17.07.2026 - 21:40
|
Actualització: 18.07.2026 - 09:54
El 18 de juliol de 1936, avui fa noranta anys, una part de l’exèrcit espanyol va provar d’enderrocar la República amb un cop d’estat, que va fracassar, i va donar pas a una guerra que es va allargar gairebé tres anys. Que el cop no reeixís a Barcelona i València va permetre als defensors de la democràcia de resistir i d’organitzar poders plenament autònoms i populars, com ara el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i el Comitè Executiu Popular a València.
Fins aquell moment, Barcelona havia viscut una situació relativament tranquil·la en comparació amb la crispació extrema que imperava a gran part de l’estat espanyol. La victòria del Front d’Esquerres era incontestable i la Lliga Catalana havia acceptat el seu lloc a l’oposició. La ciutat s’engalanava i es preparava per a l’Olimpíada Popular amb la Setmana contra la Guerra, del 13 al 19 de juliol, amb conferències, exposicions i concerts.
El 18 de juliol va ser un dia normal per a la majoria dels ciutadans, tot i els rumors constants que arribaven d’un aixecament militar a l’Àfrica i més indrets. Però les autoritats catalanes feia temps que estaven alerta. El capità Frederic Escofet, comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, i el coronel Vicenç Guarner, cap dels serveis d’ordre públic, havien organitzat una xarxa de vigilància d’ençà de feia setmanes, havien rellevat els comandaments de menys confiança i havien preparat un pla amb les forces que tenien al seu abast: dos mil agents de la Guàrdia d’Assalt i Seguretat i tres-cents dels Mossos d’Esquadra.
Guarner era un element clau. Era el cap de la Unió Militar Republicana Antifeixista (UMRA) a Catalunya, en contraposició de la reaccionària Unió Militar Espanyola (UME), i tenia informants en totes les unitats militars. Gràcies a això es va confiscar documentació al domicili del capità Pedro Valdés Martel on es detallava el pla de cop d’estat. La CNT també s’havia preparat: havia organitzat la militància i havia acumulat armes al camp del Júpiter, al Poblenou, que es va convertir en un centre d’operacions. Tot i els rumors d’una revolta imminent, la Generalitat es va estar de lliurar armes a les organitzacions, cosa que va comportar que el 17 de juliol els anarquistes assaltessin les armeries del port de Barcelona i el 18 desarmessin els serenos de la ciutat.
La batalla incerta de Barcelona
La conspiració, preparada de feia mesos, va començar el 19 de juliol a l’albada, propiciada per l’assassinat del diputat conservador José Calvo Sotelo uns quants dies abans. Els militars van sortir de les casernes a les cinc del matí i van anar al centre de Barcelona. Però, a la mateixa hora, van sonar les sirenes de les fàbriques i dels vaixells ancorats al port: un avís per als obrers. Els guàrdies d’assalt es van situar estratègicament i els anarquistes i els militants de partits com ara el POUM i Estat Català van aixecar barricades amb les armes que tenien a l’abast, tot esperant la topada amb els militars.
El president Lluís Companys aquesta vegada ho seguia de la prefectura de la policia de la Via Laietana amb el conseller de Governació, Josep Maria Espanya, el comissari d’Ordre Públic, Frederic Escofet, i els comandats Vicenç Guarner i Francesc Arrando.
Els revoltats, uns cinc mil soldats, procedien de les casernes del Bruc, de la de Numància a Hostafrancs, dels Docks a l’avinguda d’Icària i de les de Bailèn (Sant Andreu), Lepant i Drassanes, i eren formats per dos regiments d’infanteria, dos de cavalleria, dos d’artilleria i un batalló de sapadors minadors. Això feia preveure que la lluita seria desproporcionada: canons i metralladores contra pistoles, escopetes i algun fusell. Els militars pensaven que controlarien ràpidament els accessos al centre de la ciutat –plaça de Catalunya, plaça d’Espanya, plaça de la Universitat i plaça del Cinc d’Oros– i dels centres de poder –Telefònica, Correus, Generalitat, ajuntament, comissaria de la Via Laietana…–, tot dirigint-se cap al nucli antic. Els Mossos protegien la plaça de Sant Jaume i els guàrdies d’assalt es feien forts als objectius dels militars. Les barricades de la CNT s’estenien per tota la ciutat i blocaven el pas dels revoltats.
Barcelona era un camp de batalla. La lluita popular i les forces de la Generalitat van resistir i fins i tot van obtenir unes quantes victòries, amb gestes heroiques, i cadascuna els aportava noves armes. Els revoltats van anar poc coordinats. Potser creien que la situació seria semblant a la dels fets d’octubre del 1934 i no van pensar de controlar la ràdio, cosa que els hauria permès de difondre comunicats i fer crides als afins.
A les 10.00, els revoltats s’havien apoderat de la plaça de Catalunya i de la Universitat, del Paral·lel i de Pau Claris amb Diputació, però amb moltes dificultats i sense poder entrar al nucli antic. A la mateixa hora va arribar el general Manuel Goded amb hidroavió de Mallorca i es va fer càrrec de la direcció de l’aixecament.
Barcelona aixafa la revolta militar
Hi ha uns quants factors que van començar a capgirar la situació. El primer va ser la intervenció de l’aviació provinent del Prat, que va bombardar el parc d’artilleria de la caserna de Sant Andreu, d’on els anarquistes van aconseguir milers de fusells i armes pesants.
L’altre gran factor va ser la intervenció de la Guàrdia Civil espanyola. A les 14.00, una columna de vuit-cents agents armats i uniformats va anar cap a la Via Laietana. Amb uns oficials dividits i amb un clar tarannà conservador, semblava que finalment havien optat per mantenir-se fidels a la República. Però un canvi de parer podia fer caure les institucions catalanes en aquell moment mateix.
El coronel Antonio Escobar, amb Companys i Escofet al balcó de la comissaria, es va posar a les ordres del president i va enviar els agents a la plaça de Catalunya i de la Universitat. A la plaça de Catalunya ja hi havia dos-cents guàrdies d’assalt lluitant contra els revoltats, que havien sortit de sobte de les boques del metro. La batalla es començava a decantar.
Finalment, amb la Capitania assetjada, el general Goded va acceptar de rendir-se a la Guàrdia Civil. Després va llegir un comunicat per ràdio en què ordenava que les tropes lliuressin les armes. En unes altres localitats catalanes, com ara Tarragona, Manresa i la Seu d’Urgell, s’havien mantingut fidels a les autoritats republicanes. En canvi, a Girona, Figueres, Lleida i Mataró, els militars s’havien imposat, però es van rendir quan van escoltar el comunicat de capitulació.
El dia 20 encara es combatia en alguns indrets. Les Drassanes, amb una trentena d’homes, van caure arran d’un assalt dels anarquistes. I una columna de cavalleria refugiada al convent dels Carmelites de la Diagonal va ser linxada i executada per la població.
Després de trenta-tres hores i cinc-cents morts, la gran majoria obrers, es va aturar la revolta. Entre les víctimes hi havia el dirigent anarquista Francisco Ascaso i el diputat d’ERC Amadeu Colldeforns. Es va guanyar gràcies a la planificació i la unió d’agents, militants de partits i obrers. Una batalla que ha estat recordada posteriorment com la primera derrota del feixisme.
La població atemoreix els militars a València
El general Manuel González Carrasco va arribar el dia 18 a València per a fer-se càrrec de la direcció de l’aixecament. Ara, la situació que es va trobar era caòtica per als conspiradors. D’ençà del començament, el general tenia dubtes i uns quants factors van fer augmentar aquest temor. La nit del 18 al 19 va haver de canviar de domicili per a evitar de ser detingut per la policia i, més tard, Lluís Lúcia, cap de la Dreta Regional Valenciana, integrada a la CEDA, es va desentendre del cop i es va mantenir fidel als republicans, tot i que en un primer moment s’hi havia compromès. A més, d’ençà de bon matí hi havia una gran mobilització obrera, acompanyada del desplegament dels guàrdies d’assalt.
A l’exèrcit hi havia nervis i divisió. El general González Carrasco hauria volgut anar a Barcelona, però s’havia hagut de fer càrrec de l’organització perquè el general Goded no ho veia clar. La majoria de generals i coronels eren fidels a la República i l’aixecament depenia en gran part del comandant Bartolomé Barba, fundador de l’UME, que havia de fer front als oficials de l’UMRA.
El general Fernando Martínez-Monje, cap de la Capitania General de València, que es mantenia fidel al govern republicà, per tranquil·litzar la situació va ordenar l’aquarterament de les tropes tot esperant a veure què passava a Madrid i Barcelona. A la ciutat hi havia vaga general i els obrers demanaven armes, però Martínez-Monje s’hi va oposar. A les casernes, la situació era límit. Els obrers les envoltaven i preveien qualsevol moviment. El general negociava amb els comandants i, a dins, algunes unitats es negaven a formar.
La rendició de Goded a Barcelona finalment va desactivar la revolta a València i el general González Carrasco i el comandant Barba Hernández en van haver de fugir per mar d’amagat. L’endemà, 20 de juliol, la UGT i la CNT van crear les Milícies Valencianes per controlar els llocs principals de la ciutat i els voltants de les casernes. Finalment, el dia 22 es va formar el Comitè Executiu Popular, que va assumir el poder. El formaven els sindicats i els partits del Front Popular, inclosos Esquerra Valenciana i el Partit Valencianista d’Esquerra.
Per restablir l’autoritat, el govern espanyol va enviar el dirigent Diego Martínez Barrio a València, al capdavant d’una junta de govern que havia de pactar una sortida per als militars. Però el 23 de juliol, quan es va anunciar la dissolució del Comitè Executiu Popular, aquest no va acatar l’ordre. Els intents de revolta a la caserna de Paterna van fer que els milicians assaltessin les casernes per la força entre el 29 de juliol i el 2 d’agost. No obstant això, generalment els milicians i els militars van confraternitzar i no hi va haver combats importants.
Finalment, el 5 d’agost la junta del govern va decidir d’integrar i de reconèixer oficialment el Comitè Executiu Popular, que va passar a dirigir tota la política a València. El poder autònom es va mantenir durant mesos. A final d’any, es va formar un govern espanyol amb un altre tarannà, encapçalat per Francisco Largo Caballero, i es va establir la capital de la República a València.
