06.08.2026 - 21:40
A Bixkek, el passat rarament desapareix: es reubica. Un exemple és l’emblemàtic basar d’Oix, que té els dies comptats. D’ençà del 1983, aquest ha estat el mercat per excel·lència de la capital de Quirguísia. Centenars de venedors hi tenen les seves parades ben ordenades, amb l’aparent meticulositat d’una exhibició museística, però amb la simultània descurança dels veterans comerciants. Els carretons despleguen piles d’albercocs secs, nous i muntanyes d’espècies de tots colors. També s’hi pot trobar el pa acabat de sortir del tandyr, el forn d’argila típic de l’Àsia central. Als infinits passadissos, la imaginació és el límit: d’aixetes per a la cuina fins a barrets tradicionals, passant per ulleres de sol, eixugaparabrises i urpes d’animal. Però aquest mateix agost és previst que el basar es traslladi a vuit quilòmetres d’on és ara.
Quan el basar es va instal·lar en el seu emplaçament actual, era en un extrem de la ciutat que, amb el temps, s’ha acabat convertint en una zona més aviat cèntrica. Va ser quan encara Bixkek formava part de l’antiga URSS, en una realitat completament soviètica. El mateix basar d’Oix és un punt de partida excel·lent per a començar a degustar la riquesa de capes històriques i culturals que hi ha a Bixkek. Productes com els pins i pegats comunistes parlen del seu passat soviètic; els petits i llardosos locals de tamborets que serveixen khumuz, la llet d’egua fermentada, recorden que els quirguisos es continuen sentint nòmades; i els dispositius tecnològics xinesos indiquen cap a on va virant el focus econòmic de la regió.
Des del mercat, l’avinguda de Chuy condueix cap al centre. Primer va ser el carrer dels Mercaders; després, Cívic, Stalin, XXII Congrés del Partit, Lenin i finalment Chuy. La ciutat també ha passat per tres noms principals: Pishpek, Frunze i Bixkek. La cultura popular diu que el bixkek era el nom del bastó de fusta amb què els nòmades batien la llet d’egua per preparar el khumuz.
Però la història de la Bixkek moderna no comença en una metròpoli fabulosa de la Ruta de la Seda, sinó en una fortalesa de terra. El kanat de Kokand la va aixecar el 1825 per controlar caravanes i cobrar un tribut als clans quirguisos. Les tropes russes la van destruir a començament de la dècada del 1860 i l’imperi hi va fer créixer una població de colons. El 1878 es va aprovar la quadrícula de carrers rectes que encara ordena Bixkek. D’ací estant, és molt fàcil albirar a l’horitzó grans pics nevats, de la serralada Tian Shan, que fan d’aquest paisatge urbà un autèntic espectacle. De fet, Quirguísia és un dels països més muntanyosos del món, i un autèntic paradís per als senderistes.
Aquesta planificació urbanística es va idear amb un propòsit. Els carrers est-oest i nord-sud afavorien la ventilació i distribuïen l’aigua que baixava del Tian Shan. Ho feien amb uns canals que convivien amb horts, bestiar i pastures. A més a més, al voltant van començar a créixer arbres. De fet, a final del segle XIX es va promoure una política que obligava cada veí a plantar-ne com a mínim vint-i-cinc. Això, juntament amb els projectes urbanístics dels anys vint i trenta del segle XX, van donar a la soviètica Frunze la reputació de ciutat jardí.
És fàcil entendre aquesta fama quan arriben a la primera gran plaça de la ruta, on hi ha la Filharmònica Nacional. L’edifici es va construir el 1980 amb el característic modernisme soviètic revestit de marbre blanc. Al seu voltant, l’any següent hi van crear zones enjardinades, catifes de flors i una gran font amb un pilar encapçalat per una estàtua eqüestre. El genet és Manas, l’heroi nacional. A Quirguísia, tot gira al voltant de Manas. Les seves històries, fictícies, s’expliquen en el relat oral més extens de la humanitat. Els encarregats d’aprendre’s i relatar les seves aventures i desventures són els manaschis, que poden recitar-les durant hores o, fins i tot, dies.
Una dada interessant és que Manas no va arribar a l’espai públic només quan se’n va anar l’URSS. El sistema soviètic també promovia les cultures nacionals que havia classificat i territorialitzat, sempre que poguessin encaixar dins el relat comú.
Uns carrers més enllà s’aixeca la Casa Blanca vella, un bloc de marbre que va allotjar el Comitè Central del Partit Comunista. D’ençà de la independència, va acollir successivament el parlament, la presidència i el govern, i ha estat el decorat més persistent de la política quirguisa. Les multituds la van ocupar o assaltar durant la Revolució de les Tulipes del 2005, la revolta del 2010, en què van morir prop de noranta manifestants, i la crisi postelectoral del 2020. D’ençà d’aleshores, és únicament la seu del parlament.
La plaça Ala-Too és el cor cerimonial d’aquesta tensió. Va ser inaugurada el 1984 com a plaça de Lenin, davant un museu de formes cúbiques dedicat al fundador soviètic. L’edifici és ara el Museu Nacional d’Història i explica un país anterior i posterior a l’URSS, però continua imposant l’escala del projecte original. El pedestal principal resumeix aquesta feina de reescriptura. Lenin hi va romandre fins el 2003. El va substituir Erkindik, una figura alada de la llibertat, i el 2011 hi va arribar, també, Manas. No podia ser d’una altra manera.
Per trobar Lenin només cal envoltar el museu. L’estàtua de bronze va ser traslladada a la plaça Vella i ara allarga el braç cap al nord. Lenin ha estat relegat, però no oblidat. A diferència d’altres llocs, la seva estàtua continua dreta i no ha estat destruïda. Per molts quirguisos, l’etapa soviètica va anar acompanyada de grans avenços en àrees com l’educació, la cultura i la industrialització del país.
Al costat mateix de l’estàtua, hi ha el parc dels roures, una gran zona verda per on passejar a l’ombra d’aquests alts arbres. Els veïns també hi passegen. Alguns aprofiten per descansar quan el temps és bo, i d’altres utilitzen el parc com a drecera.
Si se segueix els que van cap al nord, s’arriba a un nou edifici de marbre geomètric. La Biblioteca Nacional és majestuosa i àmplia. A l’interior, s’hi poden trobar multitud de llibres i sales dedicades a les cultures russa, xinesa, coreana i turca. Són especialment bonics els terres que formen mosaics amb les rajoles. A més, la biblioteca s’ha convertit en un bon refugi quan plou o fa massa calor al carrer.
Per ací a la vora hi ha un munt de restaurants, molts dels quals de menjar internacional, però també algun de local. Un exemple és el Cafè Perchik, on serveixen menjar quirguís i alguna especialitat dungan, una minoria ètnica musulmana provinent de la Xina. L’estrella del menú és l’ashylan-fu, un plat fred, àcid i picant de fideus creat per la comunitat dungan i convertit en una de les menges més populars del país. També s’hi pot trobar maxym, la beguda de cereals fermentats més típica de Quirguísia. Tot plegat, un bon recordatori de la barreja ètnica del país, una de les característiques més clares de la identitat del país.
Ho demostra també la plaça Victòria, ben bé al costat, la destinació final d’aquesta ruta. Al centre, tres grans arcs de granit reprodueixen l’esquelet d’una iurta i conflueixen en un tündük, la peça circular que corona aquestes tendes nòmades i que simbolitza la llar compartida i la unitat de tots els pobles de Quirguísia. Sota, davant una flama que no s’apaga mai, una mare sosté una copa mentre espera el marit i els fills que se’n van anar al front. Als costats, dues escultures representen els soldats en combat i el seu retorn a casa. Inaugurat el 1985 per commemorar la victòria soviètica sobre l’Alemanya nazi, el conjunt torna a fondre en una mateixa imatge les diferents capes de la identitat del país: una memòria compartida amb la resta de pobles de l’URSS, protegida sota el sostre de la llar nòmada quirguisa. El mateix tündük apareix avui al centre de la bandera nacional: diferents línies que s’entrecreuen, però un sol sostre sota el qual conviure.
En aquesta plaça és on es va obrir el mercat Verd el 1929. Aquella infrastructura va ser enretirada, i els venedors es van desplaçar fins a l’actual mercat d’Oix. És a dir que, en part, n’és el successor. La ruta acaba, en certa manera, al mateix lloc on començava, i en un nou moment de transició. Un recordatori de la regla no escrita de Bixkek: la història del país i la ciutat s’explica amb els seus canvis, però el passat no es perd en l’oblit. La transformació, ací, no sempre implica esborrar: sovint es reubica, es reinterpreta o es converteix en un nou símbol.
