Els Borbons i Poblet

Era a començament de la dècada del 1990, quan jo exercia, des de feia anys, de xofer de l’abat de Poblet Maur Esteve, els caps de setmana i eventualment en altres períodes. Vaig rebre una trucada de l’abat Maur i em digué si podia portar-lo aquell mateix dissabte en un viatge que havia de fer cap al nord. Li vaig respondre que no tingués quimera, que així seria. Tanmateix, no em va voler concretar on aniríem.

A les set del matí, després de matines, era a la porta reial del monestir de Santa Maria de Poblet per recollir el pare abat. Entràrem a l’autopista a l’Albi en direcció a Saragossa. L’abat tingué una actitud silenciosa i de pregària tot el viatge. Quan arribàrem a Saragossa, vaig tornar a preguntar-li on aniríem, i l’abat em respongué senzillament que continués fins a Pamplona, i jo vaig contestar: ‘Fins a Iruña.’

Seguidament, em digué que em dirigís a la Clínica de la Ciutat de Pamplona. Jo sabia que Joan de Borbó hi estava ingressat per un càncer de laringe. Llavors vaig dir a l’abat: ‘Ja m’ho podríeu haver dit a la primera telefonada, que vindríem aquí! Vós sabeu que, encara que sóc republicà, estic encantat de servir-vos de xofer i mai hagués gosat desatendre-us.’ En arribar a la clínica navarresa em digué, sense deixar-me baixar del cotxe per treure-li la maleta del seient de darrere, que a les quatre de la tarda fos al mateix lloc i que anés a dinar per la plaça del Castillo.

Mitja hora abans de l’hora que m’havia indicat, ja era al lloc i, puntualment, aparegué l’abat Maur acompanyat d’un senyor amb batí, amb un mocador al coll que vaig identificar pel retrovisor del cotxe.

Començàrem el viatge de retorn amb un silenci absolut i, prop de Saragossa, tímidament, vaig preguntar al pare abat el motiu d’aquell silenci, i ell em respongué: ‘Joan de Borbó m’ha comunicat que té molta por de ser enterrat al monestir de Poblet, en terra catalana, perquè creu que Catalunya deixarà de ser Espanya. I ell no vol ser enterrat en terra no espanyola per si li profanen la tomba. Ha parlat amb el seu fill, Juan Carlos I, i trencant la tradició, perquè ell no ha regnat mai, li permetrà de ser enterrat al monestir de l’Escorial.’

En una capella del creuer de l’església de Poblet, feia anys que hi havia dues tombes cobertes per una catifa, i la rumorologia deia que eren per enterrar-hi Joan de Borbó i la seva esposa. Llavors, l’abat em va recriminar: ‘Deveu estar contents, els independentistes.’ ‘Si més no, segur que m’estalvio una detenció!’, li vaig contestar. Baixàrem fins al monestir i m’acomiadà amb un ras i curt ‘fins a una altra’.

Res greu, al cap de dues setmanes li vaig tornar a fer de xofer.

Passaran els anys i l’Abat de Poblet, Maur Esteve, esdevingué Abat General del Cister, romanent quinze anys a la casa general de Sant Anselm, a Roma, amb viatges constants per totes les delegacions cistercenques i algunes, poques, estades a Poblet.

Quan torna a Poblet com a Abat general emèrit, vaig tornar, amb més reverència, a ser el seu xofer i, gairebé, el seu assistent. Els diumenges era prioritari anar al Monestir, per parlar i estar a disposició de l’Abat emèrit, instal·lat a la casa del senyor Eduard Toda.

Un dia, estant jo parlant amb el llavors alcalde de Girona, Carles Puigdemont, em comentà que de jove havia estat uns dies a l’hostatgeria de Poblet i que havia conegut l’Abat Maur Esteve. Ambdós, coincidírem que havíem quedat impressionats i influenciats per la seva personalitat. El Carles em manifestà que li agradaria recuperar el tracte amb l’Abat emèrit de Poblet. I així fou, amb el Carles Puigdemont passarem un dia fantàstic a Poblet amb l’Abat emèrit i la comunitat monàstica que conegué en la seva joventut.

Cada diumenge que pujava a Poblet, l’Abat – ja gran i malalt – m’insistia que havíem d’anar a Girona, a tornar la visita de l’alcalde. Trigàrem unes setmanes, fins a concretar el viatge. I un dissabte, vam fer el recorregut fins a Girona, el darrer llarg viatge de l’Abat emèrit.

Primer vam visitar el monestir cistercenc femení de Sant Daniel, posteriorment visitàrem el museu de la ciutat i, finalment, l’alcalde de Girona ens va rebre a l’Ajuntament, a la plaça del Vi, on l’abat signà el llibre d’Honors i Distincions.

Posteriorment, ens vam allotjar a l’Hotel Empordà de Figueres.
A la porta, ens saludà el sr. Subirós, que ja estava al corrent de l’arribada de l’Abat de Poblet, i tingué l’atenció d’estar present a la taula i acompanyar-nos en el dinar. Quan acabàrem els cafès o les herbes, l’alcalde Puigdemont demanà el compte i el senyor Subirós contestà:
– L’Abat de Poblet no paga, ni pagarà mai a l’Hotel Empordà.
Jo, per sortir del pas, vaig dir:
– Molt bé, doncs porti’ns el compte de nosaltres dos.
I el senyor Subirós rectificà:
– No m’he expressat correctament, en aquest hotel no paga ni l’Abat ni els qui seuen a la seva taula.
A la sortida, el que esdevindrà el 130è president de la Generalitat em digué:
– Mira que he vingut com a alcalde amb compromisos importants i mai m’han fet un tracte com el d’avui amb l’Abat de Poblet.
Tornàrem a Girona amb l’alcalde Carles Puigdemont on ens acomiadàrem i retornàrem cap a Poblet.
Després d’una estona de silenci o de pregària, comentàrem de com havia estat d’agradable la jornada i després d’una pausa reflexiva afirmà:
– Aquest xicot podria ser un bon president!
I jo, sorprès, vaig contestar-li:
– Jo crec que sí, ara bé, el Carles és independentista.
L’abat, amb una expressió entre sorneguera i severa em digué «què et creus que no ho sé!».
Molt poc després, en aquell hivern, el 14 de novembre de 2014, l’abat Maur finia.

Coses de la vida, fou enterrat a l’església de Poblet, a la capella del creuer que estava destinada a Joan de Borbó i la seva esposa. Un any i mig després, el 12 de gener de 2016, el Carles Puigdemont fou investit president de la Generalitat de Catalunya.
Amb aquest honorable president s’encarrilà el procés fins a l’1 d’octubre i, després, seguí a l’exili. I, no ho dubteu, anirem més enllà!

Josep Andreu, batlle de Montblanc