Basha Changue: “Posar més policies perquè hi hagi menys delictes no funciona”

Entrevista a la candidata de la CUP a les eleccions de Barcelona

VilaWeb
Arnau Lleonart Fernàndez
05.10.2022 - 21:40
Actualització: 06.10.2022 - 09:29

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En les eleccions del 2019, la CUP va ser l’únic grup municipal de Barcelona que va perdre la representació institucional. El cop va ser dur, i d’ençà de llavors, tornar a entrar a l’ajuntament ha estat una de les grans prioritats del partit. El principal error que creuen que van cometre va ser entrar en campanya massa tard, i per corregir-ho, aquesta vegada han presentat la seva candidata, Basharat Changuerra –també coneguda com a Basha Changue– vuit mesos abans de les eleccions. Changue compleix el prototip clàssic d’activista de carrer de la CUP. Sempre ha estat implicada en moviments antiracistes, i aquests darrers anys ha passat per les institucions amb un rol com més anava més important. El 2019, va ser candidata a la batllia de Moià, on vivia llavors; el 2021, va entrar al parlament com a diputada, i ara té el desafiament d’encapçalar la candidatura a Barcelona, on torna a viure.

Qui és Basharat Changuerra?
—Sóc una persona que ha estat sempre vinculada a l’activisme, els meus pares ja ho eren dins la comunitat negra i el teixit associatiu. Vaig començar a significar-me políticament al consell escolar de l’escola. Hi ha coses que no puc deixar passar i he de treballar per canviar-les.

Vau estudiar direcció d’obres i disseny d’interiors. És el vostre ofici?
—La veritat és que d’aquests estudis vaig exercir molt poc i de seguida vaig començar a la cooperativa AfroFem Koop. Entre aquestes dues feines també vaig dedicar-me a la criança dels meus fills, que és molt important i és un forat molt gran en el meu currículum. Però bé, els meus fills, de deu anys i cinc, es mereixen que els dediqués aquest temps.

Pare guineà, mare cordovesa. A què es dediquen?
—El pare és mestre industrial, tenia una fusteria d’alumini al Prat de Llobregat. Tothom el coneix com a Jotacheme. Durant molt de temps vam ser una de les tres famílies negres del Prat de Llobregat, fins que als noranta va començar a haver-hi més famílies africanes. La meva mare ha treballat molts anys amb el meu pare al taller, però és educadora infantil. Ara treballa a la xarxa d’internats de Guinea, on van marxar fa deu anys quan el meu pare es va jubilar.

Quan i com van arribar a Catalunya?
—El meu pare va néixer quan Guinea encara era colònia espanyola, i la independència del país el va enganxar aquí, a vint anys. Era molt habitual que els nens guineans vinguessin a la península amb famílies d’acollida o a passar cursos escolars, i ell havia vingut amb una família de militars canaris. Després, va tornar un temps a Guinea, quan van aconseguir la independència, i més tard va tornar aquí i s’hi va quedar fins que es va jubilar.

I la mare?
—La meva mare és de Còrdova, del poble Pedro Abad. És on hi ha la mesquita de Basharat, la primera oberta a la península després de la reconquesta, i per això em dic així. Era la petita d’una família de quatre germans i va arribar al Prat de Llobregat a quatre anys. La germana de la meva àvia i el seu marit, que eren els meus padrins, vivien a Nou Barris i jo hi passava els caps de setmana i les vacances. Per això dic que sóc mig del Prat de Llobregat i mig de Nou Barris, perquè m’he criat entre les dues cases.

A Barcelona hi vau arribar a viure o només anàveu a casa els padrins?
—Dels divuit anys fins als vint-i-vuit vaig viure a Barcelona, a diferents barris: la Sagrera, Sant Andreu, Navàs… També vam ser un parell d’anys a Santa Coloma, i fa poc hem tornat a Barcelona.

El Prat de Llobregat, Barcelona… i Moià.
—Sí, quan va néixer la meva filla gran vam anar a Moià, d’on és el seu pare, i hi hem estat deu anys. Hi vam anar perquè ens havien apujat el lloguer a Barcelona i no podíem fer-hi front.

Aquest historial de trasllats i la impossibilitat d’acabar d’arrelar pels preus de l’habitatge segurament és un dels trets característics d’aquesta generació.
—Hi ha unes generacions que ens movem molt perquè els contractes de lloguer són curts, i sempre volen apujar el lloguer perquè el barri està gentrificat. Però, a més, la taxa de mobilitat que tenen les persones racialitzades és molt alta. Té a veure amb l’accessibilitat del lloguer, les possibilitats de trobar un pis on t’acceptin, independentment de la situació econòmica. I, evidentment, segons la situació econòmica, podràs accedir a uns lloguers o a uns altres.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

El racisme a l’hora d’acceptar un llogater és prohibit per llei, però passa. Com es pot resoldre?
—No eliminarem el racisme només legislant i establint mesures punitives. Hem d’entendre l’eradicació de la societat racial com un camí que hem de fer des de tots els fronts, principalment l’educació i la conscienciació. Evidentment, caldran mesures que prohibeixin certes pràctiques, però per si soles no eradicaran el racisme. La qüestió no és no discriminar perquè no et multin, sinó que deixis de discriminar perquè entenguis que l’aspecte, la procedència o el cognom d’una persona no té res a veure amb l’estabilitat que busques com a propietari.

Quan es va fer públic que seríeu candidata no van trigar a aparèixer comentaris racistes a Twitter. Em vaig fixar en un que deia: “La CUP ha escollit la viva imatge del barceloní mitjà”. Com rebeu aquests missatges?
—És important tenir un escut i filtrar la informació que m’arriba a les xarxes. Fins ara, havia tingut atacs d’aquesta mena quan m’havia significat en contra del colonialisme català i l’extrema dreta, però sempre m’havien contactat per privat. Arran de la candidatura i la defensa que hem fet del company Mohamed Said, la gent se sent amb la legitimitat de llençar tota la porqueria sobre meu i les meves xarxes. Revela qüestions molt nocives que hi ha tant al moviment independentista com a la nostra societat, i quins marcs comprem l’esquerra a l’extrema dreta.

Quins són?
—Comprem el marc de la seguretat, el de la pobresa cultural, el dels vuit cognoms catalans… Comprem marcs que no ens permeten avançar cap al futur. Catalunya és una societat multiètnica i multicultural, és la nostra història. En el meu cas, perquè sóc filla del colonialisme. La meva família va venir aquí perquè va ser desposseïda del seu territori en benefici de la construcció econòmica d’aquest país. Per tant, ens n’hem de fer càrrec. També hi ha moltes persones que han migrat perquè han escollit Catalunya per a desenvolupar els seus projectes vitals, cosa que és una sort. Hem de saber com gestionar aquesta riquesa que tenim. El camí no ha de ser mai restrictiu ni apel·lar a pureses culturals que són incompatibles amb altres realitats. Amb aquests insults no veig tant l’atac personal, que hi és i hi ha dies que és feixuc d’entomar, sinó l’anàlisi política que ens deixa.

Els barcelonins són racistes?
—Tothom és racista. Els barcelonins, els mallorquins, els madrilenys… tothom. Vivim en una societat patriarcal, supremacista i capitalista. Per tant, són elements tòxics que conformen el sistema en el qual vivim, hem estat socialitzats d’aquesta manera i hem de posar atenció perquè es deixin de reproduir inconscientment. I no és una cosa exclusiva de les persones blanques. El racisme és a tot arreu, i tothom l’expressa d’una manera o una altra. Entre les persones racialitzades també hi ha el racisme interioritzat: rebutges els qui són iguals que tu perquè vols assimilar-te a un estàndard cap al qual se t’empeny. És el que fa la supremacia blanca, que és a tot arreu.

Un dels punts que heu esmentat a l’hora de comprar el marc mental de l’extrema dreta és el de la seguretat. Per a vosaltres Barcelona és una ciutat insegura?
—Sí, i ho és de totes les maneres que entenguem la seguretat. També és poder tenir un sostre, pagar les factures i ocupar l’espai públic amb tranquil·litat, sense que et robin, i sense que ningú et recrimini res ni que la policia t’aturi perquè tens un aspecte que considera sospitós. La seguretat ha de ser per a tothom. D’una banda, és imprescindible que la gent no tingui la necessitat de delinquir per sobreviure. Entenem la seguretat en termes comunitaris. Posem en qüestió el marc de l’extrema dreta que relaciona inseguretat amb immigració, però també la perspectiva punitivista que diu que hem de posar més policies perquè hi hagi menys delictes. Entre altres coses, perquè això no funciona. Ara mateix tenim 3.500 guàrdies urbans a Barcelona i això no ha tingut un impacte significatiu en la reducció dels delictes tipificats com a furts. És un debat molt complex i creiem que s’ha d’abordar amb tranquil·litat. Per exemple, què entenem per víctima potencial?

Qualsevol persona que sigui a Barcelona.
—Seria el subjecte a protegir, sí, però a l’hora de la veritat les polítiques de seguretat pública no s’han desenvolupat pensant en qualsevol persona, sinó pensant que cert tipus de persona, de certa classe i de cert aspecte, no la robin o l’ataquin. Per això la mesura ha estat posar més guàrdies urbans, i no posar més educadors de carrer.

Com augmenta la seguretat que un educador dialogui amb un carterista, per exemple?
—Moltes vegades els educadors de carrer fan un acompanyament, que hauria de ser estable i permanent en el temps. Ens trobem moltes persones que es veuen obligades a delinquir perquè no tenen unes condicions de vida adequades i s’han de buscar la vida com sigui. La gent necessita espais on poder ser amb dignitat i sentir-se persona, i poder treballar. L’Ajuntament de Barcelona no pot resoldre completament tot això, però sí que pot assegurar-se que l’acompanyament que reben aquestes persones sigui un puntal on agafar-se i fer aquest camí. Per això diem que creure que com més sensació d’inseguretat, més policia, no és una aposta de transformació de futur. Si aconsegueixes acompanyar aquesta gent, et quedarà la que delinqueix, perquè la situació ja és irreversible i vénen de cicles molt difícils, que en alguns casos reincideixen per entrar a presó i tenir un sostre i menjar cada dia. Aquesta és la realitat de moltes persones.

Les agressions sexuals també causen molta sensació d’inseguretat al carrer, i aquesta mena de violència no neix de cap necessitat d’unes condicions de vida dignes. Com es resol?
—Entenent-ho com una transformació de llarga durada. Cap mesura de les que posem en la legislació o la normativa eradicarà demà mateix un problema d’arrel. S’han de combinar mesures de fre amb mesures transformadores. Moltes de les agressions sexuals al carrer són contra treballadores sexuals que són al carrer. Si escoltem les demandes de llocs on poder exercir amb seguretat, molta part d’aquestes agressions ja es podran reduir.

Aquesta és una part, però no en són víctimes tan sols les treballadores sexuals.
—El patriarcat no s’eradicarà amb una ordenança municipal ni quatre-cents policies al carrer.

I no creieu que tranquil·litzaria dones que tornen de nit a casa o gent que surt de locals d’ambient gai i que poden ser víctimes de violència?
—Dins de les revisions que hem de fer per a caminar cap a un futur, també hi ha la concepció que tenim de la policia com a mitjà de resolució de conflictes. A les persones racialitzades, tenir més policia al carrer no ens augmenta la sensació de seguretat, perquè sabem que hi ha moltes més possibilitats que ens aturin. A més, tampoc no és una mesura efectiva, perquè no protegeixes l’espai públic i la convivència, sinó la teva integritat física a costa de qualsevol altra cosa. Fins i tot, d’augmentar la sensació d’inseguretat d’altres col·lectius. Hem de caminar cap a formes de resolució de conflictes que no signifiquin més control i que algú et digui què pots fer i què no.

VilaWeb
VilaWeb

Parlàvem de seguretat, que segons l’enquesta de serveis municipals de Barcelona és la primera preocupació dels veïns. La segona és la neteja. Barcelona és bruta?
—Desgraciadament, sí. És una evidència. És bruta perquè les condicions laborals de les treballadores són tan precàries que han d’amenaçar amb vagues perquè millorin i siguin dignes. Quan vols garantir que un servei públic s’executi d’una manera universal i estable, has de caminar cap a un servei públic. Com més intermediaris tinguis, menys control de l’execució efectiva del servei tindràs. La CUP ja es va oposar a la renovació de la licitació del contracte de neteja i ja ho vam exposar. Nosaltres apostem per serveis públics al 100%, i sabem que no pot ser demà. Si hem de fer transicions cap a aquesta municipalització, cal que hi hagi un pla i un termini. Si hem de fer un contracte, blindem al màxim les condicions laborals i dels estris de feina. I mentrestant, prepares tots els informes jurídics i tot allò que, quan s’acabi aquell contracte, permetrà d’internalitzar el servei.

Per tant, Barcelona no serà neta fins que el servei de neteja no sigui municipal?
—Fins que les treballadores que s’hi dediquen tinguin unes bones condicions i li donem prou importància per a tenir-lo internalitzat. Mentre tinguem empreses que només tinguin el lucre gestionant serveis bàsics dependrem de l’abaratiment de costos que busquen les empreses.

Com es pot fer per deslliurar Barcelona del trànsit privat amb les mancances actuals de la xarxa de transport públic?
—L’ajuntament no té la competència de Rodalia, però pot fer la feina de pressionar perquè millori la xarxa. Més encara, tenint en compte que la coalició que governa la ciutat és la mateixa que governa l’estat. Si juguem amb la capitalitat i la importància de Barcelona, fem-ho en benefici dels veïns. I per veïns ens referim a tothom qui treballa i transita per la ciutat.

Fins que no s’hagi millorat què? Permetem que tothom circuli amb el cotxe perquè les restriccions afecten directament la vida quotidiana de la gent o, al contrari, no s’ha d’esperar perquè la crisi climàtica no espera?
—Entre la restricció total i la permissivitat total s’ha de treballar progressivament. El medi ambient no ens espera, però no podem ofegar les persones més precaritzades que no tenen una bona alternativa al vehicle privat. Evidentment, s’ha de caminar cap a la reducció del vehicle privat fent servir totes les eines per a millorar la xarxa de transport públic.

A les ciutats del voltant sovint es critica que Barcelona es mira massa el melic i no té en compte que és la capital d’un país.
—Ho conec perfectament, perquè he viscut deu anys a Moià. El centralisme barceloní existeix, no podem negar-ho. Per això, una de les coses que reivindiquem és que les polítiques de Barcelona es facin mirant les afectacions que té a les ciutats del voltant i a totes les persones que s’hi desplacen cada dia per treballar-hi. Barcelona ha d’exercir la seva capitalitat, però el territori no és l’abocador on posar totes les coses que no hi caben. Ha d’exercir més com a avantguarda i exemple de model que no pas sota la idea que el més important és Barcelona i la resta són accessoris.

L’opinió que la gent té d’Ada Colau és molt polaritzada. Per als seus, és el paladí de l’esquerra, i per als detractors, és la causant de tots els mals. Com la veieu vosaltres?
—En l’eix social, coincidim amb moltes coses amb Barcelona en Comú. També divergim en moltes altres, però en moltes tenim visions semblants. Ara bé, els comuns tenen por del conflicte i això els fa quedar en unes tebieses que semblen molt però aporten poc. L’estabilitat no et porta transformació, apaivagar conflictes amb els quals pots créixer no és la manera de transformar. El primer mandat de Barcelona en Comú van entrar amb moltes esperances i es van trobar amb les limitacions de les institucions, i en el segon hem vist que en comptes d’arribar als límits i, fins i tot, en algun punt posar-los en qüestió, han optat per la via còmoda. Han delegat la seguretat a Unió i l’economia al PSC, i fan polítiques d’habitatge que no acaben d’anar a l’arrel –encara que reconeixem que s’ha avançat– i polítiques socials de maquillatge. Sempre intenten navegar entre l’agenda de Foment i els grans lobbies i les necessitats de la gent.

Això de dir molt i fer poc és una malaltia que fa dècades que sofreix l’esquerra europea.
—Ho veiem a la Generalitat, que ERC és irreconeixible. Fa pocs dies, Ernest Maragall deia que s’havia d’enfortir la col·laboració público-privada. Si l’aposta de les esquerres és seguir l’agenda de Foment i no fer enfadar la gent que es lucra amb la precarització de les classes populars, quina esquerra ens queda?

Amb aquesta crítica que feu als altres partits d’esquerres, la CUP s’atreviria a entrar al govern de Barcelona?
—Si les condicions són favorables a fer aquest viratge cap a l’esquerra, que en teoria fa dues legislatures els resultats deien que s’havia de fer, per què no? La qüestió és: per a fer què? A la vista d’aquestes dues legislatures, no tenim confiança en els projectes polítics dels comuns, d’ERC ni, per descomptat, de Junts. Ara, de la mateixa manera que dic això també dic que queda molt de temps perquè ens sorprenguin amb propostes que realment siguin valentes.

Ada Colau pot mirar la CUP com una aliada?
—En l’eix social tenim molts abordatges similars, i en tot allò que posi al centre les prioritats dels veïns ens trobarà com a aliats.

I ERC?
—No sé si continuen essent gaire d’esquerres, però diem el mateix: en tot allò que prioritzin les necessitats dels veïns, ens hi trobaran. Al parlament ja ens hi van trobar, perquè l’acord d’investidura que vam fer ja tractava aquestes qüestions. Després l’han incomplert, però en el seu moment vam acordar una sèrie de mesures.

En política d’aliances veieu tan a prop i tan lluny ERC com Barcelona en Comú?
—Ara mateix, sí. Potser els uns diuen unes coses i els altres unes altres, però a l’hora de la veritat les polítiques que fan tenen més aviat poc d’esquerres. Uns més de cara, perquè ERC no s’amaga que la seva aposta és neoliberal, i els comuns d’una manera més sibil·lina, però a l’hora de la veritat ens trobem la Copa Amèrica i el Mobile World Congress, que no frenen el preu dels lloguers i que no s’oposen a un model econòmic que expulsa els veïns de la ciutat.

Em sorprèn que no hàgiu esmentat com a diferència la qüestió de l’independentisme.
—Per a nosaltres l’independentisme és la via per la qual les classes populars tindran unes condicions de vida dignes. Guanyar drets per a les classes populars és guanyar sobirania. Tot allò que impliqui autogestió i autogovernança és construir la república que volem. Tot allò que facis lligat a l’estat, els lobbies, els grans tenidors i Foment, va en la direcció contrària.

VilaWeb
VilaWeb

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes