Borrell passa un calvari a l’eurocambra i reacciona irat i parlant de Catalunya

Josep Borrell ha hagut d’aguantar un xàfec al Parlament Europeu. Perquè una bona part dels eurodiputats que han intervingut en la compareixença que ha fet l’Alt Representant de la UE sobre la visita humiliant a Moscou de la setmana passada li han retret la penosa imatge que va oferir al costat del ministre d’Afers Estrangers rus, Serguei Lavrov. Les crítiques més dures les ha rebudes sobretot de parlamentaris del grup del PP, de Renova Europa, dels Verds-ALE, l’Esquerra Unitària Europea i d’ultraconservadors, sobretot de polonesos, uns dels més enfadats per la visita de Borrell a Moscou. I sobrevolant tota l’estona la compareixença de Putin, la comparació que va fer Lavrov i que més li va coure, la de Navalni amb els presoners polítics catalans. La presència de Puigdemont i les seves paraules l’han forçat a referir-s’hi, visiblement malhumorat, agressiu i a la defensiva, en una nova jornada per a oblidar de Borrell a la capital comunitària.

“Vau caure en el parany”, li ha dit l’eurodiputat Dacian Ciolos, del grup Renova Europa; “amb el viatge heu enfortit el règim de Putin en la cursa cap a les eleccions parlamentàries”, li ha retret l’eurodiputada del partit polonès Llei i Justícia, la ultraconservadora Anna Fotyga; “m’hauria agradat que els parlés dels drets humans, i durant la conferència de premsa, mentre expulsaven diplomàtics europeus, encara lloàveu el seu vaccí Sputnik; m’agradaria tenir un Alt Representant més ferm que no vós”, li ha etzibat el neerlandès del PPE Peter Van Dalen.

Una de les crítiques més contundents ha estat d’Assita Kanko, eurodipuda de l’N-VA, dels Conservadors i Reformistes Europeus, que ha dit a Borrell: “On són els pebrots de la UE?  I el cap? Era un error anar a Moscou però hi vau anar. I sabíeu què passaria. Us vau fer un autogol.” Per part dels socialistes, la neerlandesa Kati Piri ha dit: “han utilitzat Borrell per a humiliar la UE”. El sentit d’humiliació era generalitzat, en les crítiques, focalitzades sobretot en la incapacitat de Borrell de reaccionar a les declaracions que a escassos dos metres d’ell feia Lavrov en aquella tensa conferència de premsa a Moscou.

I encara més. Durant tota la sessió el cas català ha planat les intervencions, i moltes de les referències que s’hi feien eren el·líptiques. Un breu esment, de l’eurodiputat Michel Gahaler, de la UDC alemanya, ha originat indignació: “Havíeu d’haver rebatut els comentaris del ministre Lavrov sobre Letònia, Cuba i Catalunya.” Però qui n’ha parlat més directament, per primera vegada, ha estat la irlandesa de l’Esquerra Unitària Europea Clare Daly: “Parlem de drets, els de Navalni també, i parlem d’un racista antiimmigració com Lavrov. Però mentrestant Assange fa deu anys que és empresonat. I Pablo Hasel, un català, serà empresonat per les seves cançons.”

Ha estat poc abans de la intervenció de Puigdemont, que com a part directament afectada, per l’exili que ha de suportar, ha pogut dir a tot el Parlament Europeu i a pocs metres de Borrell allò que ja fa temps que adverteix en cartes, en declaracions públiques i en piulets a la xarxa, de la doble moral de la Unió en relació amb el respecte pels drets humans i l’estat de dret. “Havíem avisat que la doble moral de la Unió Europea en soscava la credibilitat global com a defensora de les llibertats. I ara hi ha conseqüències humiliants per a tots. La Unió Europea no pot anar pel món receptant coses que no s’aplica a si mateixa. Vull una Europa forta pels drets humans i sense complexos. Davant de tothom, no solament de Rússia, ni dels Estats Units, la Xina, el Marroc o Turquia, sinó davant de tothom. Vós no sou aquesta veu, senyor Borrell. Senyor Borrell, feu un Borrellexit.”

S’han sentit rialles i uns quants aplaudiments, quan Puigdemont ha acabat. Però qui més cabal n’ha fet, i qui s’hi ha referit des de la tribuna d’oradors, han estat els eurodiputats espanyols. Com el popular Antonio López Isturiz, molt abrandat, disparant a tort i a dret contra els enemics de la unitat d’Espanya, aprofitant l’ocasió: “La història es repeteix. Feixismes, comunismes… Pablo Iglesias fent de portaveu del govern de Putin. En el cas espanyol ni un pas enrere amb la ingerència russa donant suport a nacionalismes excloents i racistes a Espanya i a Catalunya. Aquí calen sancions de seguida. Parleu de la dimissió de Borrell? Però i les sancions? Són més efectives! On és la unanimitat per a donar resposta amb sancions?” López Isturiz ha acabat i s’ha fet silenci. Ni un comentari, cap aplaudiment.

Fins que Borrell ha fet la rèplica a tanta crítica, amb un to molt agre, defensant tant com ha pogut el seu viatge a Moscou i l’actitud que va tenir. “Us escoltava i em semblava que era jo que havia expulsat els diplomàtics europeus. Va ser Lavrov!”, s’ha queixat. I ha continuat: “Quin és el problema? Per a alguns de vosaltres, el problema és que es fes la visita. Hi ha hagut dinou visites a Rússia d’alt nivell. Hi poden anar tots menys l’Alt Representant? Per què el voleu, doncs, un Alt Representant?”

La comparació catalana cou

No podia suportar tant crítica. Havia anat entomant els dards des d’un dels primers escons, prenent-ne nota, amb la màscara ocultant-li les ganyotes de desaprovació que, tot seguit, quan ha tornat a pujar al faristol, ja no ha pogut amagar. Es volia fer valer, es negava a acceptar les dures crítiques que ha anat rebent aquests dies, la pressió creixent que ha anat notant. “Parleu d’humiliació. Però sapigueu que no ha estat pas còmode per al poder rus de veure que algú hi anava i els deia allò que ja els havíem dit en comunicats. Era el moment de fer-ho.”

Un dels gripaus que es va empassar divendres fou la comparació de Navalni amb els presoners polítics catalans. Aleshores no va gosar dir-hi res, cap resposta ni rèplica a les paraules esmolades del ministre Lavrov. Avui hauria pogut fer igual, deixar passar aquella comparació que, tot i ser ben present, els eurodiputats amb prou feines han esmentat, tret de l’extrema dreta de Vox i la dreta del PP. Hauria pogut deixar-ho estar, fer veure que el cas no té importància, que és un afer intern i que aquesta qüestió ja s’esbandeix a l’estat espanyol. Però no se n’ha pogut estar i n’ha parlat: perquè és una qüestió personal, perquè el cas de l’empresonament dels dirigents independentistes catalans ja s’ha fet massa gros internacionalment, amb les sentències d’Alemanya, de Bèlgica, del TJUE…. i ara Navalni. I perquè Puigdemont hi era (malgrat la JEC, malgrat el Suprem, malgrat l’estat), i li ha deixat anar unes paraules que ell no podia no respondre.

I han estat les paraules més amargues: “Us penseu que no m’hauria agradat entrar en el cos a cos amb Lavrov i rebatre-li aquelles paraules? Com ara comparar la situació de Navalni amb la d’un eurodiputat d’aquí i els seus col·legues que fan campanya aquests dies lliurement? No vaig voler fer-ho perquè no em volia embolicar, perquè vaig anar allà a denunciar la situació de Navalni.”

Borrell ha acabat la intervenció, fent més visible la sensació d’un fracàs polític de primera magnitud a la UE, més humiliada que mai per Rússia, i sense haver convençut pràcticament ningú.