Imatge de l'exposició 'Cos social' de Joan Morey.

Si poséssim una bona persona en una taula de dissecció d’aquelles que surten a les pintures del Renaixement, segurament no podríem trobar cap fibra, cap múscul ni cap víscera que la diferenciés d’una persona dolenta o d’una no tan bona. És cert que aquest exemple no serviria per a aquells que pensen que la fisonomia mateixa o la brillantor dels ulls són sempre prou fidels per a avaluar la qualitat de l’esperit. Poca cosa podem dir amb certesa científica, però potser una és que les bones persones no ho són mai en termes absoluts, sinó que cal posar-les en context, en relació amb els altres.

Aquesta setmana he vist La bona persona de Sezuan, l’obra que Bertolt Brecht va escriure per qüestionar-se què és això de ser una bona persona. Brecht proposa un viatge a la Xina ancestral per descobrir-ho, però l’obra de Broggi amb un cartell en què els protagonistes porten roba del segle XXI ja dóna per descomptat que aquest dilema no està lligat a cap espai concret, o millor dit, està lligat a tots, a cadascun dels llocs que habitem cada dia.

Tres déus visiten un petit poble a la recerca d’una bona persona i hi troben la jove Xen Te, una prostituta que accedeix a allotjar-los. Primer els diu que no li va bé perquè ha quedat amb un client que li ha de donar els diners suficients per a pagar el lloguer de tot un mes, fet que l’interessa molt, és clar, però finalment diu que sí als forasters. Aquest primer acte hospitalari serà el preludi d’una successió de dilemes en què haurà de decidir sempre entre dues possibilitats. Una pràctica i una altra poètica. Una inútil i una altra útil. Una de raó i una altra de cor.

Brecht confronta la protagonista a una dualitat permanent. Quan se’n surt d’una, apareix una altra disjuntiva, i després una altra, i una altra. A la butaca sembla que una veu dins nostre digui ‘no tornis a dir que sí, Xen Te, s’aprofiten de tu’, però després apareix una sensació plaent i plena que aspira que accepti deixar-se portar per l’emoció, un cop i un altre, i que deixi que l’ànima –sense càlcul– la porti a l’abisme.

Com a espectadors, abandonem la sala sense cap conclusió clara sobre quina és la recepta per a saber viure millor, pensant que la cosa més realista que podem fer els anys que ens queden potser és assumir que continuarem fent equilibris entre el deixar-nos enamorar i la vigilància que s’anticipa a possibles perills.

Potser l’única manera d’acostar-nos a la bondat, més enllà de qualsevol deure moral, és donar valor a les interaccions que ja tenen lloc en el nostre dia a dia i afegir-hi una mica més temps –en forma d’atenció– i delicadesa. Una conclusió semblant a la que arribaven Fina Birulés i Teresa Forcades aquesta setmana al vis a vis ‘Les revolucions. A la llum del pensament de Simone Weil’, organitzat per la Bonnemaison, en què, interpretant Weil, la revolució, com la idea de bondat, no és cap ideal que s’ha d’assolir sinó que té lloc en allò que ja passa a la nostra vora.

El compromís sempre és amb allò que tenim més prop. Per això aquesta obra no tindria sentit sense dibuixar tots els personatges que formen la vida quotidiana d’una comunitat. La parella de botiguers ancians, el barber que ha acumulat diners tota la seva vida i ara busca una mica de tendresa, el jove seductor que s’ha cansat de seduir i busca l’autenticitat.

Veiem com l’empatia de Xen Te, en certa manera, s’ha convertit en aglutinadora de la comunitat. Com el seu deixar-se afectar també inspira la conducta d’uns altres. Diu el filòsof Josep Maria Esquirol: ‘El més viu és l’amor, però no un amor difús, sinó personal.’ La innocència de Xen Te és un acte subversiu vers l’estructura dels que suposadament són adults i han après a copiar la maldat dels altres perquè ells ja saben com funciona el món.

Sortim del teatre amb la satisfacció –cada cop més escassa– de no haver estat alliçonats per cap conte zen, ni atabalats per correspondre cap ideal, però sí amb la intuïció que la bondat és una cosa senzilla que cal revalidar cada dia perquè, si no, queda obsoleta.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb