Biel Mesquida: ‘La literatura és la força més sagrada, literalment i en tots els sentits’

  • L'escriptor publica ‘Trèmolo’ (Empúries) · L’entrevistem llargament

VilaWeb
Montserrat Serra
06.11.2015 - 02:00
Actualització: 06.11.2015 - 10:30

Lector, bon lector, Biel Mesquida ens fa un regal, que us presentem d’entrada. Sentiu la seva lectura, la seva veu, la seva paraula, el seu prec. Ens ofereix sencera la prosa poètica ‘Per dir molt fluixet’ en vídeo, que forma part del nou llibre ‘Trèmolo’ (Empúries).

I dit això, i escoltat i sentit, tot cau a raig. Perquè la trobada amb Biel Mesquida va ser torrencial. Quan l’escriptor se sent content, enfila una paraula rere una altra, una idea rere una altra, i no s’atura. I és fèrtil i vivaç. Biel Mesquida acaba de publicar ‘Trèmolo’, un llibre de relats, de proses, de veus del jo. N’aplega una cinquantena. I aquestes veus han connectat amb lectors d’una generació més jove, lectors exigents i apassionats, i això ha portat Mesquida a un estadi d’eufòria. De manera que el deixem parlar, que sempre se n’aprèn. I després li fem una petició: que ens comenti alguns dels pòrtics que ha elaborat per a cada prosa. Pòrtics que es poden llegir en horitzontal com si fossin un assaig fragmentat.

unnamed-1

Donem-li la paraula:

«Aquest llibre neix de tres quaderns que he anat treballant en paral·lel: el dels relats del Diari de Mallorca, els del bloc ‘Plagueta de bord’ de VilaWeb i els d’un quadern inèdit que també escric. En aquests tres quaderns, des del 2012, hi vaig treballar sobre un territori molt acotat, que era el ‘jo’. El ‘jo’ com a individu que confessa, com a veu. El 2014 tenia 600 pàgines de material i era el moment de fer-ne una construcció. Vaig treure’n unes 200 pàgines i quan l’original en tenia 400, l’editor Josep Lluch es va oferir a fer-me de ‘éditor’. I ell va deixar el llibre en unes 250 pàgines. Em vaig passar un munt de mesos reescrivint aquestes pàgines, que van acabar en unes 280, que són les que té el llibre.

En aquest procés vaig adonar-me que era un llibre de veus, veus de la paraula dita. Són formes breus, OLNIs els anomeno (Objectes Literaris No Identificats). En aquests  OLNIs també hi ha la voluntat d’oferir una matèria poètica, que és la que impregna la meva escriptura i la voluntat d’ajustar el contar i el cantar. Perquè la veu sempre té música. Jo explico que vaig de la monofonia a la polifonia i un lector va qualificar el llibre de simfònica de veus.

Una altra cosa que m’ha il·luminat: que la música i el sentit de text (de les coses que hi passen) es fessin una sola cosa. Que el lector senti i també escolti. Les veus s’escolten. Jo al lector li deman dues coses: lentitud (necessària per la condensació que tenen aquestes veus) i també li deman que llegeixi en veu alta i a soles. Com si fos un llibre sagrat. La literatura és la força més sagrada, literalment i en tots els sentits.»

Biel Mesquida ha inaugurat una nova manera de fer promoció literària: ha fet una ronda per algunes de les llibreries més inquietes del país. Durant deu dies ha presentat ‘Trèmolo’ a la llibreria Saltamartí de Badalona, Dòria de Mataró, la Temerària de Terrassa, la 22 de Girona, la Cultural de Vilafranca i la Calders, amb el restaurant Idò Balear i la gent de Paper de Vidre a Barcelona. I ho ha fet acompanyat de joves que van cap a la maduresa, que han llegit el seu llibre amb intenció, i han gaudit explicant la seva lectura de ‘Trèmolo’: Eduard Escoffet, Esteve Plantada, Jaume C. Pons Alorda, Sebastià Portell, Jordi Nopca, Susanna Rafart.

I ens comenta Mesquida excitat: ‘Tots aquests joves estan entusiasmats amb ‘Trèmolo’ i amb la meva escriptura. I el que valoren és la veu pròpia que he aconseguit. I es fan les seves teories: diuen que ‘Trèmolo’ connecta amb ‘L’adolescent de sal’, per exemple. Que aquests lectors connectin amb la meva literatura m’és un estímul total, té molt de sentit i vibra. També m’han dit que mentre que a ‘Acrollam’ em mirava les coses des de dalt, des d’una posició externa, a ‘Trèmolo’ he anat cap a l’interior dels personatges. També em parlen dels paisatges morals o ambientals, que formen part de la matèria que vaig mostrant.’

I en aquest punt, obre un altre camí: ‘La bona literatura és matèria de paisatge, per a mi. Sempre que contam, sempre que escrivim, descrivim. Escriure és descriure. Desfer el llenguatge, tensar-lo, donar i tornar a estirar el llenguatge, fer que vibri, igual que fem amb l’orgue, que vibri i et mostri un poc l’invisible. Vull ser recercador de l’invisible, posar la lent del llenguatge que augmenta els versos que no es conten. Jo som com resos d’antiherois, de gent anònima, sense cap grandesa. Són aquestes històries les que amplific, perquè amb el llenguatge pots mostrar la grandesa d’aquestes veus vives, tot i que desolades. Perquè són vives t’interroguen i t’obliguen quasi a escoltar-les. Poden ser insuportables o atractives, però sempre serà una llengua plena d’hams, que et fan sentir aquest cervell tremolant, l’acció que fan les veus: cervelltremolen.’

unnamed

I després d’aquesta torrentada d’idees entrellaçades, proposem a Biel Mesquida una mena de joc: a ‘Trèmolo’ cada relat va encapçalat per un paràgraf en cursiva dedicat al fet d’escriure. Biel Mesquida ens mostra allò que per ell és l’ofici d’escriptor des de tots els vessants possibles. Hem triat onze d’aquests fragments assagístics i li demanem que els comenti, que els expliqui, que els ampliï. Heus-ne ací el resultat:

1. Prem sobre la tecla de «lectura». Més que escriure m’agrada compondre. Podria dir fins i tot que la història –que és la darrera cosa que m’interessa del conte– la puc baratar en funció del muntatge. Voldria privilegiar els efectes del muntatge, alguna cosa que és matèria de poesia, en contra del relat. Quan començ a escriure preveig un clima, una atmosfera, una forma.

«En aquesta interlocució amb el lector li mostr les meves cartes claríssimes: la història, l’argument, no és el bessó del meu escrit. Faig un muntatge de llenguatges i fuig del que pot representar una contarella tradicional. Hi vaig en contra. Perquè hi ha matèria de poesia: un clima, un espai, una forma. Cerc una forma.»

2. A l’arrel de l’alè, a l’origen de les imatges, a l’aiguavés del cant, hi ha una transacció secreta, una veu que respon a una altra veu. L’estil no és una tècnica, és una visió!

«Hi ha una contundència, en aquesta definició: ‘L’estil no és una tècnica, és una visió.’ L’escriptor és un visionari, té uns miradors altíssims i davall terra. L’escriptor és el senyor dels miradors.»

3. El meu ideal poètic i literari és la senzillesa. Vull tornar a les coses essencials, l’aigua i el pa, la sal, un gerro, el color d’una paret esboldregada, unes roses…

«Hi ha un cant a la senzillesa. És com declarar una manera d’arribar a la senzillesa: treure greix retòric, palla inservible. Hem de donar la lletra pura. La substància ha de ser essencial. Per això pos coses essencials: el pa, l’aigua, la sal…»

4. L’art del conte suposa esquematitzar un univers en un espai limitat: l’economia dels mitjans s’ha de posar al servei de l’eficàcia dels efectes. La mà n’ha de saber molt de la mecànica rellotgera, de l’exactesa.

«M’atribueixen una falsa facilitat. Jo sóc tosc. Em sent com un artesà. I esquematitzar és aquesta feina artesana. I faig servir la metàfora rellotgera, perquè les veus volen fixar el pas del temps, volen fixar el moment perpetu. I la feina meva és que això quedi una mica desenfocat, crear veus com ombres tremoloses. Intent ser com un d’aquells caçadors que caça al vol i no deixa la peça morta. Vull ser caçador que caça enfilat, perquè deixa la peça viva, no pas un caçador d’escopeta, que mata la peça.»

5. No llegim mai un llibre. Ens llegim a través dels llibres per descobrir-nos. El llibre, de vegades ens diu «tu», ens parla, i ens recorda fins a quin punt tenim necessitat dels altres per revelar-nos a nosaltres mateixos. Estrangers de nosaltres mateixos, i si tenim alguna noció de qui som és gràcies a la visió que tenim de l’interior dels ulls dels altres.

«El llibre ens llegeix. Les veus ens interpel·len, ens parlen, ens agafen i diuen que l’altre, l’estranger d’un mateix, et pot dir el jo. Només si saps veure aquest jo que parla et podràs conèixer un poc. La literatura ens ajuda a saber qui som, què desitjam, quina moral tenim. Ens ajuda a viure.»

6. En una època d’apoteosi dels fats i dels titamolls, dels lloccomuners i dels panxacontents, la feina de l’escriptor es resumeix en una acció sens fi: ressensibilitzar la llengua, tensar-la, vivificar-la, fer-la enravenar. Per això cal enfonsar-se en el sistema nerviós, en l’emoció, i restar-hi fins al final. La feina consisteix a imprimir al llenguatge parlat una certa deformació, de tal manera que un cop escrit el lector senti que l’escriptor li parla a l’orella. Ho repetesc: ressensibilitzar la llengua, fer que bategui més que no ressoni: una feina inacabable.

«Li cont al lector la feina inacabable perquè la llengua morta reviscoli. I això no s’atura mai. És una feina constant. És la feina de l’escriptor: vivificar la llengua, vivificar-se.»

7. Podria ser que les coses de debò i les coses de somni s’haguessin barrejat i no pogués arribar a destriar quines eren les de debò i quines les de somni? Així m’imagín la substància de la literatura.

«Un lector em va demanar quin horari feia. Li vaig dir que escric sempre: quan dorm, quan llegesc, quan passeig… A vegades record algunes històries de l’inconscient que em fan escriguera. L’escriptor de veritat no té vacances, escriu sempre.»

8. En aquell temps vaig aprendre que hi havia dues castes d’escriptura: la que un escriu i la que ens escriu. La que ens escriu és perillosa. Anam allà on no volem anar. Miram on no voldríem mirar. El gran esforç per recollir la pols del sentit en el buit de la paraula és un recomençament continu.

«[Sent com si ho hagués escrit un altre, tot això… Ha, ha, ha.] Quan jo escric, escric més coses de les que escric. Són com tremolors dobles: el primer l’escric i el segon queda reflectit, és el que m’escriu a mi sense jo ser-ne conscient. És el plus de la llengua, que li dóna aquella infinitud, els ecos, les coses que continuen ressonant, fent forat.»

9. Per produir un bon conte cal, segons Maupassant, concentrar les tres qualitats que fan l’escriptor: la imaginació, l’observació i el color. Amb la imaginació refà el món com vol; amb l’observació ens diu el més enllà de les coses i, finalment, el color és, alhora, estil, troballa, força d’adhesió i aquesta capacitat de penetrar els dedins d’uns éssers dels quals ens mostra els defores.

«Maupassant és un dels meus grans mestres. Devia tenir molta facilitat contera, perquè les seves històries són arrabassadores, fèrtils, molt belles. Això que diu és molt analític. La imaginació li permet de crear el seu món i refer-lo. L’observació és importantíssima, perquè és aquest territori de fer un màster de visions, d’allò que no mira ningú, oblidat, convertit en fems, allunyat de les rutines. Allò que es troba davall d’aquesta capa opaca que és la rutina. I aquesta observació permet a l’escriptor d’anar més enllà de les accions més humanes i rutinàries. I el color, per jo, és l’estat de gràcia, la troballa, la capacitat de penetrar dins unes veus que mostren la imatge, la vibració. Entres dins la veu. Caus dins el pou de la veu, que és on la veu es converteix en una polifonia o en una monofonia, depèn. La força de seducció, d’impregnació, són els colors, són en el meu cas les veus que et fan sentir.»

10. Em sent escriptor a totes hores: en la meva relació amb la vida domèstica del món, en els meus afectes més senzills, en els meus problemes i obsessions, en els meus somnis més clars o oblidats, en les mil i una coses que em passen tot el sant dia. I amb tot això tenc el mateix punt de vista que treballaré amb la ploma a la mà.

«Torna a ser un cant a l’escriptor de totes hores. La meva vida, les meves estimacions i afectes, preocupacions i desitjos, somnis, tot allò que em passa, té el mateix punt de vista que treballaré amb la ploma a la mà. ‘Trèmolo’ c’est moi.»

Final: Voldria escriure un objecte literari no identificat, un OLNI, que fos viu, seductor, bategant i, of course, un fracàs editorial.

«Escric perquè tinc un petit nombre de lectors. Tot i que jo sóc sobretot un lector professional i un escriptor amateur. Però si jo sabés que el que escric no valgués res, no escriuria, perquè em du molta feina. I aquest petit nombre de lectors els he volgut ampliar. Sempre m’he obert als lectors. Fa quaranta anys que escric als diaris, per disciplina també. Per això fa tants anys que escric i encara tenc escriguera, per aquest joc entre el lector i jo i jo i l’escriptor. Potser m’hauria agradat tenir una experiència crítica més àmplia. Escriptors com jo encara no han entrat a la universitat com a matèria d’estudi. I això és una vergonya. Perquè un lector que fa una lectura aprofundida de la meva obra em mostra coses, em permet d’aprendre coses i em condiciona i m’estimula en les obres que vindran. La meva escriptura no és tan complicada, tan embullada. Però jo deman un lector viu, cocreador. Si per gust no em llegeixes, no em llegeixis. L’OLNI va per aquí també. Però jo no em trob mai sol al món, em sent agermanat amb aquells que fan coses com les meves: agermanat amb Foix, Rodoreda, Sagan, Pascal Quignard, Cabrera Infante, Mathias Enard… Em trob agermanat amb molts d’escriptors que troben aquesta força de la literatura de les mil formes possibles. Les formes clàssiques les hem de fer de bell nou, les hem de reconstruir. Sempre hi ha aquesta força de ficar el nou dins el vell.»

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any