Blai Mateu
Blai Mateu. Fotografia: Francois Passerini.

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Blai Mateu ha viscut al món del circ d’ençà que va néixer, perquè és fill de Tortell Poltrona. Va voler continuar en aquest món i va marxar a estudiar-ne les arts a França, a l’Escola Nacional de Circ de Châtellerault, a l’ENACR de Rosny-sous-Bois i al CNAC de Châlons-en-Champagne. L’any 2000 amb la seva companya Camille Decourtye van crear la companyia Baro d’Evel. Aquesta companyia de circ francocatalana té la seu a L’Avereit de Comenges, a cinquanta quilòmetres al sud de Tolosa, en un antic celler cooperatiu rehabilitat el 2013. Al llarg de dues dècades, Baro d’Evel ha anat fascinant cada vegada més persones per les propostes d’espectacles que fan, en les quals les acrobàcies circenses es conjuguen amb la dansa, la música, les arts plàstiques i uns cavalls i unes aus que també dialoguen amb els artistes, i es confegeix una poètica que atrapa aquell qui té la sort de veure-la.

Les darreres propostes que ha confegit Baro d’Evel s’han pogut veure a Catalunya: l’espectacle sota carpa Bèsties, amb cavalls i ocells i el díptic Là, sur la falaise, format per i Falaise. Aquest estiu, en un format experimental, Baro d’Evel va inaugurar el Festival Grec de Barcelona amb A tocar! Hem parlat amb Blai Mateu de la manera que tenen d’innovar les arts del circ, de la creació i el compromís contemporani; i sobre les conseqüències del confinament i la pandèmia, que els han portat a reflexionar a fons alguns aspectes logístics, també.

Què heu transgredit d’una manera essencial del món del circ per aconseguir d’innovar-lo?
—Ens trobem més a prop del món del moviment i del món del teatre, igual que de l’essència del circ, que és compost per números. Potser seria això.

Perquè el vostre concepte de circ depassa la pirueta i l’humor i es col·loca en un punt on la dansa, el teatre, i les arts plàstiques construeixen una nova poètica.
—Això és una cosa natural. El circ ho ha fet sempre, i el teatre també. És que ens trobem al 2020 i, en aquest sentit, fem les coses amb els coneixements que tenim. És cert que nosaltres donem el mateix valor a tots els llenguatges, ja sigui el so, la llum, l’espai, la plàstica, l’escenografia, la musicalitat, el moviment, la teatralitat. Però sí que la potència corporal de l’acrobàcia ens ajuda a ser més radicals en les composicions físiques que tenim.

Amb tot, us agrada que us considerin una companyia de circ o això ara ja no té cap importància?
—Ens és una mica igual, però sí que ens agrada de valorar el circ com una disciplina artística tan noble com les altres. Perquè les ajudes de les administracions no es troben al mateix nivell i ca hi caldria més suport. Ens agrada de defensar que el circ es mereix un reconeixement com totes les altres arts. Avui, el 2020, hauríem de parar de confrontar-les i de comparar-les, perquè tot es barreja molt. I, de fet, les singularitats recauen més en les companyies i en les persones que els llenguatges en si.

En la manera com es creen simbiosis entre els espais de frontera entre disciplines.
—Quan crees els espectacles, dibuixes una cosa amb complexitat, en la qual un llenguatge et vincula amb un altre. I busquem l’equilibri amb tot això i que es rebi com un tot o com un collage.

Com treballeu cada nou espectable amb la Camille Decourtye? Quin procés de creació utilitzeu?
—Amb la Camille som parella i treballem sempre. Som molt apassionats de la nostra feina i, com que treballem molts llenguatges diferents, estem sempre en una cosa o en una altra, dins de la mateixa realitat de la nostra vida familiar. No hi ha cap secret: és fer, desfer, tornar a fer… Nosaltres no partim d’un text, els conceptes dels espectacles es fan a partir d’improvisacions, a partir de matèries que tenim, anem fent i desfent fins a trobar l’espectacle.

Partiu d’una idea, no pas d’un esquema?
—Depèn. Normalment… dic normalment, perquè ara hem fet l’obertura del Grec, que era un projecte especial amb uns tempos que no havíem fet mai, però normalment són creacions que posem en espais llargs on tenim moments de recerca i temps de pausa, que es van ajuntant. I hi ha un moment final on es produeix una concentració de tothom per a fer l’estrena. Però en aquests temps de recerca i de deixar reposar la feina, hi ha molt de treball de taula. Fem molts esquemes, partint de moltes idees, que es van filtrant en un llarg procés de fer i desfer, i equivocant-se molt. Donem molt d’espai als projectes, perquè una idea fallida, després de quatre mesos de repòs, quan hi tornes, pot donar peu a una altra cosa.

Treballar amb animals o sense, canvia gaire les propostes? Què us aporten?
—Jo no diria que les canviï gaire. El factor que fa que ens agradi tant de treballar amb animals és que intentar parlar d’un món on els animals no hi són és com deixar-se alguna cosa. Però quan dic animals, també podria dir els nens o la gent gran. En aquest sentit, ens ajuda a parlar d’una manera més oberta i equitativa del món, en general. D’una altra banda, el fet de treballar amb animals posa el moment present de les actuacions en un punt que és difícil de tocar-lo. Perquè ells respiren el moment present d’una manera que a nosaltres com a actors ens costa molt de reproduir. Per això són mestres en aquest sentit, i fan que els espectacles tinguin una relació amb el moment present que és extraordinària. Però, així i tot, també fem coses en les quals els animals no són presents. Ara hem fet aquesta cosa pel Grec, on sortia la Rita, la nostra filla petita, que era la primera vegada que actuava, i sents que hi ha aquesta connexió també, perquè la manera de situar-se, d’estar, també fa que la gent relativitzi certes coses. Quan apareixen nens o animals, tothom es posa en una disposició d’acceptar i d’equilibri que ens sembla molt essencial.

En el cas dels animals, també hi ha la idea al darrere de trencar l’antropocentrisme que el món imposa?
—És clar i, en aquest sentit, a vegades ens posen en el lloc on hauríem d’estar. L’egocentrisme de l’humà està reequilibrat quan es troba amb situacions en les quals hi ha més coses que agafen importància. El fet de muntar una carpa, de fer espectacles de carrer, també conté aquest equilibri total, en aquest sentit.

Camille Decourtye, fundadora amb Blai Mateu de Baro d’Evel.

Quina importància doneu a la natura?
—La natura, justament ara, amb la Covid-19, que ens ha deixat a casa durant tres mesos seguits, la primera vegada des de fa vint anys, quan vam sortir de l’escola, perquè sempre hem estat de gira, ens ha conduït a una reflexió en aquest sentit. Al díptic Là, sur la falaise, que és allà, aquí o ara sobre el penya-segat, ja hi havia un rerefons d’una mena de caiguda d’un món. Parla de la caiguda en la qual ens trobem com a societat. Però sí que és veritat que el confinament ens ha generat una mena d’electroxoc, en el sentit que com a companyia i com a actors culturals ens hem de mirar, hem d’analitzar les nostres pràctiques per contribuir a un món diferent. La nostra realitat és de viatjar sempre i, no ho hem de deixar de fer, perquè els artistes no s’han d’autocentrar tan sols en un territori, però hem de mirar quines coses podem fer diferent: ser més temps als llocs, quin és l’impacte de tot plegat i aportar més coneixement per canviar una mica les nostres pràctiques.

Per exemple?
—Quan hem anat de gira, hem vist que si anem deu quilòmetres per hora més a poc a poc, amb els tràilers dels decorats, l’impacte del carboni canvia un tant per cent significatiu. Tot són detalls. I, per exemple, si avui haguéssim de fer Falaise, segurament no la faríem de la mateixa manera que abans, per la consciència que tenim avui, que ha canviat. Podem buscar maneres de fer noves, i això també és font d’inspiració. Els esdeveniments que vivim són unes experiències més que portaran canvis.

El confinament us ha fet reflexionar molt i segurament us farà canviar algunes mecàniques, però, en l’àmbit de la creació, idees com la de cedir la llibertat per por de la mort, la idea de lentitud, la idea de silenci… Us generaran punts de partida nous per als vostres espectacles.
—Que hi influirà, penso que és evident. Amb tot i més enllà de la creació d’espectacles, perquè tothom hi té una relació molt forta. És clar, nosaltres, en certa manera, ens hem sentit molt privilegiats. Pel fet de treballar amb animals, que formen part de la nostra família, vivim al camp i. en aquest sentit, el confinament ha estat un moment per a tornar a connectar amb l’interior de la família que som, però també amb la terra, amb un temps… Són coses molt essencials. Però no tothom ho ha viscut igual i, un cop més, és tot molt desequilibrat. És difícil de saber com tot això impactarà dins la nostra feina, però és clar que tenim ganes de sentir les sensacions que causa i deixar-nos travessar per aquestes. Però també serà difícil de recuperar la feina que fèiem.

En algun moment heu parlat que l’aturada per la pandèmia ha estat com ‘un tret en ple vol’.
—És clar, ens ha agafat en plena gira del díptic, en la qual havíem de passar per llocs de molta visibilitat i reconeixement internacional. Alguns no s’han pogut fer i alguns ja no es podran fer. Però, mira, és així. Nosaltres som la generació que ens havíem pensat que no viuríem res d’important, que les guerres ja havien passat… I ara ens adonem que les nostres accions i tot allò que passa són enormes. I, en aquest sentit, ho relativitzes. Perquè tot i que ens han anul·lat un munt de coses, és clar també que hem de perdre coses per canviar. No es pot pretendre de demanar més i tenir més sense canviar res.

Valors de decreixement?
—Unes altres lògiques i amb respecte cap a cadascú. En aquest sentit, és el jo i la consciència. No jutjar. Cadascú ha de fer allò que pugui fer. Són coses molt bàsiques, però molt difícils.

En àmbits com el canvi climàtic, molta més gent s’ha sensibilitzat i ha pres consciència, però encara ens falta per a arribar a una massa crítica que canviï els comportaments.
—Realment et preguntes: ‘Però com pot ser que estem allà on estem?’ Hi ha coses que comencen a ser evidents, però, així i tot, també hem de valorar aquelles coses que sí que canvien. Hi ha moltes iniciatives molt positives. En l’àmbit ecològic, és el moment que hauríem de fer el pas.

I quan us tornarem a veure pels Països Catalans, si la situació sanitària ho permet?
—Ara hem fet l’estrena del Festival Grec amb A tocar!, que ha estat un exercici ben especial, on vam convidar en Jaume, en Tortell Poltrona, el meu pare, la Maria Muñoz de la companyia de dansa Malpelo, en Frederic Amat, en Refree, l’Imma Colomer, en Nicola Lafourest… i ha estat més un exercici d’estil que un espectacle Baro d’Evel, perquè els temps d’assaig han estat molt curts. Ens vam trobar amb ells un dia abans de la pre-estrena. Però sí que hem tingut amb Baro d’Evel una presència constant durant tres anys a Barcelona i Catalunya, i espero que tornarem amb el díptic, però no la temporada que ve, sinó l’altra. D’entrada, el passarà abans de l’estiu del 2021 per Olot i per Figueres.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.