Dylan va al cine

D’Àngel Quintana (Torroella de Montgrí, 1960) vaig llegir fa uns mesos una memòria dels seus anys joves quan amb un amic com ell de disset anys, amb una mà al davant i l’altra darrere, sense encomanar-se a res ni ningú, se’n van anar a París a veure cine, Sempre tindré París, de fa tres anys. Me’l vaig empassar amb alegria lectora i l’agraïment per l’existència de rodamons beatniks, com en vulguem dir, que no s’ho pensen dues vegades i tiren pel dret de les seves aspiracions i ganes. A veure cine! Una memòria que m’ha deixat una impressió lectora i imaginativa arrelada. AQ és un escriptor, periodista cultural, investigador i acadèmic que toca les tecles d’un piano versàtil, un pencaire de capacitat panoràmica, belluguet que del periodisme i la investigació ha extret l’essencial: les coses, el cine i la música de manera preferent en ell, també la literatura, s’han de mirar, escoltar, veure, experimentar-les en cos propi, el d’ell emmotllat per la bonhomia i la modèstia dels savis. Ara publica un llibre inesperat i original en terres europees: Dylan i el cinema. Filmar la llegenda (Enderrock). Dylan va al cine, l’inspira, recorre les seves cançons-poemes, des de bon començament, en fa.

N’he dit memòria, en singular, del llibre de París, perquè és una evocació d’un temps ben acotat i no un repàs al llarg de la vida, que això és en plural el terme, memòries. El món editorial anglosaxó en diu memoir. També, assaig personal, coses reflexionades i contades en primera persona per un narrador que s’obre als lectors. Personalment, també en dic assaig íntim. Faig aquest excurs i incís per mirar de ser precisa quan parlem d’aquesta escriptura d’arrel autobiogràfica que en l’actualitat té moltes cares. En el cas del llibre sobre Dylan i el cine, no és una memoir i sí que ho és: és un relat de qui es fixa en un aspecte d’una llegenda cultural poc avaluat i el segueix fil per randa, i és també, en primera persona o en tercera, la història d’una fascinació compartida. D estima i l’inspira el cine, Q també.

Després de Kafka va al cine (Hanns Zischler, traducció de Jorge Seca, Minúscula, 2008), aquí tenim un “Dylan va al cine”. Dylan prenent notes dels diàlegs dels films que veu i els treu en les seves cançons com a propis. Dylan copiant gestos de Charlot, un dels seus referents de joventut, que se’ls ha quedat per sempre. Dylan que anys i panys després, a seixanta anys publica el 2001 el disc d’estudi Love and Theft, Estimar i robar, un “palimpsest de referències, de citacions, de versos i d’imatges, [un manlleu de] melodies i lletres d’aquí i d’allà bevent de fonts estranyes i inimaginables”, com el Godard, apunta Q, que quatre anys abans, el 1997, havia presentat al festival de Canes les seves fonamentals Histoire(s) du cinéma, fetes de la mateixa manera i intenció. S’ha parlat força de la dimensió bíblica dels seus versos i monòlegs cantats, de les inspiracions literàries en el do de la paraula que li valdria el Nobel. Les del cine fins ara no han estat tan advertides a Europa com en aquest llibre: n’amplia un d’anterior de Q en francès, molt més succint, que per sort l’editor Jordi Novell d’Enderrock li va demanar de prosseguir perquè no llegeix francès (bravo!).

Dylan no sols en veu i se’l fa seu tant com li abelleix, també n’ha fet. Les visions i anàlisis de Renaldo & Clara, del 1978, el film dylanià més conegut, almenys de títol, són en aquest llibre d’una minúcia i perspicàcia que captivaria el microhistoriador dels indicis Carlo Ginzburg traspassat aquest mes, un bon cinèfil. El mateix respecte de l’aposta de Martin Scorsese, dylanià de primera hora, en el palimpsest docuficcional que assoleix veritats morals i estètiques Rolling Thunder Revue: A Bob Dylan Story dues dècades després (disponible a Netflix), la gira nòmada dels nixonians anys 1975-1976, tractada per S amb una llibertat imaginativa que D no li ha retret. Tantes coses més en aquest llibre que el lector interessat descobrirà o confirmarà o imaginarà o somiarà, escoltarà o rememorarà o projectarà en el cine interior que ens conforma el seu Dylan preferit, que hi ha molt per triar, i fins rebutjar, en aquest home i artista de la màscara. Àngel Quintana sosté que el cine, la seva relació productiva cinematogràfica, és l’únic fracàs de Dylan. Potser sí, però vés a saber si així serà d’aquí a uns quants anys més. L’art que més es pareix a la nostra experiència com a éssers humans és el cine, i la de Bob Dylan, la seva experiència, és misteriosa i visionària com el seu cine.