Jordi Bartolí, en una imatge d'arxiu (fotografia: JB).

Josep és un film dirigit pel dibuixant occità Aurel que explica la vida de Josep Bartolí (1910-1995) soldat republicà nascut a Barcelona que, després de la guerra de 1936-1939, va ser fet presoner, com milers de soldats més, als camps de concentració que l’estat francès va instal·lar a Catalunya Nord i Occitània per tancar en condicions duríssimes milers de soldats. Josep acaba de guanyar el Cèsar al millor film d’animació, i és candidat als premis Gaudí, que es lliuraran diumenge. Per primera vegada, hi ha un cert reconeixement oficial a l’estat francès de l’existència d’aquests camps. El film d’animació es basa en els dibuixos colpidors que Josep Bartolí, dibuixant professional, va fer dins els camps, i que es poden consultar en línia. VilaWeb entrevista el seu nebot, Jordi Bartolí. Gràcies a aquest fotògraf, ara retirat, de Le Monde, Reuters i France Press, els dibuixos van anar a parar a les mans del director del film. Aquesta és la història no tan sols dels dibuixos i del film, sinó també dels Bartolí.

On viu Jordi Bartolí?
—Visc a Matamala, un poblet del Capcir. El meu pare era Salvador Bartolí. Ma mare, Enriqueta Gandia. Tots dos, de Barcelona. Nosaltres venim dels quatre punts cardinals de Catalunya: Illes Balears, Olot, Vic i València. Jo he estat fotògraf freelance tota la vida. He treballat per a France Press, Reuters i L’Humanité i vaig acabar treballant bàsicament per a Le Monde. Vaig cobrir la tardor del 2017 a Barcelona. Ara, tècnicament, sóc jubilat. Tinc una filla de quaranta anys i un fill de trenta-cinc. Tenia dues germanes (una és morta): la Montse i la Núria. Jo em dic Jordi, però aquí dalt em coneixen per Georges.

Com vau arribar a tenir accés als dibuixos del vostre oncle, en els quals es basa el film Josep?
—El meu oncle i el meu pare van passar pels camps de concentració. L’oncle, a Sant Cebrià, el Barcarès, Ribesaltes (no ho tenim segur), Agda i Bram. El meu pare, a Sant Cebrià i Agde. Quan l’oncle va arribar a Mèxic, el 1944, va publicar el llibre Campos de concentración, 1939-19…, que va coescriure amb Molins i Fàbrega, periodista català exiliat, qui poc després es va suïcidar. És on es publiquen per primera vegada aquests dibuixos en els quals s’ha basat el film. Són dibuixos que ell va fer durant la guerra civil, i que publicava a revistes a la Barcelona de la guerra. Després, en va fer als camps de concentració francesos. Esbossos en paperets. I al camp de Bram, ja en una llibreta, amb un esbós més acabat. Amb aquesta llibreta es va escapar de França i va arribar a Mèxic, on els va reconstituir i en va fer el llibre. El teníem com una relíquia familiar. És el llibre sagrat de l’oncle. L’any 1988 es va fer una exposició força important al Centre Cultural de Terrassa, la primera que es feia sobre el meu oncle a l’estat espanyol. En una vitrina, un exemplar de Campos de concentración. L’últim que quedava. Era el seu.  I quan es va acabar l’exposició, me’l va regalar i m’hi va escriure una dedicatòria d’aquelles que et maten: “Per al Jordi, aquest document ‘fotogràfic’ que potser un dia contribuirà a trencar l’eficaç conspiració del silenci”. Com una ordre d’emissió. Té, nen, ara et toca a tu!

I què vau fer?
—Durant uns quants anys no vaig saber què fer-ne, m’havia de guanyar la vida, criatures petites. M’ho vaig quedar mirant sense saber com agafar-ho. El meu pare es va morir el 1992, i el meu oncle, el 1995. I aleshores em vaig adonar que ja no quedava gent per a explicar la seva experiència als camps i l’exili. Només quedàvem els fills i els néts de la retirada. Per això vaig fer un llibre que es diu La retirada (El Mono Libre). No era pas un llibre sobre la vida del meu oncle. Absolutament pas. Era un llibre sobre com nosaltres, fills d’exiliats catalans o espanyols, de la República, ens hem hagut de criar en un país que no era el nostre. Un país que va acollir els nostres pares, a coces. I a nosaltres ens va donar una educació, una seguretat, als fills de “espanyols de merda”. És el que deien, eh? Espanyols de merda. En el llibre explicava com ens havíem pogut construir en aquest país. I com que jo tenia els dibuixos del meu oncle, que eren tan excepcionals, els vaig posar al llibre. I és així com en un saló de llibres, al costat de Perpinyà, el dibuixant Aurel, i realitzador de la pel·lícula, va veure el llibre. I va caure de cul veient els dibuixos.

Per què?
—Perquè parlen de violència, d’humiliació. Són dibuixos que fan pudor de merda. Sents la pudor de merda quan els veus. Veus la gent cagant a la platja, la gent batussada pels gendarmes, compartint una pobra patata, fent-la bullir. I les expressions de les cares, que el meu oncle era boníssim en això. Veus la desesperança d’aquesta gent. El fet d’haver perdut una guerra, tot i estar al costat de la democràcia, la llibertat i la legalitat. I de ser castigats com si fossin bandits. I això es nota en els dibuixos. I l’Aurel té la intel·ligència d’agafar això i fer-ho evolucionar cap a un fil argumental i integrar-lo al seu guió i propi dibuix de la pel·lícula Josep.

Què s’hi veu, en els dibuixos?
—La noció d’humiliació, de violència, dels gendarmes francesos. L’escena d’una violació d’una presonera pel gendarme és una escena que no sé si la va veure, la hi van explicar, o no va ni passar. Però és un dibuix terrible, terrible que conec des de sempre. Potser aquest dibuix és el que de petit em va fer obrir els ulls sobre què podia ser la violència de gènere. És d’una bestialitat! I no es veu res explícit. És una esquena d’una dona, i un gendarme, una mena d’animal antic, una mena d’ós, que es va cordant la bragueta. És d’una violència insuportable.

Es poden consultar els originals?
—Sí. Són a l’Arxiu Municipal de Barcelona. Es poden veure amb bona definició. El meu oncle va fer aquesta donació a l’ajuntament quan Pasqual Maragall era alcalde. Uns familiars coneixien molt bé el tinent d’alcalde de Cultura d’aleshores.

Que un film així hagi guanyat el Cèsar vol dir que per primer cop França reconeix el seu paper nefast en la construcció dels camps?
—De certa manera, sí. Tot i que no són els polítics, sinó el món del cinema. Encara no som aquí, però hem avançat molt. Jo ho resumeixo dient que és un Cèsar a la memòria. Més enllà de la pel·lícula, que és molt bona, i s’ho mereix com a obra d’art, el film porta un altre missatge. Nosaltres som els fills d’una generació negada, esborrada de la història oficial, sigui a França o Espanya. Una generació de vençuts, que ha callat i s’ha humiliat. I ho ha perdut tot: la guerra, la dignitat, la llibertat i el seu país. I per primera vegada, aquesta memòria guanya alguna cosa. I surt a la llum de la millor manera possible: amb la màxima distinció del cinema francès. Per una vegada hem guanyat. I ja és prou estrany. Té un aspecte pedagògic molt important, perquè la gran majoria de francesos no tenen ni idea de com van ser rebuts els republicans en aquest país. Quan vaig publicar el llibre, el 2009, pel setantè aniversari de la retirada, vaig caure de cul: al nord de França, a París, a Bretanya, i fins i tot a Catalunya Nord, la gent deia: “Camps de concentració a França? Nosaltres, francesos? El país dels drets de l’home? No. Impossible!” Els costava. I avui la pel·lícula dóna un ressò enorme. Serà un clàssic del cinema. Un clàssic de la difusió de la memòria dels nostres.

El film parla només del camp de concentració, o també del reeixit exili a Mèxic i Nova York del vostre oncle?
—Comença al camp de concentració. Després hi ha l’aventura mexicana, i l’estada a Nova York, on s’acaba amb una exposició seva. Ell va viure i treballar als Estats Units, a Nova York, a Hollywood, on va fer cartells de cinema i decorats i per a una revista que es deia Holly Days. De viatges, res de política. Pertanyia al grup de la Curtis. Es considera que el meu oncle va ser un dels dos dibuixants nord-americans més ben pagats. Per cada portada al Holly Days li donaven molts diners. Devien ser quatre mesos de paga d’un obrer.

Va tenir mai fills, el vostre oncle?
—No. L’únic fill, o filla, que hauria pogut tenir va ser amb una refugiada que era a Barcelona a la fi de la guerra. Una noia asturiana. Van tenir una aventura romàntica molt maca. I va pujar en un tren, embarassada d’ell, a l’estació de França, els darrers dies de la Barcelona republicana. El febrer de 1939. Aquest tren el va bombardejar l’aviació italiana a l’altura de Figueres. I no es va saber mai més res d’aquesta dona, que es deia María Valdés. Ni de l’infant que portava.

Com el vau conèixer, l’oncle?
—Treballant amb les revistes de viatges, viatjava molt. I es movia en l’antifranquisme, amb socialistes d’Europa, i venia molt sovint a Bèlgica i a França. El vaig conèixer quan jo tenia catorze anys. El meu pare i el meu oncle van tenir sempre una gran relació. I correspondència. Quan el meu pare era a les acaballes, càncer al cervell, l’oncle va venir de Nova York. Per acomiadar-se’n.

El vostre oncle era un anarquista?
—Era un comunista llibertari. No es va afiliar mai ni al POUM, ni al PCE ni a la CNT. Jo vaig dir que s’havia afiliat al POUM, i em vaig equivocar. Va ser una bestiesa. Ho assumeixo. Abans de la guerra era un sindicalista. I va muntar el sindicat de dibuixants de Catalunya amb el Shum i l’Helios Gómez. I es van afiliar a la UGT. Ell mateix deia que es podien haver afiliat a la CNT. Va treballar per a diaris de la Joventut Comunista. Se’n va anar al front amb Ramon Mercader, el que va matar Trotski. Va fer mitja guerra als regiments del Partit Comunista, sense ser-ho. A Mèxic es va acostar a la gent del POUM. Però ell no es va afiliar a cap partit. Era un antidogmàtic.

I el vostre pare, Salvador Bartolí i Guiu?
—Mon pare era forner a Perpinyà. I va acabar obrint un comerç de queviures amb la mare. Era d’Estat Català. Va arribar a ser secretari general d’Estat Català a l’exili. El meu pare era abans de tot, i es pot dir respecte a la seva memòria, nacionalista. Em va tocar molt els nassos, amb l’independentisme. Jo em vaig fer comunista a setze anys perquè estava fins al capdamunt de la independència de Catalunya.

Ha! I ara sou independentista.
—Però no he deixat de ser comunista. Postcomunista, podríem dir. Ara ja no estic afiliat. I tinc una visió potser més universal que els independentistes i prou. Però sí, sí, jo ara dono suport a l’independentisme. Si visqués i votés a Catalunya, no tinc dubte que seria del bàndol independentista. A França els costa molt d’entendre, i més a la gent d’esquerres, que són els meus. Es troben bloquejats amb la idea que Catalunya és un país ric que no vol compartir recursos amb els pobres. Passo molt de temps explicant-ho i donant-ne detalls.

Als fills els parleu català?
—Francès. Tots dos l’entenen, però la meva dona és francesa. De pare manxec. A Catalunya Nord el català es fa servir mot poc. I potser cal una voluntat que no vam tenir en el seu moment per a ser bilingües a casa. Em sap greu.

I què recordeu de l’Estat Català del vostre pare?
—Cada setmana, reunions. I al Cafè de França, a Perpinyà, amb els altres exiliats a dir que Franco era un fill de puta i que faltava molt poc perquè anéssim tots cap a Barcelona. Somniaven truites. Quan van tornar a Barcelona ja era un altre país, que no els esperava, del qual ja no feien part. I van caure del cavall. Mon pare no es va veure amb cor de quedar-se a Barcelona.

Dieu que vau cobrir el Primer d’Octubre de 2017 per a un diari. Quin?
—Per a Le Monde. I he de reconèixer que quan vaig veure tot el que passava el 2017, em pujaven les llàgrimes als ulls de pensar que el meu pare ho hauria pogut veure. Però havia mort el 1992. Jo sé que Le Monde és un diari jacobí, però són molt professionals i van respectar molt les meves fotografies. Tot i que coneixen les meves afinitats polítiques, em van respectar molt.

Fotografia de Jordi Bartolí, feta davant el Departament d’Economia el 2017.

I quina és la fotografia que més recordeu, d’aquells dies?
—Aquesta feta davant la Conselleria d’Economia. Una tieta davant els Mossos d’Esquadra, emparant els joves, posant-se davant perquè no carreguessin. Feta a les tres de la matinada, amb condicions de llum amb gràcia. Una fotografia que em ressona, d’una senyora que havia conegut el franquisme. I que devia tenir vint anys quan els grisos pegaven.

Res a afegir?
—Sí. Vull afegir una cosa: que em sap molt de greu que l’obra del meu oncle no hagi trobat un espai digne a Catalunya. Que hagi de ser el memorial francès de Ribesaltes que faci venir tota la seva obra, ara en donació. Se’n farà una exposició força important al setembre a Catalunya Nord, sota territori francès. El Museu Reina Sofía de Madrid té més interès a buscar coses del meu oncle que les diverses institucions culturals de Catalunya, que no volen saber res d’aquella època. La molt honorable Generalitat de Catalunya va tan enfocada amb la independència que es caga amb tot el que no hi té res a veure, fins i tot una part de la memòria històrica, que la va fundar i mantenir viva durant l’exili. I el meu llibre, La retirada, a cap de les editorials catalanes amb què vaig contactar no els va interessar. Per això no es troba en català. I l’editorial madrilenya que sí que el va publicar estava disposada a fer edició en castellà i català, però amb ajuda. Era petita. I l’ajuda no va arribar. Per tant, no es troba en català. I em sap molt de greu. Hi ha moltes coses que em saben greu vers Catalunya, d’aquest tema. Ho he de dir.

‘Josep’, homenatge a la tragèdia de l’exili republicà del 39 

Josep Bartolí, el dibuixant dels camps de refugiats I Mail obert de Mercè Ibarz 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.