Bob Dylan i el públic, una relació controvertida

  • El cantautor sempre ha destacat per actuar a contracorrent

VilaWeb
Pau Beya Acero Daniel Ortín Polo
19.01.2017 - 12:22
Actualització: 10.02.2017 - 10:45

En aquestes dates, encara hi haurà algú que s’estarà preguntant per què Bob Dylan no va anar a recollir el Premi Nobel de Literatura que l’Acadèmia Sueca li va concedir l’any passat i que en nom seu va recollir la cantant Patti Smith. La resposta a aquesta pregunta és d’allò més senzilla, i només cal fer una repassada a la carrera del cantautor per descobrir-la: Bob Dylan sempre ha rebutjat la idolatria.

Des dels inicis de la seva carrera artística, Dylan ha estat convertit en diverses ocasions en una icona. El primer cop va ser en icona del folk, portaveu d’una generació i de la cançó protesta de principis dels 60. Ell s’acaba rebel·lant agafant la guitarra elèctrica. Aleshores l’intenten convertir en estrella del rock, però també se’n cansa. Més enllà de la seva aversió a ser idolatrat, tot això ho fa per evolucionar i poder triar el seu propi camí artístic i personal. Una icona idolatrada és una figura fixa i que no evoluciona, i ell té inquietuds que l’impulsen a canviar. En la següent cronologia podeu veure la metamorfosi que ha seguit Dylan al llarg de la seva carrera:

En definitiva, sempre que es posa alguna cosa en un pedestal, Dylan la baixa. Si és una cançó seva, ell la baixa. I si és ell, es baixa ell. Xavier Cervantes, redactor de Música de l’ARA, explica que, si es fa una anàlisi psicològica del personatge, es veu que Dylan rebutja la idolatria però, alhora, es comporta com un ídol inaccessible per al públic, marcant distàncies i amb preus d’entrada desorbitats als seus concerts.

El mateix Xavier Cervantes ens parla en el següent vídeo de com és la relació, sempre controvertida, de Bob Dylan amb el seu públic, tant en els seus orígens com en l’actualitat:

Com ja ens avança Xavier Cervantes, la relació que estableix Bob Dylan actualment en els seus concerts amb el públic és equiparable a la d’un concertista clàssic: l’artista canta, toca, com a molt fa una reverència al final, i no gaire més. Se suposa que la música és l’objecte que s’ha de comunicar i que no cal afegir-hi res més. També cal diferenciar entre els seus inicis amb el folk, quan anava només amb guitarra i harmònica, i per tant havia de fer servir recursos escènics com fer una mica de broma o parlar amb el públic; i el canvi a la música rock, on ell es preocupa més d’estar amb els músics del grup i no està tant pel públic. Així i tot, cal destacar que Dylan a cada concert fa sonar les seves cançons d’una manera diferent. Cal considerar això com un regal dedicat al públic d’aquell concert, més enllà del fet que pugui mostrar-s’hi apàtic.

Com ja hem dit, però, això no sempre ha estat així. Aproximadament fins l’any 1965, Dylan era un cantautor folk que parlava amb el públic durant els seus concerts, i fins i tot hi feia broma de tant en tant. El públic considerava Dylan com el seu líder, portaveu de la seva generació, també en un sentit polític a través de la cançó protesta. Però, com ja hem comentat, a Dylan mai li ha agradat que l’idolatrin, o sigui que decideix rebel·lar-se. I ho fa d’una manera ben senzilla: fent música elèctrica. De totes maneres, s’ha d’entendre aquest canvi com una evolució i no com un trencament, no és que canviï d’estil de la nit al dia, sinó que comença a introduir una part elèctrica en els seus concerts i els seus discos. Dylan fa aquest canvi perquè es veu cridat per un estil nou per a ell, i per progressar com a artista.

Els seus seguidors folk més puristes no accepten el canvi a l’electricitat, i decideixen escarmentar-lo. Això ens duu a dos dels incidents més coneguts que ha patit Dylan i en què s’ha enfrontat amb el seu públic: el concert de Newport del 1965 i el concert de Manchester del 1966. En el primer, l’artista era rebut com un mestre del gènere al Newport Folk Festival. Però quan Dylan va començar a tocar la segona part del concert, de música elèctrica, el públic el va escridassar amb totes les seves forces. En aquest moment, Dylan se’n va al seu camerino enfurismat i es nega a seguir tocant. Ho reconsidera i al cap d’una estona decideix tornar, però ja només toca acústic. El segon episodi succeeix a la sala del Free Trade Hall de Manchester. Aquest cop, quan Dylan comença a tocar elèctric, una persona del públic li crida “Judes!”. L’acusa de traïdor per passar-se a la música elèctrica. En aquesta ocasió Dylan decideix contestar. Podeu reviure l’escena completa en el següent vídeo:

L’incident de ‘’Judes’’ va ser el punt culminant de la gira del 66 de Dylan, que era esbroncat per una part del públic allà on anava. Dylan necessitava un temps de descans i se’l pren després de l’accident de moto que té el 29 de juliol d’aquell mateix any. Va passar un temps fins que es va tornar a saber de Dylan, que passa el final dels 60 reclòs a casa seva, a Woodstock, gaudint de temps amb la seva dona i els seus fills. Segueix realitzant discs que, per tònica general, passen bastant desapercebuts.

Però tot i que ell aprofita aquesta època per intentar desconnectar del món mediàtic, els seus fans el segueixen buscant. És en aquest temps quan alguns dels seus seguidors intenten colar-se a casa seva. De totes maneres, el fet que marca aquest període i que torna a posar de manifest el rebuig que ha tingut tota la seva carrera per la idolatria és la seva absència al Festival de Woodstock de l’any 1969. És un dels certamens de rock i de congregació hippie més importants de tota la història i el celebren a Woodstock perquè és el lloc on es troba vivint Dylan i tothom espera que hi vagi. El cantautor mai s’arriba a presentar.

L’any 1975, el Dylan estrella torna de la seva letargia amb el disc Blood on the tracks, que rep molt bones crítiques, com el Desire, publicat un any més tard. El següent disc que treu, l’Street legal, no té tant d’èxit i el cantautor es torna a refredar amb el públic. La nova estrella de Dylan tan sols havia durat tres anys. Els anys 1979, 1980 i 1981 treu tres discs de temàtica cristiana: Slow Train Coming, Saved i Shot of Love. Són uns discos que sobten molt al seu públic, en primer lloc perquè suposen un canvi brusc i que ningú esperava en Dylan i, en segon lloc, perquè al començament de la seva trajectòria havia fet cançons criticant el cristianisme. Quan semblava que la carrera de Dylan no podia tenir més canvis bruscs, ell se’n va treure un altre del barret.  

I l’any 1997, un cop més, el Dylan adult contradiu el Dylan jove. I ho fa amb el seu concert per al Papa Joan Pau II. A la conversió al cristianisme de començaments dels 80 s’afegeix la relació amb l’Església que estableix l’any 1997. Bob Dylan, el profeta de la contracultura i del moviment hippie dels anys 60, seguia intentant desempallagar-se d’aquella figura. En relació amb això, el 2014, aquell jove Dylan reaccionari intentava desaparèixer de nou protagonitzant l’anunci de Chrysler a la Super Bowl, acció per la qual se li va penjar l’etiqueta de venut tant per part de detractors com de seguidors.

Després de tot el que s’ha explicat, no sorprèn que Dylan no acudís a recollir el Premi Nobel. És tan sols un episodi més de la seva llarga història del rebuig a la idolatria i, per als que segueixen a Dylan des de fa molts anys, això no suposa cap mena de sorpresa. Els experts coincideixen a dir que la seva absència a la recollida del premi no afectarà la reputació de Dylan entre el públic perquè els seus seguidors, tot i el misticisme que envolta el cantautor, ja saben com és.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any