Una platja qualsevol a començament de temporada.

Cada any, des que el sol comença a escalfar alguns caps calents de mena, ja és com una tradició: en una xarxa social o altra, una jove o altra comparteix que ha anat a la platja amb ella mateixa i que un senyorot bavós li ha fotut el pla enlaire. Ja sigui perquè se li ha ajagut a dos pams tenint quilòmetres de sorra a disposició; ja sigui perquè se li ha plantat darrere el llibre o les ulleres de sol i li ha començat fer preguntetes; ja sigui perquè l’ombra del bavós se li ha aturat trenta vegades sobre els pits nus en aquestes caminades fingidament distretes que fan els voyeurs de banyador.

Qualsevol dona que hagi fet top-less pel seu compte en podria explicar alguna, i no són poques les que han acabat plegant veles abans d’hora perquè la pau que pensaven dedicar-se és incompatible amb la persistència del bavós. És clar que de capcalents n’hi ha tot l’any i pertot arreu, però els de platja actuen en l’època de màxima exposició del cos femení [si heu pensat ‘i del masculí també’, sentiu-vos lliures d’interpretar tot l’article en femení genèric], que és quan la invasió indesitjada de l’espai íntim és, per a moltes persones –per a moltes xiquetes, noies, dones–, més anguniosa que mai.

La situació em fa pensar en aquells gràfics de distàncies interpersonals que, cultura amunt, cultura avall, es consideren menys o més invasives per a cada ocasió. L’antropòleg Edward Hall definia quatre zones d’interacció social que ens podem imaginar al nostre voltant com en una diana: la ‘zona pública’, la ‘social’, la ‘personal’ i, al centre de tot, l”íntima’. Per als amants de la precisió: la ‘zona personal’ la situava, des d’un barem nord-americà, a un radi entre 42 cm i 1,2 metres a la nostra rodona (que en peus devien ser números també rodons), i per sota d’aquests 42 cm ja es consideraria íntima.

Tot i que a l’Europa del sud les distàncies socials s’escurcen, tenir un senyorot observant-te dins d’un radi de sorra de metre vint és, a efectes pertorbadors, com tenir-lo assegut a davant en un emprovador. Perquè, malgrat que el contracte social en entorns que tothom va conill és més permissiu que en altres àmbits, hi ha fronteres que s’expliquen soles. A l’aire lliure la mirada és lliure, sí, però no prou perquè els progenitors no s’entestin a ensinistrar la canalla ensenyant-los codis d’oportunitat, de temps i d’intensitat de la mirada sobre el cos de l’altre, així com de fins a quin punt l’han de tolerar sobre el propi, que és sagrat.

D’aquesta manera, sense necessitat de gaires teories antropològiques, i encara que sigui sobre un hom mateix, la gent sol tenir una intuïció bastant clara de quan una interacció social se surt de l’acord tolerat en comunitat. Per això sobta que, quan una jove decideix esbravar-se de la mala experiència amb un bavós, encara li surtin ramats de contestaires a alliçonar-la sobre la vida: que això de mirar-se noies a la platja s’ha fet sempre, exagerades, que tot és passar del bavós fins que es cansi; o que, si tanta-tanta nosa els fa, que els fotin quatre crits i/o sorra als ulls i/o puntada als ous i plis plas. Un altre pla ideal per a un dia relaxant vora el mar.

Menció a banda es mereixen els savis que surten a exaltar el nu de les xiquetes com a destinació sense remei de l’ull sensible: que si se les miren és perquè són dignes de ser (ad)mirades, que un cos jove i turgent no el valoren ara però que un dia l’enyoraran, que es deixin de romanços, que visquin i deixin viure i que no es queixin tant. Una vegada més, com en totes les invasions de la intimitat de les xiquetes, noies, dones, la qüestió és treure el focus del cap calent de l’invasor i posar-lo sobre el cos despullat d’elles, com si amb un bavós no n’haguessin tingut prou. Un focus permanent sobre aquesta nuesa femenina que no els pertany en exclusiva, perquè és part de la bellesa de la natura, com el mar mateix o una posta de sol, i que per alguna cosa copa tantes sales de museus del món.

Si històricament la minifaldilla ha servit per a justificar tantes mans llargues, què no han de justificar uns pits a l’aire. Del cos nu de les jovenetes, els senyorots en confonen l’exposició amb l’exhibició, una barra lliure per a tot ull sensible que s’hi vulgui acostar a servir-se’n amb golafreria. Això sí: sempre que no tingui al costat cap cos masculí que el vetlli, oferint als senyorots un missatge inequívoc –ara sí– sobre les distàncies personals. Posa’ls un altre home entremig, i la sensibilitat artística del bavós i els seus justificadors s’esfuma sorra enllà com per art de dimoni.

Una mirada pot fer més efecte que cap paraula. Això, que ho sap tothom sense necessitat de ser poeta, ja no ho diem pensant en els bavosos de platja, sinó en l’ocasió d’haver-ne vist un en acció i que, aquella vegada, els veïns de tovallola a uns quants metres a la rodona comencéssim a clavar-li els ulls més foscos com en una diana, travessant tot de barreres concèntriques: la zona pública, la social, la personal i fins a l’íntima del subjecte en qüestió. En saber-se tocat, assenyalat, l’invasor va girar cua de la mateixa manera fingida amb què havia fet veure que no sotjava la jove sola. Entre el festival de mirades, la d’alleujament d’ella tornant al llibre: saber que compartim els mateixos codis és allò que ens fa comunitat, i, per anar bé, en la qüestió dels espais personals hauríem de ser comunitat sempre: posant la mirada on toca, per començar, en sentit literal i figurat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb