Una imatge de la plaça de Benimaclet
La plaça de Benimaclet (fotografies: Prats i Camps).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

En poc més de dos mesos el barri de Benimaclet de València ha estat notícia per la força de la gent mobilitzada que escridassa i rebutja els feixistes d’España 2000 i impedeix el desallotjament del Centre Social Ocupat i Anarquista l’Horta (CSOA l’Horta).

Aquesta manera d’enfrontar-se als problemes ve de lluny. A còpia d’anys i d’una conscienciació permanent, els veïns del barri estan organitzats en l’Associació de Veïns de Benimaclet i Cuidem Benimaclet. Els uneix la necessitat de continuar essent i continuant marcant, dins les seues possibilitats, el camí del futur. A vegades discrepen en la manera com s’han de fer les coses, però junts han impedit un gran PAI (Pla d’Actuació Integrada), el PAI de Metrovacesa, que n’hauria canviat la fesomia i s’hauria menjat els últims reductes d’horta. Amb aquesta empenta han mantingut un ecosistema de mida humana, com el poble independent que va ser i que va nàixer menut i en plena horta. Ara en conserva la idiosincràsia. I aquest, entre molts més, n’és un dels atractius. També un dels grans perills.

És diumenge. Hora de sobretaula i cafè. La normativa anticovid recomana les terrasses, els carrers i els espais oberts. També els balcons i els corrals. A la plaça de Benimaclet hi ha algun xiquet que juga i a les taules dels dos bars la clientela allarga la vesprada perquè fa bon oratge i hi ha estufes d’exterior. Taules separades, però plenes de gent que es coneix i que estableix converses triangulars i polifòniques.

Després eixiran les famílies a passejar perquè els menuts volen veure l’arbre de Nadal ben il·luminat. Trauran les pilotes i els patins i faran seua la plaça i els carrers perquè no hi passen cotxes. Quan seran les set, la campana de l’església cridarà a missa i unes quantes persones de totes les edats hi entraran.

El Glop és quasi buit. Un rètol adverteix els clients que no traguen les copes al carrer. A la font, una pintada recent que sona a advertència: “CSOA l’Horta és casa”. Al forn Cuenca, un trenet fet tot de xocolata omple un aparador golós i nadalenc. A La Murta la cuina és tancada, però serveixen cafès i copes. I al Trencadís, també. Hi ha algun passejant forà que es fixa en les cases antigues, en algunes que s’han restaurat, en la ceràmica de Nolla, en els murals i els grafits de les parets. En les pintades que foragiten els nazis.

Triem deu veus del barri d’entre totes les veus possibles perquè ens ajuden a dibuixar-ne la geografia humana, física i social que s’incrusta dins una trama urbana que és més de poble que de ciutat i que és, vol ser, més a prop de l’horta que de l’asfalt i el formigó. Un barri que aspira a ser culte, que és, per exemple, el lloc on resideixen editorials i llibreries, estudiants i professors universitaris, llauradors, gent-de-tota-la-vida i nouvinguts.

Tothom vol viure a Benimaclet, però tot no és de color de rosa en un barri tan cobejat.

La gent

Virgínia Sena té setanta-nou anys i en fa trenta que és la propietària de la llibreria La Traca. Va nàixer a Russafa, però Benimaclet és casa seua. “Quan venen els feixistes els parem immediatament. Quan hi ha una manifestació, hi anem. La gent s’implica moltíssim.” Conta que se sent estimada i que la gran mostra de solidaritat la van rebre quan van tornar a obrir després del confinament. “La gent estava preocupada. Vam obrir i es van involucrar amb nosaltres. El barri és així.”

Alòdia Clemente regenta La Rossa, una altra llibreria que aquests dies de Nadal és plena de clients buscant lectures per a regalar. Els seus avis venien d’altres pobles i es van mudar a Benimaclet, i també hi han viscut els seus pares, i ara ella és, diu, de tercera generació. Per això parla del sentiment de pertinença i de la implicació i de la sort de conèixer-se pel nom. “És un poble i estem molt orgullosos que ho siga. Les persones ens importen. El CSOA l’Horta el du la gent del barri, tenim horts urbans, i és clar, et vénen a casa.” Amb aquesta darrera frase es refereix a l’acció de la policia judicial que va ser aturada pels veïns.

El músic Borja Penalba, que acaba de publicar el disc enregistrat en directe al teatre El Micalet, amb Maria del Mar Bonet, passeja amb la seua filleta de pocs mesos. Coincideix amb aquesta sensació de la gent que ve de fora amb intencions dubtoses. “Quan vol entrar algun element que trenca aquesta dinàmica, la gent es revolta. De la mateixa manera que s’expulsa els feixistes, tampoc no hi emergeixen, per exemple, bars de moda, perquè no hi caben, a Benimaclet.” Després ens dóna el titular per al reportatge: “És com l’aldea d’Obèlix.”

Penalba insisteix en la barreja perfecta de gent nascuda al barri amb aquells que l’han triat, com ell. “El Musical es pot veure com ha passat de ser el casino de l’època feixista a ser un punt de trobada dels avis i els xiquets. És com una llavor. I quan vénen elements de fora, com el feixisme, la gent no ho suporta i es planta.”

Al capdavant del bar El Musical i també de La Murta hi ha Albert Sebastià. És de Morella. Diu que sempre havia tingut ganes de tenir una Herriko Taberna o un Batzoki i ara té dos dels bars on s’ajunta tot de gent orgullosa de pertànyer al barri. “El barri fa de pol d’atracció de la gent que té la voluntat de fer canviar les coses. Obrim La Murta perquè volíem estar en un lloc on poguera ser acceptada la nostra manera d’encarar la vida, que és que tot es faça en valencià i es respecte la nostra cultura”, explica.

Àlvar Carpi també és músic. Acompanya Dani Miquel als seus espectacles i ha triat el barri perquè tant a ell com a la seua parella els agrada. No considera que s’hi visca un ambient de revolta, sinó que entre els veïns hi ha molta consciència social. “Volem un barri net on no s’especule amb el sòl i la construcció. L’especulació de les grans empreses afavorides pels governs desfà l’horta. Nosaltres pensem en els nostres fills, en un futur més net i és clar, arriba un moment que t’enfades i dius, això que vol dir?”

L’escriptora Raquel Ricart tampoc no és nascuda al barri. Hi va viure quan era estudiant i anys més tard s’hi va establir. “S’assembla molt a un poble físicament. Els xiquets poden anar sols a l’escola perquè hi ha rutes segures i alguns carrers s’han convertit en zona de vianants. Hi ha botigues a tots els carrers, com ara merceries, drogueries…” Continua la descripció esmentant la gent que passa necessitat i que durant el confinament feia cua davant la porta de Cáritas per arreplegar aliments.

La influència dels estudiants

La majoria de veïns amb qui parlem coincideixen amb el fet clau que, des dels anys setanta, molts estudiants trien el barri per establir-s’hi en pisos de lloguer i que, en acabar la carrera, si poden, s’hi queden a viure.

Ricart assenyala que a Benimaclet es parla català perquè la majoria d’aquests estudiants que s’hi instal·len vénen de les comarques centrals, on la llengua encara és molt més viva que a la ciutat, i ja vénen parlant català de casa i, per tant, al llarg dels anys ajuden a mantenir-lo al barri.

Francesc Calafat era professor i ara ja s’ha jubilat, però continua fent de crític literari: “Ser un barri d’estudiants l’ha marcat molt. Part d’eixa gent jove s’hi ha quedat i, a més, manté unes certes característiques de poble. Parlen valencià encara que hi ha molta gent barrejada, hi ha immigrants i diferències culturals, és un barri força singular.”

El sociòleg i professor Rafa Xambó és un d’aquests estudiants que s’hi ha quedat i que ha viscut més anys a Benimaclet que a Algemesí, on va nàixer. “Hi ha joves estudiants i també professors universitaris, persones d’un nivell cultural alt i amb una certa tradició d’esquerres.” Xambó destaca també l’alt grau d’associacionisme que hi ha al barri, que té dues associacions de veïns, el col·lectiu Estrela Roja –que és una escola de dolçaina i un grup de dimonis–, espais de cotreball (coworking) i el que Xambó anomena un microclima molt inquiet.

Aquesta referència de Xambó al votant d’esquerres no l’acaba de compartir Albert Sebastià, que explica que hi ha molt de votant de dretes. “No és que tots els independentistes hàgem vingut a fer nostre el barri, però hi ha una cosa que el fa diferent i és que fins i tot el més feixista, votant de Vox, s’omple la boca de dir que és de Benimaclet i quan va pel carrer parla en valencià. Això permet que ací es parle valencià de manera habitual. Això és important i li dóna aquesta identitat diferenciada.”

Com és físicament el barri?

Sobre el traçat urbà i també humà del barri en parla l’arquitecte Arturo Sanz, que no tan sols hi viu des de fa setze anys, sinó que és l’autor d’algunes rehabilitacions de cases tradicionals i un dels impulsors dels horts urbans. La primera afirmació que fa desmunta el mite que podria relacionar els majors amb l’horta. Afirma que la gent de tota la vida, els llauradors, estan vinculats a l’església, a les festes parroquials, a les processons i als clavaris. I aquesta gent, en opinió de Sanz, no s’ha implicat en la defensa de l’horta. “Els trobem a faltar”, diu. I de seguida n’apunta el motiu: “En part és perquè aquesta gent ha venut les terres per a construir finques i, d’alguna manera, la seua relació amb la terra és un poc ambivalent. Són llauradors, però en realitat ho han venut tot i s’han aprofitat de la construcció.”

Pel que fa a la trama urbana, Sanz explica que a Benimaclet destaca que el creixement s’ha produït des de l’antic poble cap a la ciutat i no al revés. València no ha engolit Benimaclet, sinó que el desenvolupament de Benimaclet l’ha acostat a València tot formant anells des del centre. “Era un poble xicotet enmig de l’horta i en els anys quaranta del segle passat va començar a créixer amb finques de fins a quatre i cinc pisos. En els anys seixanta va tornar a créixer a partir d’aquesta trama i després va arribar la ciutat. Els carrers no estan tallats com pot passar a Campanar”, explica.

Una altra qüestió que destaca Sanz ha estat la capacitat del barri de frenar el PAI de Metrovacesa. Fa trenta-cinc anys que està paralitzat i això ha permès que encara hi haja una oportunitat de mantenir una relació entre la ciutat i l’horta perquè l’altra sí que s’ha tallat amb la construcció de la Ronda Nord. “Ixes de Benimaclet i tens els terrenys del PAI i després, l’horta. Això és una oportunitat única.”

I és en aquests terrenys del PAI que s’han instal·lat els horts urbans. D’una banda, els de l’associació de veïns, i de l’altra, els del CSOA l’Horta, que fa unes setmanes va patir un intent de desallotjament per part de la policia judicial. El lletrat de l’associació va interposar un recurs perquè l’ordre tenia diversos defectes de forma i la desocupació tant de l’alqueria com dels camps es va aturar.

Maria [nom suposat] és portaveu del grup i ens explica que continuen a l’espai i que es reorganitzen. “Arreglem les destrosses que va fer la policia. Veiem com ens sentim emocionalment després d’això i no volem que ens paralitze”, explica. Aquests temps de pandèmia i restriccions dificulten encara més la gestió. Pràcticament no fan activitats, però tenen, diu, molt de suport a les xarxes i de més centres socials similars al seu.

Com el dinosaure, el PAI continua allà

A pesar d’aquestes mobilitzacions, el PAI continua viu i és una de les ferides obertes que separen les dues ànimes de l’equip de govern a l’Ajuntament de València. El pla inicial preveia la construcció de 1.345 habitatges en torres de fins a trenta pisos. Això s’ha descartat del tot, però fa tres setmanes Compromís es va reunir amb l’Associació de Veïns i amb Cuidem Benimaclet per explicar-los una proposta que planteja de dividir els terrenys en tres parts. Una per a la ronda, que ja existeix, una altra per a urbanitzar-la i una altra per a mantenir l’horta. Això, segons Arturo Sanz, seria acceptable per part de l’Associació de Veïns, però no per Cuidem que voldria la desclassificació absoluta dels terrenys. Tampoc no és d’acceptable per a la vice-batllessa i regidora d’urbanisme, la socialista Sandra Gómez. Critica la proposta dels seus socis perquè elimina les dotacions públiques, prioritza les casetes baixes unifamiliars i implicaria una indemnització de vora cinquanta milions d’euros a la promotora. Gómez va anar més enllà i va titllar d’irresponsabilitat el plantejament de Compromís.

Una manifestació a Benimaclet reclama frenar el PAI

La gentrificació

Els atractius del barri, la proximitat a l’horta, la possibilitat de construir nous habitatges i l’interès d’alguns fons i entitats bancàries per a traure beneficis dels pisos, que ja tenen en propietat, fan que plane sobre Benimaclet el fantasma de la gentrificació. Una experiència que pateixen zones com ara el Carme o Russafa.

Borja Penalba deia que no hi veia un perill imminent perquè el barri s’autogestiona i és capaç d’expulsar els elements que li són aliens. Francesc Calafat explica que fa uns anys va tenir la sensació que el barri es degradava una mica, però que a poc a poc va tornar a millorar. “De moment no s’ha russaficat, supose que és perquè és una mica més lluny del centre”, diu.  Virgínia, la llibretera de La Traca, s’hi aproxima quan afirma que viure a Benimaclet és fàcil, però molt car.

Maria, la portaveu del CSOA l’Horta, veu claríssim que el procés ja ha començat: “Els lloguers pugen i moltes famílies són expulsades. A més, el comerç local canvia pel model de bars, terrassa i barri espectador i de moda, per les mobilitzacions, per l’essència que guarda i perquè és al costat de l’horta.” 

Per a Rafa Xambó, el perill encara no és accentuat perquè a la gent que té casa al barri li agrada ser-hi i la conserva i no la ven. Però considera que el PAI és una amenaça fortíssima. A més, diu, la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (SAREB) és propietària d’un grapat de pisos i n’han desallotjat gent. “Hi havia una finca al carrer Emilio Baró que han intentat desnonar. Eren lloguers populars de fa moltíssims anys i la intenció dels bancs és fer un procés de substitució de la població a partir de l’encariment dels habitatges”, afirma, per dir a continuació que és prou difícil trobar pis a Benimaclet.

Àlvar Carpi també s’emmiralla a Russafa i raona que la gentrificació normalment ocorre per un abús del lleure nocturn. “Jo vull un barri ecològic i cultural, però no la cultura dels cubates i els bars de copes, que ja en tenim prou. Hi ha lloc de sobra per a viure-hi tots, però ens han de preocupar les cases buides i els negocis que se n’ixen fora de l’esperit d’un lleure sa.”

L’olor de l’horta al matí

Potser una de les definicions més clares del barri la fa Albert Sebastià, que coneix tantíssima gent que hi viu perquè passen pels seus locals: “Benimaclet conserva les qualitats d’un poble de l’horta nord. En despertar-te al matí pots olorar des de la gallinassa quan la tiren, a l’aroma del camp quan és florit. De la gent, en destacaria la normalitat amb què s’ha mantingut la identitat, i això el fa diferent.” Alòdia Clemente, la néta del jornaler que va arribar de Torís, rebla el clau: “És casa i és poble. Tenim un sentiment i un orgull de poble, no de manera despectiva, sinó amb orgull.”

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.