Ramon Barnils, en una imatge d'arxiu (fotografia: Viquipèdia).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Que l’única manera seriosa de llegir és rellegir ho deia Joan Fuster en aforisme (aquella seva fórmula d’aconseguir que recordem les coses, amb el pensament fet sageta verbal d’un parell o tres de línies, la filosofia és l’art d’agafar la vaca pels collons o no facis de la teva ignorància un argument o entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria). I que també en això tenia raó. Sense acabar-la de voler, la tenia. I aquest llibre, aquest recull invicte d’articles n’és una mostra clara.

En Ramon Barnils, l’incombustible, l’imprescindible, es feia llegir aleshores, quan ens destil·lava la realitat en píndoles concises d’anàlisi i d’opinió, en reportatges d’investigació, en entrevistes amb suc, en llibres esperonats d’incitació col·lectiva, i es fa llegir ara també quan hi tornem, passats els anys, i descobrim que ens parla d’això que vivim avui. Avui, sigui quin sigui el dia. I això, tant si ho signaríem com si en discrepem, que també passa i ja va bé. En el cas d’en Ramon Barnils, ens cal practicar allò que ell aconsellava als polítics catalans respecte de Xabier Arzalluz (bé, ell no ho plantejava en forma de consell, sinó de test de capacitats): parar-li tota l’atenció i no limitar-nos a decidir si hi estem d’acord o no.

Ara que ja hem arribat fins a aquestes pàgines darreres i que, per tant, duem amb nosaltres algunes de les coses que hem après (reaprès) de la passió i de la fondària i de la necessària mala idea amb què en Ramon Barnils bastia els seus articles; ara, deia, ja ens devem haver adonat del miracle o comsedigui: que aquests textos, escrits per al moment, per a la intervenció específica en la realitat, per a la reflexió i per a l’agitació i per a la sacsejada també, aquests textos dels anys vuitanta i dels anys noranta del segle XX que cada dia que vivim ens queden per força més lluny (sí, això que passa és el temps) resulta que ens continuen essent útils avui, aquí, en aquest present que arrosseguem encara sense haver-nos desempallegat de la carcassa (d’Espanya, vull dir; per què dimonis hauríem ara de gastar subterfugis).

No me’n puc estar: copio aquest paràgraf escrit quan s’acabava l’any 1985 i n’ofereixo, als ulls d’aquest nostre present arravatat, d’aquests llimbs post-referèndum, d’aquesta interrupció que no ha perdut, però, tremp ni batec de fons ni necessitat, una relectura oracular. I sí, prou sé que és fàcil d’imaginar-se com se’n fotria, en Barnils, en veure’s sobtadament transformat en profeta, però jo copio i vosaltres decidiu: «És hora de substituir la bona fe per la fe, la bona intenció, per la intenció, i la bondat, per l’eficàcia. La queixa, per l’exigència, i el diàleg entre desiguals, pel maquiavel·lisme pur. El pacte amb el de la pistola, pel paper mullat. La por de la violència, per la confiança en la força. Passar de la transició, final transitori de l’estat anterior, a la progressió.»

(Deixem-hi un parèntesi, aquí, un espai, una estona, tan sols, per a barrinar-hi o llegir-ho de nou: intenció, eficàcia, exigència, força, progressió.)

La qüestió, en fi, és que els seus articles són útils sempre, no pas avui i prou. Perquè aquests textos, aquesta manera de fer i d’escriure i d’entendre el món, arrel i projecció, ironia, crítica, coneixements, rigor i burxamenta, ens continuaran fent servei després, quan per fi ens l’hàgim treta de sobre, la carcassa, i el present ens encari a la ciutat d’ideals que volíem bastir.

Potser aleshores, ben mirat, i per tantes coses com contenen, ens faran més falta que mai.

Perquè als textos d’en Ramon Barnils hi ha la naturalitat, d’entrada, a l’hora de dir les coses pel seu nom (independència) quan això no es prodigava, a l’hora de dibuixar-nos el marc, l’espai. El país, sí. Sencer. Sense escarafalls ni amaneraments. A la pràctica: parlar en plural dels nostres governs o dir Dénia i Lleida sense sortir de casa, Generalitat d’Amunt  i Generalitat d’Avall com a encuny i perspectiva.

I hi ha el respecte alt per la llengua catalana, estri per a la comunicació i més que això, també: el lèxic riquíssim, les formes acurades, la plasticitat viva són marca de la casa i mostra sempre que no cal pas reduir el llenguatge per a fer-se entendre, que perpetrar-ho, al capdavall, seria reduir també els matisos i condemnar, text i lectura, a l’eterna imprecisió. O a esdevenir simple reflex en mala traducció, colònia assimilada. És fantàstica, necessària, la natural insistència a no atorgar carta de naturalesa a l’espanyolisme lingüístic, comptant, per exemple, que la part de lectors sota domini de l’estat francès no necessàriament comprendrà l’espanyol, o escrivint-hi l’aclariment en català simplement perquè vol i perquè consti, que aquesta pot igualment ser una raó de pes. Ho fa sovint, i hauríem, també en això, de mantenir-ne l’exemple, cadascú segons les seves capacitats i comptant ja d’entrada que difícilment assolirem cims com el que es destil·la a la meravellosíssima descripció de l’estat de les autonomies en el joc de paraules i traducció simultània que és el «cafè para tontos (cafè per a beneits)».

Hi ha el respecte cap als artistes dignes d’aquest nom (i la tendresa que s’hi afegeix —la tendresa, és clar que sí— quan parla, per exemple, de Pere Calders) igual com hi ha la crua, directa, necessària picada de cresta a la gent de lletres quan es redueix les aspiracions i es deixa definir pel dominador en aquelles trobades de les «literatures no castellanes de l’estat espanyol»: «Una de dues, o es fa una reunió amb intencions guerrilleres, terroristes, de llengües perseguides per la barbàrie universal, sense distinció de barbes; o bé, si es tracta d’una reunió d’intencions purament artístiques, llavors es tracta de reunir-se amb els escriptors de llengües imitables: l’italià, l’alemany, l’anglès.»

…la barbàrie universal, sense distinció de barbes: és que llegir Barnils és no parar de subratllar.

O hi ha la també crua i també directa i també necessària picada de cresta al gremi dels mitjans de comunicació. Ramon Barnils va ser, i és, mestre de periodistes. Si a la tropa dels polítics professionals els venta bufetades (dialèctiques) amb la mà plana, als del seu ofici no els concedeix gens de descans ni complaença. Gens ni mica. Hi aboca tot l’arsenal i s’hi inclou com a diana. Sense gastar-hi gaires metàfores, amb la intenció directa de ser-hi entès: «El gremi dels periodistes, contemplat tot just acabada la campanya electoral, em sembla el més corromput i fàcil de manipular de tots. Més que els mateixos polítics.»

I hi ha el retrat concís, punyent d’això que és Espanya, la carcassa, l’estat remasteritzat per a anar-se perpetuant d’un règim a un altre que són el mateix: «parlen d’estat federal com Franco parlava de democràcia orgànica»; com hi ha la definició d’aquell «ells» que representa la Castella castellana (immutable i, per tant, tan actual), esquitxada ça i lla en un bon grapat d’articles, com per a anar-nos avisant i avisant i avisant tantes vegades com calgui: «No hi poden fer res, com res no hi podien fer els huns, ni els assiris, ni el setè de cavalleria, ni els espartans, tot allò que toquen, ho trenquen»; o com hi ha també la definició, sense concessions, d’allò que eren els anys vuitanta i els anys noranta de l’Espanya filipista i l’autonomia pujoliana: «Ells com sempre, doncs, i nosaltres anar fent. Com sempre —ei, si pot ser».

I hi ha l’humor i la ironia que impregnen el parlar i l’escriure d’en Barnils, indestriables sempre dels mots i del gest obert, del somriure o la rialla també, tan necessària per a trencar la monòtona grisor que decreten els mediocres que ho voldrien tot sempre reduït a la seva inanitat. Grandiós antídot, sempre, en Ramon Barnils, esplèndid desinfectant, exemple i esperó. És que no pararia ara de subratllar, i en comptes d’epíleg tindríem transcripció: «És ben cert que cada país té el turisme que es mereix; i que per això el govern espanyol té prohibit als nostres governs que facin propaganda turística pel seu compte, no fos cas que atraguessin turisme de qualitat».

També hi ha les definicions condensades i sovint en punxa, com un dard llançat amb intenció. Tantíssimes i de tan bones. No sóc capaç de fer-ne llista exhaustiva. Pràcticament a cada llegida hi faig nova exclamació: «Narcís(o) Serra, personatget caragolat i murri» o «la quinta essència del nacionalisme espanyol —el franquisme—» o «el Boletín Orteguiano del Estado, El País».

I hi ha aquells seus grandiosos «percerts», la cirereta de molts dels articles (els finals, com en un bon conte, són clau) que remata i fa somriure i deixa camp obert per a continuar-hi pensant: «Ja riurem, que deia el senyor Pla, de Llofriu, tocant a Figueres. Per cert, encara és tancat, a Figueres, el coronel Tejero? Va anar bé, aquest xicot, per posar llet al cafè, l’altra vegada».

I després hi ha l’estil. I he dit després i no sé per quins set sous ho he fet, perquè l’estil Barnils (fondo i foteta i ric i acurat com qui no vol la cosa), la capacitat de suggeriment («és mediocre, no és res, blub, una ampolla, un forat a la finestra, un clot a la sorra»), són part indestriable d’això que feia quan escrivia, de la intenció que sabia vestir de la millor manera perquè la forma importa, i molt, a l’hora de comunicar. Igual com es posava la corbata «com a instrument de treball» i amb ella mateixa ja s’explicava (totes de seda, llevat d’una de ratlles vermelles i negres, «que és la meva ideologia, i que me la poso quan vaig a veure gent de caire dictatorial», i llevat d’un altre parell de quadres escocesos, del clan Campbell: «el dia que em vegis amb la corbata Campbell, ja cal que et calcis»), sabia modelar les píndoles d’opinió perquè les idees que contenien arribessin amb més facilitat. Les idees o els interrogants: una altra cosa que s’agraeix de la manera Barnils de fer periodisme és la seva insistència a tractar-nos com a lectors intel·ligents, capaços de captar-li sagetes i ironies i segones i terceres intencions, capaços, fins i tot, de treure les pròpies conclusions, capaços, i això ja és la gosadia màxima, de discrepar-hi, de voler-hi discutir. De necessitar-ho, fins i tot.

En una entrevista televisiva en què parlava del llibre Història crítica del Futbol Club Barcelona 1988-1999 (a la qual, sigui dit de passada, hi va acudir amb corbata Campbell), hi resumia aquesta seva divisa periodística, del periodisme crític (valgui’ns la redundància): explicar no tan sols el què sinó el perquè: «i aleshores, donats els fets al màxim de detallats, el lector, si no es mama el dit —i no se’l mama—, deduirà que aquest és un malparit i aquell és un venut i aquell és un dat pel sac. Però els adjectius els posa el lector».

I avancem en l’espiral i tornem a Joan Fuster, a aquell famós tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, ara en versió barniliana: «si tu no t’ocupes de la política, se n’ocuparan els polítics». Que no significa donar carta de naturalesa a cap tot-està-fatal nihilista, sinó el contrari: «a la societat hi ha d’haver algú que la governi, coordini. I si la gent, la bona gent, diu no, jo en aquesta cadira no m’hi assec, s’hi asseurà un fill de puta. En conseqüència, la bona gent, que no vol fer política, ha d’evitar que allà s’hi assegui un polític. I, per tant, s’hi ha d’asseure ella». Que és una premissa que ja coneixem de fa temps: que només se supera allò que se substitueix.

Perquè és que en el fons de tot plegat, de la passió i del treball i de l’impenitent amor per la vida que defineixen Ramon Barnils, hi ha la voluntat, la necessitat, de transformació. De transformació per a millorar. Per això ens impreca i ens empeny a no renunciar a millorar el món. Així ho diu: «millorar el món». I a entendre i acceptar (acceptar, sí, és el mot que hi fa servir) que la utopia d’avui pot ser la realitat de demà.

(Epíleg de Núria Cadenes del llibre ‘Contra el nacionalisme espanyol’, de Ramon Barnils, cedit per l’editorial 3i4)

Podeu comprar Contra el nacionalisme espanyol a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.