Benvinguts a un món on els adults tenen por dels nens

Veus com el senyor Na Hwa-jin entra a l’escola, puja fins a l’aula, i troba el nano abusador. Just a la porta de l’aula, l’abusador, com cada dia, pega de manera humiliant una pobra víctima. Un nen deprimit, tristíssim, que fa setmanes que s’arrossega a l’escola sense esma. Una víctima plena de pensaments foscs. I aleshores veus com Na Hwa-jin, ex-militar, comença a pegar l’abusador amb la mà oberta. Un cop. Dos cops. Tres cops. I arriba el cop de puny. Després el llançarà dins el cubell de les escombraries, i li posarà la baieta al cap, com si fos una perruca, senyal inequívoc que l’abusador s’ha convertit en la víctima. Ho veus, i a la part sàdica que tens dins teu li agrada. T’enganxa. I ja no pots parar de mirar capítol rere capítol, i en total són deu, de la sèrie coreana Et dono una lliçó, traduïda a Netflix també com a Teach you a lesson i Así aprenderás.

Et dono una lliçó explica de manera exagerada, dramàtica, ficcionada, un món terrible, perquè conté ecos de la realitat. Un món que enganxa perquè els nens no tan sols abusen d’uns altres nens. Són nens que abusen, directament, dels adults. Veus professors humiliats per uns alumnes que són més rics que ells, més forts que ells, més tecnològics que ells, i amb molts més milions de seguidors a les xarxes que ells. Si ve el professor, només han de treure el mòbil i amenaçar-lo de fer-lo viral. Aprens que la sèrie es basa en suïcidis reals de professors coreans. I al cap se’t queda una frase que ja no se n’anirà: “Un món on els adults tenen por dels nens és un món que s’acaba.”

El món, a la sèrie, el salva Na Hwa-jin. Ex-militar i suposat professor a la vegada, tendre i fort, mascle i femella tot en un, encapçala una unitat especial creada pel Ministeri d’Educació per a posar ordre a les escoles del país. I quan diem ordre, parlem de violència física, revenja i agressió en totes direccions: ataquen nens abusadors, sí, però també professors corruptes, mares assetjadores, camells d’institut i cruels noies influencers amb milions de seguidores a TikTok. L’heroi Na Hwa-jin aplica, contra els malvats, aquella lògica tan poc educativa de “pagar amb la mateixa moneda”, “rebre el mateix xarop”, “mesurar amb la mateixa canya”. A les víctimes, en canvi, els desplega tota la saviesa. “Educar vol dir transmetre coneixements i habilitats, però també formar el caràcter. Això és educar de veritat.”

Penses, amb la sèrie acabada, en el teu sadisme. Com és que t’ha agradat tanta violència? On vas responent amb violència? Què busques, revenja? I et ve al cap, aleshores, Sendero Luminoso, el grup armat i comunista del Perú que va fer la seva carta de presentació a Lima penjant milers de gossos als fanals del carrer. Un Sendero Luminoso que va causar 40.000 morts i un milió de desplaçats, encapçalat per Abimael Guzmán, el qual van acabar mostrant detingut en una gàbia d’animals. Guzmán liderava un grup conformat bàsicament per mestres. I la majoria, dones.

Et tranquil·litza saber, doncs, que el teu sadisme és minúscul, i de sofà, comparat amb el de veritat. I fins i tot t’alegra saber que formes part d’un fenomen global, perquè ja som més de deu milions d’espectadors de tot el món que hem mirat la sèrie a Netflix, en qüestió de quinze dies. Ací volen entendre el perquè d’aquest èxit. Finalment, et dius, has entrat a formar part del Hallyu, l’onada de gent que segueix sèries, música o gastronomia de Corea del Sud. Alejúlia! I tot passejant en línia vas a petar a l’associació de mestres de Corea del Sud, que ha emès un comunicat elogiant la sèrie, per la diagnosi que fa d’un sistema educatiu que falla a tot el món però que critica a la vegada l’ús excessiu de la violència que desprèn, que és una manera ben catalana, vull dir coreana, de fer la puta i la Ramoneta.