Donar l’espasa als mestres i quedar-se l’armadura

"Cambray és un símptoma de com el valor de la jerarquia s'ha perdut quan s'ha esvaït el poder per por d'agafar-lo"

Ot Bou Costa
29.11.2021 - 00:53
Actualització: 29.11.2021 - 01:53
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El senyor Josep González Cambray, ara conseller d’Educació, tenia un lloc preeminent en l’equip del conseller anterior, Josep Bargalló. N’era concretament el director general. No se sap si és que hi treballava a contracor, però ara Cambray no es fa responsable de les declaracions de Bargalló, ni de la posició sobre la immersió lingüística que tenia el departament en què ell feia tasques dirigents –potser perquè si se’n fes responsable, hauria de dimitir. Cambray treballava per Bargalló el desembre passat, quan Bargalló va dir que la sentència del TSJC que liquidava la immersió seria liquidada, al seu torn, per la llei Celáa, la nova llei d’educació espanyola, que Esquerra Republicana havia aprovat precisament perquè deien que blindava la immersió. Bargalló va treure pit de la capacitat negociadora del seu partit, i menystingué la sentència, que imposava la quota obligatòria d’un 25% de castellà a totes les escoles del Principat. “Ara que és a punt d’aprovar-se al senat la nova llei, n’hi ha que pretenen de retornar al passat. La política educativa a Catalunya –ni enlloc– no la fan els jutges. Una resolució que saben que no tindrà cap efecte ni cap conseqüència”, va dir, en un piulet.

El fet cert és que llei Celáa no tan sols no blindava res, sinó que va aconseguir una fita sense precedents: que per primera vegada un partit independentista, Esquerra Republicana, votés a favor d’una llei que encomanava al Ministeri d’Educació espanyol la tasca de garantir el dret dels alumnes a rebre ensenyaments en castellà. Montse Bassa argumentà aleshores que la llei Celáa no deia això, perquè no parlava del ministeri sinó de les “administracions educatives”, i a Catalunya ho és la Generalitat, va dir. Tot allò que ha vingut després és demolidor per a Esquerra, perquè no tan sols ha demostrat que s’equivocaven, sinó que si no van adonar-se’n aleshores, van ser uns gamarussos, perquè el govern espanyol ni tan sols va dignar-se a esmentar en l’exposició de motius de la llei la suposada protecció de la vehicularitat del català. Però ara, més enllà de Twitter, sembla com si tothom hagués decidit de fer veure que Bargalló mai no va dir allò que va dir, que la posició del govern no va ser que no passava res, que tot plegat torna a ser cosa d’una justícia que va per lliure. Hi ha com un silenci, com una displicència, com si la culpa d’Espanya ens disculpés les negligències.

Les sentències del TSJC són un dard per a Esquerra, perquè el redactat sembla fet a fi expressa de desmuntar un per un els èxits definitius de què el partit va gosar vantar-se, i donen cobertura jurídica a la potestat del govern espanyol d’intervenir sobre el model d’immersió a Catalunya. Els portaveus republicans han anat agafant d’aleshores ençà un perfil més baix sobre la qüestió, per a no prendre mal, i dimarts passat, quan el TSJC va declarar ferma la sentència del 25%, es van limitar a fer piulets de plany. “La immersió lingüística és i ha estat sempre un model d’èxit. El català no es toca. No ho permetrem”, va escriure Oriol Junqueras. Bé, no tan sols ho permetreu, sinó que els ho heu posat més fàcil a canvi de titulars que van trigar tan sols un mes i mig a caducar. Abans-d’ahir, el conseller Cambray va enviar una carta als directors dels centres educatius perquè no fessin cap canvi en els seus projectes lingüístics. El president Pere Aragonès havia dit als mestres que no els traslladarien la responsabilitat d’una cosa que correspon al govern de gestionar. Però era xerrera, perquè ja és habitual en Cambray de traslladar la responsabilitat als mestres; el mes passat ja va manar a tots els centres educatius públics de Catalunya –de primària, secundària i batxillerat– que remetessin totes les seves programacions didàctiques en castellà a l’associació Hablamos Español, que treballa fent la batalla judicial perquè el català deixi de ser la llengua vehicular a Catalunya.

És cert que Cambray no és cap protagonista, en això que ha passat. Però aquest és, de fet, el problema. El conseller és un símptoma de com els nostres dirigents han fet un desistiment general de funcions; de com, quan arriben a consellers, es continuen comportant com si fossin directors generals i sempre hi hagués algú més amunt per a donar la cara, perquè el valor de la jerarquia s’ha perdut quan s’ha esvaït el poder per por d’agafar-lo. Cambray és un símptoma de com l’apatia dels votants ha estat l’objectiu d’aquests darrers quatre anys: volien arribar a un punt en què fos més gran el desinterès com més escandalós fos l’error, perquè així el cost de cometre’n s’esvaís, també. Ara que ja és tard, el govern farà el número: posarà ara els recursos, farà molts parlaments en favor del català, allò que sigui. Però no servirà de res. Amb el mateix desistiment de funcions amb què han aconseguit que la supervivència de la immersió recaigui a partir d’ara en mans dels mestres, han aconseguit també que la supervivència del país sigui en mans dels ciutadans, que hàgim de fer-nos càrrec nosaltres del poder que ells defugen, temorosos que la força de manar tingui també, de vegades, un preu a pagar.


Bayona i la immersió

Avui el diari Ara ha publicat un article del jurista Antoni Bayona. És ex-lletrat del parlament, i fou una peça clau dins l’equip del lletrat major, Xavier Muro, amb qui va sumar esforços per a confrontar les decisions de la presidenta Carme Forcadell i de la majoria independentista entre el 2015 i el 2017. L’article de Bayona diu que no està d’acord que la sentència del TSJC no deixi cap més opció a la Generalitat que aplicar el 25% de castellà “perquè la modificació de la llei orgànica d’educació afecta unes decisions judicials que es van adoptar d’acord amb un marc legal derogat i diferent del vigent”. L’única diferència que Bayona concreta entre la llei Wert i la llei Celáa és que la primera deia que calia fixar “una proporció raonable” de castellà i la segona no parla de proporció raonable, i, per tant, diu que no és segur que es pugui mantenir el 25%. Bayona també diu que la llei Celáa “configura un marc normatiu ampli i flexible dins el qual pot decidir la Generalitat”. Però s’oblida d’esmentar que la sentència del desembre no tan sols parlava del 25%, sinó que reconeixia el Ministeri d’Educació espanyol com una autoritat competent per a regular el règim lingüístic a Catalunya, que és precisament la cosa important de tot plegat, perquè els percentatges ja sabem que en molts llocs no es compleixen. És com més va més habitual trobar a la premsa catalana articles que revesteixen les qüestions polítiques de legalisme, com si la llei es complís a Espanya escrupolosament. La cosa que sobta és trobar-los a mitges, i en un cas en què hi ha hagut tant de silenci analític aquests darrers mesos.


Més mala maror entre francesos i britànics

Fotografia: Jessica Taylor.

Segona topada en poques setmanes entre el Regne Unit i l’estat francès. Aquesta vegada ha estat arran de l’accident en què es van morir vint-i-set persones que miraven d’arribar fins a terres britàniques pel canal de la Mànega. El govern de Boris Johnson rep molta pressió social perquè freni els fluxos migratoris, especialment ara que, amb el Brexit, el Regne Unit ha recuperat el control de les fronteres. I al president francès, Emmanuel Macron, que sempre està còmode en la diplomàcia més hormonal perquè creu que en sortirà enfortit, sembla que ja li ha anat bé la disputa. Però la cosa va pujant de to, i l’estat francès ha cancel·lat avui la invitació de Priti Patel, que va dir que el govern de Macron no posava prou esforços per part seva, a unes jornades a Calais. Tal volta es limita de moment a una qüestió retòrica, però les relacions entre britànics i francesos van empitjorant, mentrestant. El mes passat, Macron es va ofendre profundament quan el Regne Unit i els Estats Units van signar amb Austràlia un acord de defensa que excloïa de sobte l’estat francès. Amb Joe Biden ho van arreglar; amb Johnson, no. “Donnez-moi un break”, va dir, divertit, el primer ministre.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes