Botifarra d’ou autèntica

  • «Un dels conceptes més recurrents a les comunicacions sobre sociolingüística, estudis literaris, estudis culturals i arts visuals va ser l’autenticitat. Què passa amb tanta autenticitat? Per què és un dels temes importants en l’estudi de la cultura catalana i la xarcuteria?»

Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
30.01.2018 - 22:00
Actualització: 01.02.2018 - 12:41
VilaWeb

El cartell de fora de la carnisseria, al meu barri del Clot de Barcelona, diu ‘botifarra d’ou autèntica’. La setmana passada vaig participar en la jornada ‘(Dis)articulating identities: Multilingualism in the Catalan Countries‘, organitzada amb perfecció per Brad Epps i Rhiannon McGlade a la Universitat de Cambridge (1), i un dels conceptes més recurrents a les comunicacions sobre sociolingüística, estudis literaris, estudis culturals i arts visuals va ser l’autenticitat. Què passa amb tanta autenticitat? Per què és un dels temes importants en l’estudi de la cultura catalana i la xarcuteria?

Un bon lloc per a saber què fa que la botifarra sigui autèntica o no és el diccionari etimològic. ‘Autèntic’ ve del grec authentikos, que vol dir ‘original, genuí, principal’, i que alhora ve d’authentes, que significa ‘aquell que actua amb la pròpia autoritat’ (d’auto i hentes, ‘el que fa o és’). És a dir, una botifarra autèntica vindria a ser-ne una amb autoritat?! La discussió al voltant de l’autoritat és present en dues àrees d’estudi que em són properes i també estimades, la didàctica de la llengua i la sociolingüística.

En didàctica de la llengua per a persones adultes, com ara el català com a llengua segona o addicional, el tema de l’autenticitat sovint va lligada al concepte de ‘parlant nadiu’. En aquest sentit, els materials que s’utilitzen per ensenyar la llengua (textos, vídeos, etc.) a l’aula són autèntics si són documents destinats a parlants nadius de la llengua (per exemple, fer servir un article de diari a l’aula) i no ho són si s’han produït i canviat expressament per tal d’usar-los a l’aula (per exemple, modificant el vocabulari d’un text o creant un vídeo d’una situació quotidiana per a mostrar-la a l’aula). Al llarg dels segles XX i XXI, hem assistit a la mort d’un nombre considerable de conceptes i personatges (capitalisme, comunisme, Déu, etc.) i també qui ha volgut ha anat a la mort del ‘parlant nadiu’. Perquè, qui és un parlant nadiu? El qui ha nascut al territori on es parlen les llengües? El qui no ha hagut d’anar a classe per aprendre la llengua? El qui té un parlar ‘autèntic’? Per això, en didàctica de la llengua, més que parlar de ‘parlants nadius’ com l’objectiu final al qual es vol arribar parlem de ‘parlants competents’ (en registres, estils, etc.) en situacions concretes i amb un grau important de capacitat de decisió com a agents. Alguns autors fan la distinció entre l’autenticitat de correspondència (mesurada a partir de certes regles o normes, en aquest cas el parlant nadiu) i l’autenticitat de gènesi, en el sentit que és autèntic tot allò que té un origen en un individu que parla i que té agència per a expressar-se (MacDonald et al., 2006; Van Compernolle & McGregor, 2016). Els dos tipus d’autenticitat no van de bracet, ja que hi pot haver autenticitat de correspondència sense la de gènesi (per exemple, un aprenent que segueix les normes de la llengua d’una manera que en podríem dir cega i sense adonar-se de les possibilitats expressives que té) i, al revés, n’hi pot haver de gènesi sense la de correspondència (quan un alumne usa la llengua d’una manera subjectiva que no s’adiu amb els patrons de la llengua, la qual cosa pot dur a interpretacions no esperades). En aquest sentit, pràcticament tot el que diu un aprenent a l’aula és autèntic i el que hi diu el docent també, perquè forma part del discurs que teixeixen junts en una situació d’aprenentatge, que en la mesura que fomenta l’ús de la llengua ja és autèntica en si mateixa.

En el camp de la didàctica del català com a segona llengua per a aprenents adults, encara predomina l’autenticitat de correspondència, ja que la majora de textos-model que s’ofereixen, per exemple en els diàlegs, no tenen en compte l’autenticitat de gènesi (i probablement tampoc la de correspondència). Fixem-nos, per exemple, en el següent diàleg, extret d’un manual de llengua catalana per a adults (2):

—Carnissera: Bona tarda, què vol?
Rosa: Bona tarda, vull un conill.
Carnissera: Com el vol, tallat o sencer?
Rosa: El vull tallat, a quarts.
Carnissera: Vol alguna cosa més?
Rosa: Sí, bistecs de vedella.
Carnissera: Quants en vol?
Rosa: En vull dos.

Es tracta d’una autenticitat de correspondència, ja que segurament hi ha ben pocs diàlegs com el que es presenten, amb tan poca naturalitat i on l’agència dels interlocutors queda tan esborrada. L’agència dels interlocutors també queda esborrada perquè pràcticament en cap dels diàlegs dels manuals d’aprenentatge del català no hi apareixen altres llengües o interferències amb altres llengües. Algú pensarà que només faltaria que, si vols aprendre català, hagin d’aparèixer altres llengües als diàlegs, però si es marquessin de manera adequada els diferents fragments en diferents llengües i registres, no seria una manera eficient d’aprofitar-ho per introduir a l’aula discussions sociolingüístiques? Si al diàleg de dalt pot aparèixer una persona que compra un conill sencer, la qual cosa pot ser que provoqui certa estupefacció en certs alumnes i que el docent hagi d’explicar que sí, que a Catalunya ens mengem conills sencers, que es poden demanar tallats a quarts, no podríem fer que alguns interlocutors utilitzessin un llenguatge col·loquial i, si cal, en altres llengües i ho poguéssim discutir a l’aula?

En el cas de la sociolingüística catalana, la noció d’autenticitat va associada a l’antropòloga Kathryn Woolard, que la va difondre en el duet autenticitat/anonimitat (Woolard, 2007; Woolard & Frekko, 2012; Woolard, 2016). En primer lloc, cal destacar que l’autenticitat i l’anonimat no són propietats que tenen els objectes, sinó que són ideologies sobre l’autoritat que sovint trobem en contextos socials multilingües i que són un reflex del que passa en la relació entre la llengua o les llengües d’un espai i la societat i els seus agents. Per Woolard, d’una banda, l’autenticitat és el valor atorgat a la llengua en relació amb una comunitat determinada. En aquest sentit, el que és autèntic és una expressió genuïna de la comunitat en particular. D’altra banda, l’anonimat és una qualitat que no pertany a ningú ni a cap comunitat en particular sinó que és universal, natural, objectiva, és a dir, anònima. No es tracta de dos pols oposats sinó que precisament es troben en tensió, amb anades i vingudes cap a una banda i una altra (3). Per exemple, en les campanyes primerenques de normalització del català, hi havia més èmfasi en l’autenticitat que en l’anonimat, però amb l’extensió de l’ús, el català ha esdevingut per a alguns parlants i entorns la llengua anònima. Una ideologia o una altra també està relacionada amb les experiències i ideologies d’individus concrets. Encara me’n recordo, de la vegada que vaig anar al Mercat de Vic i un amic de Barcelona va dir ‘Collons, un moro que parla català!’: el que per a alguns osonencs podia ser un aspecte d’ideologia de l’anonimat (hi ha molts marroquins que parlen diàriament el català i la tenen com a llengua ‘per defecte’) era quelcom que semblava excessivament autèntic per al meu amic, poc acostumat a sentir persones d’origen marroquí en català.

Les ideologies de l’autenticitat i l’anonimat també tenen a veure amb aspectes d’aprenentatge de llengües. Si una persona de l’estranger va a viure a Barcelona, per exemple, quina és la llengua que amb més probabilitat aprendrà, la llengua ‘per defecte’, la que es parla més, la més fàcil, l’útil, la de tots i de ningú, l’anònima? L’espanyol. Alhora, però, pot ser que aquesta persona no negui que hi ha també una ‘altra’ llengua, que és molt autèntica, però de la quan només aprendrà a dir ‘adéu’, ‘bon dia’ i ‘si us plau’. Amb tot, els temps estan canviant, i de nou, aquestes dues ideologies no són fixes sinó que hi ha canvis importants en la vida dels individus i també en les seves ideologies, la qual cosa pot portar a un canvi de llengua de relació (o mudes lingüístiques, com n’ha dit Joan Pujolar).

En l’anàlisi de la llengua, etiquetar un ús com a autèntic o no és relativament senzill, sobretot si ens centrem en l’autenticitat de correspondència, on la mesura sol ser allò que és normatiu o codificat d’alguna manera. En canvi, en l’anàlisi d’altres processos creatius, com ara la literatura o el cinema, titllar una obra d’autèntica o no pot ser més difícil, sobretot perquè l’autenticitat pot ser el resultat no natural del mateix procés creatiu, és a dir, una obra no és que sigui autèntica sinó que el seu creador ha volgut fer semblar que fos més o menys autèntica per tal de suscitar en el lector o espectador algun efecte. Això queda palès en diverses de les obres que es van comentar a la jornada de Cambridge de la setmana passada. Per exemple, tal com va mostrar Antonio Monegal (UPF), el documental A través del Carmel de Claudio Zulián, en un sol pla seqüència, ens mostra durant més d’una hora i mitja el barri del Carmel, entrant a les cases, tallers, perruqueries i espais naturals del barri, però la sensació d’autenticitat que crea el documental no és espontània ni fortuïta sinó clarament planificada. De tan planificada que és quasi podríem dir que és hiperreal o hiperautèntica (4).

Vespre de dilluns. Dia llarg de feina. Escarxofat al sofà. Nova sèrie de TV3. Passem de la filosofia (Merlí) a la comèdia familiar: Benvinguts a la família. Durant l’emissió del primer capítol de la nova sèrie de TV3, els conciutadans escriuen tuits (#BALFTV3):

  • A la nova sèrie de TV3 ja han dit: ‘pues’, ‘tinc que’, ‘bueno’, ‘iadre’… i no precisament l’actriu que encarna una mena de Belén Esteban a la catalana… parlen com Montilla, Albiol i Sánchez Camacho. Això encara és pel 155?
  • pero qué escena más falsa… Un desahucio jamás es así…. Por favor…. Documentaros un poco antes de hacer algo así… Si esto ya empieza así ya no lo veo más…
  • Critiqueu el ‘catanyol’ i us poseu el hashtag ‘bueno pues molt bé pues adiós’ a la bio i us feu palles quan ho sentiu dir al Trapero. #catalanets
  • Dieu molt dels tabarnesos, però sentiu quatre xarnegades a TV3 (fetes amb tota la intenció) i us convertiu en catabarnesos
  • ja estan els catalanets defensors de la pàtria tots indignats per escoltar barbarismes a la TV3… Què passa, no heu vist mai una sèrie americana on parlen slang? Que pesats que sou!

D’aquesta tirallonga de piulets, en voldria remarcar tres aspectes. En primer lloc, destaca la idea que una cosa que pot ser autèntica en un lloc i dita per una persona, pot no ser-ho en altres. Per això els ‘barbarismes’ dits per Trapero o per un personatge de Benvinguts a la família no són iguals, o els individus no els ideologitzen de la mateixa manera. En segon lloc, per a algunes persones, la sèrie no és autèntica sinó que és falsa, perquè no reflecteix ni la llengua de la realitat ni les pràctiques reals (els desnonaments). La no autenticitat lingüística queda reflectida en el que es poden interpretar com ‘xarnegades’ i ‘catanyol’ i que per a alguns espectadors no reflectirien el que és o hauria de ser, per ells, la llengua catalana en una televisió pública (potser en una privada, com l’al·ludida Telecinco, sí). En tercer lloc, destaca la proliferació d’etiquetes que podríem anomenar d’ideologies lingüístiques, com ara: ‘catanyol’, ‘tabarnesos’, ‘xarnegades’, ‘catabarnesos’, ‘amargadets’, ‘puretes’, ‘catalanets’, etc.

La presència alta d’interferències lingüístiques en la parla d’alguns dels personatges de la sèrie afegeix autenticitat lingüística a la sèrie o més aviat ens apropa uns usos lingüístics tan freqüents que esdevenen anònims? El fet que no tots els personatges parlin de la mateixa manera ja ens dóna una pista que el registre lingüístic d’alguns personatges forma part del seu estil. És a dir, els guionistes de la sèrie han fet de la llengua d’algun personatge part de l’estil d’aquest personatge, igual que uns van vestits d’una manera i els altres d’una altra. Tal com explica Jordi Cornellà a Núvol, al voltant dels usos lingüístics a la novel·la L’altra, de Marta Rojals:

‘Ja no s’hi val a parlar de malentesos puristes ni de deixadesa irresponsable: cal, simplement, parlar d’opcions d’estil. L’altra demostra que, malgrat les dificultats que comporta intentar reflectir en català la llengua de certs ambients socials, obviar el problema en favor de la llengua normativa no és l’única possibilitat: amb una mica d’imaginació, es pot desenvolupar un estil que evoqui ambients i situacions en principi al marge del domini de la llengua. El que realment compta és l’efecte de la “réalité irréelle du langage” Barthes dixit.’

Per acabar, només hi ha una botifarra autèntica d’ou? De ben segur que no. A cada barri, a cada poble i a cada ciutat hi ha un cartell de ‘botifarra d’ou autèntica’ i totes ho són. Segurament n’hi ha de més bones i més dolentes (amb més gust, millor textura, feta amb més respecte pel medi ambient, etc.) però la varietat és la que ens fa rics. En aquest sentit, tenir la possibilitat de sentir diferents registres en un mateix episodi de sèrie de televisió ens acosta més a l’autentificació com a procés que ens interpel·la com a espectadors i parlants de diferents llengües.

Llorenç Comajoan-Colomé, membre del Grup de Recerca en Educació, Llengua i Literatura a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya i membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

(1) En el marc del projecte Multilingualism: empowering individuals, transforming societies.
(2) Diàleg extret del manual Passos 1 (2011, p. 101). Fem servir aquest manual com a exemple i no per a mostrar que la no autenticitat dels diàlegs només tingui lloc en aquest manual concret.
(3) Vegeu una discussió dels dos termes a Flors-Mas (2017) i ací.
(4) A les diferents comunicacions durant la jornada a ‘(Dis)articulating identities: Multilingualism in the Catalan Countries’ també va sortir la noció d’autenticitat en novel·les, obres de teatre i poesia de diferents autors de territoris de llengua catalana, com ara la presència de diferents llengües i registres lingüístics en l’obra de Ramon Solsona (comunicació de Jordi Cornellà), Daniel O’Hara i Marta Rojals (comunicació de Josep Anton Fernández) i Najat el Hachmi (comunicació de Kathryn Crameri), entre d’altres.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any