La crisi de govern i la divisió de la intel·ligència

La intel·ligència és l’excusa amb què Madrid i l’elit barcelonina intenten, com poden, que ens convencem que la independència és impossible

Ot Bou Costa
29.09.2022 - 19:50
Actualització: 29.09.2022 - 19:52
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’oratòria esmolada d’Alejandro Fernández ha causat una certa fascinació independentista. “Vostè avui ha liquidat el Primer d’Octubre”, va dir dimarts mirant als ulls al president Aragonès. Com si fos dels seus, el portaveu del PP va retreure al president que hagués signat uns documents en què donava per fet que el Primer d’Octubre era definitiu i vinculant i que ara se’n desdigués. “Quin valor té la seva firma? Quin valor té la seva paraula?”, es demanà. “Tot això em porta a una conclusió que hem exposat aquí repetidament. Vostès no treballen estrictament a favor de la independència. Vostès treballen per aprofitar-se del somni de la independència de milers i milers de catalans que tenen aquesta opció política. I mentrestant, que el hàmster continuï rodant. Si jo fos independentista els enviaria a pastar fang, ja n’hi ha prou de tanta presa de pèl.”

El discurs de Fernández és una pirueta fatxenda per a posar el dit a la nafra de molts votants independentistes, que no tan sols se senten decebuts i orfes d’aquest discurs, sinó que quan el fan ells el consens mediàtic els tracta de fanàtics. Si el portaveu del PP diu que Esquerra i Junts “treballen per aprofitar-se del somni de la independència”, és allò que haurien de veure tots els independentistes però que quasi ningú no s’atreveix a dir. Si en canvi ho diuen independentistes fora del circuit, si ho diuen els manifestants de l’Onze de Setembre, és perquè s’han guillat i són uns fanàtics que no toquen vores. Per això qui fa aquest discurs és un espanyolista inequívoc. Per això el fa en l’aniversari del referèndum, just quan Esquerra i Junts són al límit i el govern és en crisi. És un recordatori que ens han acorralat.

Hem deixat enrere els temps furiosos de Pablo Casado i d’Inés Arrimadas, en què Pedro Sánchez era un perill i un traïdor perquè pactava amb els independentistes, mal que fos per amansir-los. Ara fins i tot l’espanyolisme més ranci ha entès que, per intentar de fer l’estocada a l’independentisme, la cosa més fàcil és refregar-li que està desemparat, que no té una articulació institucional ni resolutiva, ni compromesa ni eficaç. A Catalunya no hi ha tan sols una divisió entre independentistes i no independentistes. Hi ha també una divisió entre els qui encara confien que aquest sistema de partits, amb aquesta cultura política, ens poden fer avançar cap a la independència, i els qui ja no hi confien. Fernández apel·la a la intel·ligència del votant independentista perquè sap que Esquerra i Junts no ho fan, i perquè Madrid vol conrear la idea que l’independentisme i la intel·ligència són incompatibles.

Que el discurs de Fernández triomfi just quan es qüestiona més la presència de Junts al govern no és casualitat. La intel·ligència és l’excusa amb què Madrid i l’elit barcelonina intenten, com poden, que ens convencem que la independència és impossible –“que ni la DUI no ens portarà a la independència ni la taula de diàleg al referèndum”, com va dir Anna Gabriel. El múscul orgànic de Junts fa molts mesos que cerca d’ocupar una posició pretesament més intel·ligent. Més realista que no pas el fals rupturisme que ha brandat els darrers anys –que no era increïble per rupturista, sinó per fals–, i també menys insultant que no pas la passió d’Esquerra, baixa, tova i rendida. L’única via per a fer-ho és traslladant el diàleg polític a la divisió de la intel·ligència i contaminar-la per a continuar obturant les alternatives autèntiques: no som tan rucs per a creure’ns el diàleg, però un trencament no es pot fer de cop i volta.

Aplaudir Fernández és mandrós. És estúpid deixar-se meravellar perquè el portaveu del PP ens recordi com n’és de visible l’engany, en realitat, encara que inverteixin tants esforços a procurar que ens prenguem seriosament la Generalitat. Si el pot fer ell no és tan sols perquè se’n rigui de nosaltres, és també perquè ningú no ha vertebrat cap alternativa. És exactament la intenció d’aquest discurs que tothom qui ja no es creu aquests partits caigui de la banda de l’apatia, en lloc de construir i lluitar. En el fons, a llarg termini, que el PP faci aquest relat és error de càlcul, una mala dosi de l’orgull irreflexiu espanyolista. Així, a la pràctica, admeten que encara hi ha un independentisme possible.

Al capdavall, la maniobra convergent de la intel·ligència té pendent l’obstacle més difícil: que se la creguin els qui no estan frustrats amb Esquerra, sinó amb els partits. Esquerra i Junts fa més de set anys que comparteixen govern, i sempre amb el suport de la CUP. Potser no comparteixen discursos, però comparteixen errors i objectius. Si neix cap alternativa que no els en faci igualment responsables, qui en surt amb més oxigen és Junts. Aquest serà el detector més important del pròxim cicle polític.


Davant el perill

Fotografia: Neil Hall

El Regne Unit i Alemanya són dos genets del desastre econòmic que hi ha a la cantonada. Els plans de la nova primera ministra britànica, Liz Truss, no acaben de prosperar. Fa unes hores, ha anunciat que mantindrà l’estratègia de la baixada d’imposts en massa, que de moment no ha fet sinó debilitar la lliura esterlina. Truss assegura que és l’única manera d’evitar la recessió i d’incentivar el creixement. Cerca un cop d’efecte trencador, cerca de reconfigurar ideològicament el debat econòmic, de desplaçar-lo cap a la dreta, i no pas d’imitar Margaret Thatcher sinó de ser-ne una de nova. És un all-in. Si li surt bé, i la inflació acaba baixant de cop, cosa que difícilment depèn d’ella, serà transformadora. Si no, és un suïcidi amb fortes ones expansives, tant per a ella com per a l’economia britànica. L’FMI arrufa el nas, el Banc d’Anglaterra pateix, els inversors es desentenen de la lliura i dels bons de l’estat i els laboristes ja saliven.

Per una altra banda, la inflació alemanya ha arribat als dos dígits per primera vegada d’ençà que l’euro va substituir el marc. Era d’esperar, perquè aquesta setmana s’han acabat els ajuts especials per a alleugerir temporalment la butxaca dels ciutadans. Les rebaixes en el preu del transport públic, per exemple. No són bones notícies per al govern de Pedro Sánchez, que de moment ha basat la seva resposta a la crisi en petites jugades tàctiques i provisionals. Amb aquesta situació d’inestabilitat econòmica màxima i el creixement de la tensió nuclear entre Rússia i Occident, els discursos grandiloqüents sobre el feixisme a Itàlia són relegats. Giorgia Meloni ja cerca un ministre d’Economia que s’entengui amb Brussel·les.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes