El 4 d’agost de 2020, centenars de tones de nitrat d’amoni emmagatzemades sense precaució al mig d’un hangar van detonar al port de Beirut. No hi havia cap pla antiincendis, ni alarmes, ni pla d’evacuació, tan sols uns quants extintors que cap treballador no sabia fer anar. Quan els bombers van arribar al port ningú no els havia avisat de quin producte químic havia causat l’explosió. La catàstrofe va causar 217 morts, 6.500 ferits i danys materials incalculables. D’aleshores ençà, es va decidir que tant Defensa Civil com els bombers tinguessin plaça fixa al port, on hi ha homes que patrullen les vint-i-quatre hores cada dia de la setmana.

Segons un informe publicat per l’FBI l’octubre del 2020, tan sols van explotar 552 tones de nitrat d’amoni de les 2.754 que havien arribat al port de Beirut el novembre del 2013 en un vaixell de càrrega rus. El vaixell havia de transportar el nitrat d’amoni de Geòrgia fins a Moçambic, però el capità va rebre instruccions de fer una parada a Beirut per a agafar més càrrega. A causa de disputes per les taxes portuàries, el vaixell no va arribar a sortir mai del port, i el nitrat d’amoni va restar emmagatzemat durant anys en un edifici propietat del govern a la capital del Líban. Fonts d’oficials libanesos sospiten que algú va robar bona part de la càrrega de nitrat d’amoni, que pot servir de fertilitzant i de bomba. Hi ha qui acusa Hesbol·là i hi ha qui acusa Israel d’haver provocat l’explosió, però totes dues parts ho neguen i una part de la casta política libanesa s’ha negat a investigar els fets. Un any després, el reclam principal dels familiars dels morts és que es vagi a l’arrel dels motius de l’explosió i que cap polític no sigui immune a la investigació.

“Aquella nit ningú no va dormir”

El 4 d’agost de 2020, la Lucie era a quilòmetres de distància de l’explosió, fora de Beirut, però els vidres de casa seva van tremolar. La vibració es va sentir fins a Xipre. La seva germana, infermera, tenia torn a l’hospital a les set de la tarda. Va arribar a l’hospital com un autòmat, i no es va adonar del caos que l’envoltava fins que li va caure runa al cap: l’hospital també havia rebut l’impacte de l’explosió.

Les dues explosions van passar a les 6.06 i a les 6.08 respectivament. La gran va ser la segona. La Lucie, treballadora a la fundació per als drets digitals al món àrab Smex, fa un gest amb les mans com de rebot, d’efecte bumerang, com de Big Bang. Li va recordar la guerra entre Israel i Hesbol·là el 2006: la seva germana és més jove i no ho va viure, però ella sí. L’explosió va fer reviure males memòries a la ciutadania. “Hi ha gent que no s’ha tractat”, diu la Lucie, i no parla de les seqüeles físiques. La Comissió Nacional dels Drets de l’Home ha publicat un informe en què apunta que la gent gran no va poder tenir prou accés a la sanitat i que molts nens afectats no han rebut el tractament psicològic necessari.

La Lucie és catòlica –que no maronita, el gruix de població cristiana al Líban– i voluntària de la Creu Roja. Quan va sentir l’explosió va agafar el cotxe i va conduir cap a Beirut. Les víctimes eren pertot arreu i les cures intensives es feien a peu de carrer. Ella va assistir la gent que tenia fragments de vidre clavats pel cos, i també una amiga seva que es va fracturar la columna pel pes d’un armari de casa que li va caure a sobre. Els hospitals de Beirut eren plens, i la Lucie i un amic seu van haver de conduir dues hores fins que no van trobar un hospital en què ingressar la seva amiga Éloise, als afores de la ciutat. Al cotxe hi anaven l’Éloise, la Lucie, l’amic de la Lucie i una dona gran que estava ferida.

“Quan vam incorporar la dona gran al cotxe vam sentir el crec de les costelles que se li trencaven. Se li van clavar als pulmons. L’Éloise s’ha recuperat de l’esquena i ara camina, però l’altra dona no va sobreviure.”

Netejar els carrers de la runa

En Mohammed és un refugiat palestí i com tants altres beirutins en situació irregular de papers treballa per Zomato, una empresa de servei a domicili. Esperava comandes per a repartir amb més motoristes en un punt habitual de trobada quan hi va haver l’explosió. Tenia el mòbil a la mà i va enregistrar-ho. M’ho ensenya des del mateix lloc que ara fa un any, a uns 50-100 metres de l’explosió. Ell va tenir sort, només es va fer una petita ferida al dit i una a la mà, però el restaurant de sota la superfície en què ell i els seus companys repartidors s’esperen es va ensorrar.

Molts ciutadans van netejar els carrers de runa després de l’explosió. L’Omar, un altre jove que se n’anirà a estudiar un màster a l’estat francès setembre vinent, m’explica que els dies després de l’explosió la ciutat tothom, refugiats sirians inclosos, es va bolcar a la neteja dels carrers. “Com que l’estat no ho feia, ho vam fer entre tots nosaltres. Entre el 4 d’agost i el 7 vam netejar els carrers, vam recollir els vidres. El 8 d’agost el nucli antic va ser net i vam sortir a manifestar-nos per la negligència del govern.”

L’esfondrament d’una ciutat

El 2019, un dòlar equivalia a 1.500 lires libaneses i et permetia de comprar vuit panets al supermercat. Avui, un dòlar equival a 16.500 lires libaneses o 22.000 segons el dia. Amb 16.500 lires libaneses et pots comprar quatre panets al supermercat. Fins el 2019, el nivell de vida de Beirut era similar al de Barcelona. La crisi econòmica del 2019 va exposar la fragilitat d’un sistema econòmic suposadament robust i va desencadenar un seguit de protestes que els beirutins mateixos qualifiquen de “festives”. La queixa repetida entre ciutadans de diferent origen i afiliació cultural i religiosa és que els partits que representen cada comunitat –la maronita, la xïita, la sunnita, la drussa i unes altres de més minoritàries– només es preocupen de repartir-se els ministeris segons la seva adscripció identitària religiosa mentre el país s’ensorra.

La classe mitjana libanesa ha perdut els estalvis, perquè la banca els impedeix de retirar els diners en dòlars i la lira libanesa no val gairebé res. Entre la crisi econòmica, la pandèmia i l’explosió, el 40% dels libanesos en edat i capacitat de treballar han perdut la feina, els estalvis o el negoci. No hi ha electricitat durant unes hores cada dia, però tots els beirutins estan avesats a funcionar amb generadors privats i amb talls elèctrics que duren poca estona; falta gasolina, i part de la que hi ha es ven a Síria de contraban, on encara n’hi ha menys: els beirutins es veuen obligats a fer cua a les gasolineres; hi ha escassetat de menjar, però amb més provisions o menys les botigues i els restaurants continuen oberts, amb la llum que es talla cada poques hores i les neveres i els aparells de música que s’apaguen i s’encenen; falten medicaments, però els farmacèutics aixequen la persiana. Els beirutins resisteixen, entestats a fer que la vida continuï amb certa normalitat.

Anar-se’n o romandre

La Maryanne, treballadora de la fundació per a drets digitals Smex, igual que la Lucie, em diu que ha vist els seus pares perdre tots els estalvis d’una vida en comú en tan sols tres mesos; ella se n’anirà a viure a París, on ha aconseguit una beca: “Em sento privilegiada, em sento culpable, però no suporto més viure en aquest país.” El corresponsal del Punt Avui Joan Cabassés m’explica que la mateixa gent jove, formada i de classe mitjana que el 2019 sortia als carrers per exigir un govern menys corrupte, menys sectari i més eficient ara se’n va del país a marxes forçades, farts d’un lloc amb talls d’electricitat i d’internet continus, sense medicaments i sense gasolina, imprescindible perquè el transport públic libanès és gairebé nul, a Beirut i a la resta del territori. Mentrestant, els rics de la ciutat afiliats als partits gasten tant o més que no abans: el psicoanalista i sexòleg Pierrot Karam continua atenent parelles que celebren els aniversaris de noces amb cites de sopar a París en jets privats, i fa pocs dies es va filtrar un vídeo de la filla d’un dirigent del parit-guerrilla xiïta Hesbol·là que feia una festa de casament amb xampany i tota mena de luxes.

La Lucie no s’ha proposat d’anar-se’n:

“Quan era adolescent, al meu pare van oferir-li una feina a l’estat francès, vam estar a punt de traslladar-nos-hi. Però la meva família ve d’una tradició de genocidi, el meu avi era armeni. A més, els cristians som una minoria al país. Això és casa nostra, aquesta és la nostra terra. Sento que no puc marxar (…) Saps? Han intentat vendre la idea que l’explosió va ser un atac als cristians perquè va passar en un barri de majoria cristiana. Però no és veritat, tinc amics musulmans ferits per l’explosió, tots n’hem pagat el preu”.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.