El poeta Bartomeu Fiol (Palma, 1933-2011) es va morir el 8 d’agost d’ara fa deu anys. El poeta, traductor i novel·lista Jaume C. Pons Alorda va recordar aquesta efemèride en una piulada i va alertar que poca gent el llegia avui dia i que la seva obra era difícil de trobar. No hi va haver gaires reaccions, alguns “m’agrada”, alguns comentaris de resposta, un piulet de Jordi Solà Coll amb un poema sensacional de Fiol del llibre del 2007 Continuació o represa dels poemets de Montsouris, que diu així:

“La desmemòria t’ofegarà inexorable
com una boira que esborra, salvadora en part
potser.

El teu esguard
va finalment del tot a lloure.”

“Bartomeu Fiol és una veu radical, original, curiosa i sorprenent de la poesia d’aquests darrers cinquanta anys en la nostra llengua. S’allunya de totes les tradicions, de tots els grups i fa una poesia única. Llegeixes un poema seu i saps tot d’una que ho és. A mesura que passa el temps en la seva poesia, el discurs s’enfosqueix, és més cantellut, incorpora al poema llengües estrangeres sense traduir, fins i tot ídix. Això no acosta distàncies amb el lector, fa que no sigui una lectura fàcil i no hi ha concessions”, explica Pons Alorda.

Ell i els seus companys de generació –coneguts com a grup de Pedra Foguera, per l’antologia homònima de la qual va ser un dels curadors– i els poetes més grans, van conèixer i tenir una bona relació amb Fiol durant els seus anys d’esplendor. Pons Alorda diu que hi ha uns quants entrebancs per a llegir-lo avui: “Per una banda, les generacions noves no llegeixen gaire els autors patrimonials i manco si estan allunyats del suposat centre de poder barceloní; per una altra, en aquests anys de procés tot s’ha centrat molt a Catalunya i s’ha perdut la visió de Països Catalans. A més, hi ha l’obstacle de l’editorial mateixa; Bartomeu Fiol és publicat per Proa, que cerca molt la novetat i que, en canvi, fa poc per a mantenir viu i reeditar el catàleg. Això fa que, deu anys després, ningú no recordi un poeta cabdal, encara que els seus llibres es puguin trobar en el fons d’algunes llibreries. Aquesta desmemòria no l’afecta solament a ell: pregunta per Baltasar Porcel com a narrador, o per Camilo José Cela, en castellà. Qui el llegeix, avui dia, tot i ser Premi Nobel?”

Els deu anys d’ençà que es va morir i el gairebé oblit del qual alertava Pons Alorda fan obligatori de demanar-se sobre qui va ser i què representa per a la poesia catalana contemporània aquest home alt i fort, de veu ferma i ulleres de pasta gruixuda que va irrompre el 1966 amb Calaloscans, el primer poemari que va publicar després d’unes quantes edicions privades els anys cinquanta.

Nascut a Palma el 1933, Bartomeu Fiol va mirar d’obrir-se pas en la literatura a mitjan segle, però no ho va aconseguir. Es va dedicar als negocis turístics i, entre més feines, va ser director del mític Hotel Formentor. Mallorca era un bon lloc per a dedicar-se a aquest sector, però ell sempre va ser molt conscient que calia trobar fórmules noves per a l’economia illenca, que l’allunyessin del turisme de sol i platja, que fossin més respectuoses amb l’entorn. Formava part d’un empresariat convençut de la defensa de la cultura i la llengua pròpies de Mallorca. En aquest sentit, era una rara avis, però no única: hem tingut més empresaris d’èxit amb gust per les arts.

Bartomeu Fiol es va llicenciar en ciències polítiques a Madrid el 1956 i va fundar una llibreria que no va funcionar. En el pas per l’hoteleria trobem una de les claus que n’expliquen l’obra poètica: saber llengües diverses i variades que li permetien de llegir directament –per exemple, en anglès, era un bon coneixedor de l’obra de T.S. Eliot.

Una veu rebel

Amb motiu de la seva mort, Biel Mesquida va escriure en aquest mateix diari: “Bartomeu Fiol ha estat un dels grans homes de la cultura, un dels grans homenots catalans de Mallorca, un pont entre la generació de poetes de postguerra: Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Josep M. Llompart; i la dels anys setanta: Miquel Bauçà i Miquel Àngel Riera… Però, tot i relligar aquestes dues generacions, tenia una veu pròpia, singular, amb unes formes úniques i singulars, com també singulars i únics eren els temes que tocava, propis d’una veu lluitadora i rebel.”

A Bartomeu Fiol li agradava molt titular els poemaris a partir de la lletra C. Així, Calaloscans va ser seguit, el 1973, per Camp Rodó, i va publicar Contribució de Bàrbars el 1980. Capells de ferro a son Cabaspre, del 1983, i Calaportal de Cavorques, del 1985, van tancar la producció dels anys vuitanta. En els anys noranta va publicar cinc poemaris abans de fer el salt a Barcelona: Contribució de Verges, del 1990; Canalla contra establishment (1995); La comunió dels sants o els morts ho callam tot (1997); Cave carmina cape canes (1998), i Catàleg de matèries (1998).

S’havia consolidat com un dels poetes més originals, singulars i especialment actius de Mallorca i el seu corpus assolia una densitat i profunditat a l’abast de molt pocs. Deu poemaris feien que Bartomeu Fiol fos un home conegut i reconegut i una de les veus a tenir en compte, i encara més en una Mallorca que, el 1996, s’havia quedat sense Miquel Àngel Riera i Damià Huguet i on el 1997 s’havia mort Blai Bonet. A més, s’havia convertit, sense voler, en un dels prescriptors literaris de referència perquè aprofitava els articles al Diari de Balears per parlar de poesia i de llibres de poesia, que anomenava “la parenta pobra” de la literatura. Deia que en feia difusió perquè ningú més no en parlava, ni tan sols els suplements culturals. Era molt crític amb el paper de la premsa en la divulgació i difusió de la literatura, i especialment la poesia.

A la redacció del Diari de Balears, era molt benvingut quan arribava amb els disquets amb els articles, sempre ben endreçats. Una vegada per setmana, travessava la porta del palau de la Premsa, al passeig de Mallorca i lliurava dos discs –un per a cada dia de la setmana– amb els articles i s’enduia els de la setmana anterior. Abans, comprovava que els arxius fossin ben enregistrats i conversava una mica amb els maquetadors que els posaven en pàgina, amb la secretària de redacció i amb els redactors de cultura, als quals sovint alertava de temes interessants que valia la pena de mirar. Era un savi que, a l’estiu, venia a gaudir d’una estona d’aire condicionat i queixar-se de la calor. Bartomeu Fiol estimava aquell diari perquè representava un dels ideals que tenia per a Mallorca, una illa on es pogués viure plenament en català. Potser això va fer que es decidís a presidir l’Obra Cultural Balear entre el 1990 i el 1992.

Arribada a Catalunya

L’arribada a Catalunya va ser tardana i hi va tenir molt a veure Baltasar Porcel, un dels seus amics i valedors principals, que va parlar d’ell i la seva poesia als editors de Proa. I així va ser com el 1999 va aparèixer una antologia dels seus poemes amb un títol sensacional provinent d’un vers seu: Tot jo som una exageració. Aquell llibre, que ell mateix va qualificar de poemes orals perifèrics, formava part d’una selecció que l’autor ja havia preparat per a un enregistrament sonor de l’Institut d’Estudis Baleàrics. De sobte, Bartomeu Fiol començava a ser una figura reconeguda en la poesia catalana i començava un procés d’edició de les obres completes amb tres volums que van aparèixer a partir de l’any 2000: Camps de marina i suburbials; Cròniques bàrbares; i Canalla lluny de Grècia.

Un dels temes que sempre li van interessar va ser la cultura jueva, i el llibre Càbales del Call, del 2005, n’és una bona mostra. Li va valdre el premi Carles Riba del 2004, un dels més importants de la poesia catalana, que s’afegia al Ciutat de Palma de poesia del 1969; al de la crítica Cavall Verd del 1999 i al premi de la Crítica Serra d’Or que havia obtingut l’any 2000 per l’antologia. Ara sí, ara Bartomeu Fiol, malgrat la dificultat de la seva obra, malgrat continuar essent fidel a una estètica pròpia i sense concessions, era algú conegut i reconegut que publicava a la col·lecció de poesia més potent editorialment del país. Carants va ser el quart i definitiu volum d’aquesta obra poètica completa i trasbalsadora que es complementa amb el dietari Entre Cavorques i Albió. L’editorial Moll va anunciar després que es morís que en publicaria un altre, però mai no s’ha editat.

Deu anys després de la mort, Bartomeu Fiol torna a ser aquell poeta excels de minories conegut sobretot als cercles poètics de Mallorca com un dels secrets més ben guardats i pels fidels lectors que va aconseguir en la darrera etapa de la seva vida. Fa bé Pons Alorda d’alertar sobre la desconnexió amb la nostra tradició i amb els nostres llegats per a evitar aquests oblits a què condemna la immediatesa, la recerca constant de la novetat i dels prínceps de les lletres nous quan els cossos dels reis encara són calents i alguns els volen sepultar en les tombes més pregones.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.