau i recorden que el referèndum del 2019 ja va donar una resposta democràtica inequívoca sobre el futur polític del territori.
Una guerra que encara pesa
El referèndum és inseparable de la guerra que va precedir l’acord de pau. El conflicte va esclatar a final dels anys vuitanta entorn de la mina de coure i or de Panguna, l’explotació dels recursos i la relació amb el govern de l’estat, i va causar no pas menys de vint mil morts. L’Acord de Pau de Bougainville del 2001 va posar fi al conflicte i es va sostenir sobre tres pilars: autonomia, desarmament i un referèndum sobre l’estatus polític. Aquella consulta es va fer finalment entre el novembre i el desembre del 2019. De les 181.067 paperetes comptades, 176.928 van ser favorables a la independència.
Pel president de Bougainville, Ishmael Toroama, que també és un antic comandant rebel, això significa que ja no hi ha res a negociar sobre la qüestió fonamental. “La pregunta s’ha fet i s’ha respost”, ha insistit aquestes darreres setmanes. I acusa les autoritats estatals de voler endarrerir la qüestió indefinidament.
Tot i això, el fòrum dels principals dirigents independentistes i les associacions de veterans de Bougainville, molts dels quals van combatre contra les forces estatals, han insistit que, fins i tot si el parlament refusa el resultat, el procés cap a la independència ha de continuar per mitjans pacífics.
Una anàlisi publicada al juny sobre els riscs del procés identifica un eventual refús del resultat com un dels principals desencadenants potencials d’una nova crisi. Una negativa del parlament de Papua Nova Guinea podria originar mobilitzacions, endurir la posició dels antics combatents i erosionar la confiança en el procés de pau, amb el risc d’episodis esporàdics de violència.
Hi ha, a més, una qüestió que no s’ha acabat de resoldre: encara circulen armes de la guerra. Marape ho ha utilitzat, juntament amb la feblesa econòmica del govern autònom, per a argumentar que Bougainville encara no està preparada per a convertir-se en un estat plenament independent. Toroama mateix ha reconegut que hi ha hagut episodis recents de violència armada i que alguns antics combatents no van lliurar totes les armes durant el procés de desarmament.
Ara com ara, no hi ha cap moviment majoritari que defensi la tornada a les armes. Però el record de la guerra continua determinant bona part del debat: precisament perquè el referèndum era una de les contrapartides que van permetre de posar fi al conflicte, un refús sense una sortida política pactada podria erosionar una confiança construïda durant més de dues dècades.
Declaració d’independència amb acord o sense
En aquest context, Bougainville ja ha fixat un calendari propi. El govern de Toroama vol avançar en els preparatius institucionals, econòmics i socials i ha situat el primer de setembre del 2030 com a data per a la declaració d’independència. El fòrum que aplega dirigents polítics, veterans i representants de la societat civil ha avalat formalment aquesta data.
El calendari del govern de l’estat és molt diferent. Marape ha proposat una transició que podria arribar a quinze anys i condiciona el procés a la capacitat de Bougainville de sostenir econòmicament el nou estat. El territori continua depenent fortament de les transferències de Papua Nova Guinea i veu en la reobertura de Panguna una de les claus per a assolir la viabilitat econòmica.
Mentrestant, totes dues parts han continuat fent passos cap a la separació progressiva. Aquest mateix agost han acordat que, abans d’acabar l’any, el govern autònom rebi íntegrament els ingressos generats allà per la pesca, la mineria, els boscs, les terres i més imposts, i que continuï el traspàs de competències pendents.
La sessió del 27 d’agost no serà, doncs, una jornada parlamentària qualsevol. D’una banda, hi haurà el mandat gairebé unànime dels habitants de Bougainville i la promesa d’autodeterminació que va contribuir a posar fi a una guerra. D’una altra, un estat on hi ha una forta resistència política i social a perdre una part del territori i el temor que la independència obri un precedent. La gran incògnita ja no és què vol Bougainville. Això es va respondre el 2019. La qüestió és si Papua Nova Guinea està disposada a acceptar-ho i què passarà si el seu parlament gira l’esquena a un referèndum pactat que va donar un 97,7% dels vots a la independència.
