Poc abans que comencés el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol, el president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu, va dir que era un judici injust i va reiterar el compromís del club amb la llibertat i la democràcia. Per a un sector del barcelonisme, no n’hi ha prou amb les paraules de Bartomeu, que passarà a la història com el president que no va suspendre el partit de lliga al Camp Nou el primer d’octubre tot i la violència i la repressió que feia hores que colpejava el país.

Enmig de la polèmica per la decisió de la Junta Electoral espanyola de fer retirar tots els llaços i els missatges de solidaritat amb els presos polítics i exiliats de les institucions del país abans d’encetar el cicle electoral, un grup de socis ha fet públic un manifest per a impulsar un referèndum per a demanar que el Barça adopti el llaç groc com a símbol oficial de l’entitat. Dos dels signants són l’escriptor i soci barcelonista Màrius Serra i el periodista esportiu Lu Martín, que ha seguit el Barça durant més d’una dècada per al diari El País.

L’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, també soci del Barça i bon coneixedor de la història del club blaugrana (autor de Sunyol, l’altre president afusellat i El Barça a la postguerra), i l’ex-president del parlament, Ernest Benach, un altre culer irreductible, s’afegeixen a la conversa sobre el posicionament del FC Barcelona en el procés polític que ha marcat la darrera dècada del país. El debat també gira al voltant de l’actitud dels dirigents actuals envers els líders polítics empresonats i a l’exili.

És prou definida, la postura de l’entitat esportiva més important del país? Es pot separar la política del futbol? És equidistant, l’actual junta directiva? Són algunes de les preguntes que posem damunt una taula on apareixen els noms de Gerard Piqué, Pep Guardiola, Joan Laporta, Sandro Rosell, Josep Lluís Núñez i Josep Maria Bartomeu.

El llaç groc, símbol oficial del Barça?

L’escriptor Màrius Serra va signar el manifest ‘Més que un llaç‘ perquè considera que la posició oficial del club és tèbia si atenem als moments excepcionals que viu Catalunya. ‘El Barça no s’ha mullat prou. Tenim presos polítics i exiliats. Em va semblar una bona mesura i per això en sóc signant. No hauríem de normalitzar aquesta situació d’excepció que vivim i el Barça, tampoc.’

El periodista Lu Martín ha seguit i ha versat el Barça en una llarga trajectòria, i ara resideix a Manchester, a prop del millor entrenador del món, Pep Guardiola. A diferència de Màrius Serra, ell no és soci del Barça, ni tan sols seguidor. El seu equip és l’Athletic Club de Bilbao. ‘Signo aquest manifest perquè crec que el Barça, com a entitat del país, ha de capitalitzar la solidaritat amb els presos polítics.’

Qui no acaba de veure clara aquesta iniciativa és Ernest Benach, i fa confiança a la directiva actual: ‘El president Bartomeu ha mostrat suport als presos polítics i exiliats del dret i del revés’, diu. L’historiador Josep Maria Solé i Sabaté creu que la proposta és fidel a la història del club, però és escèptic quant a la materialització i diu que el Barça sempre ha estat una escola democràtica.

Els estatuts del club, modificats per darrera vegada l’any 2013, recullen la possibilitat que els associats proposin consultes sempre que disposin de l’aval del 3% de la massa social. El manifest, que és obert a socis i seguidors, ja supera les quatre mil signatures. Ara per ara, no sembla que la qüestió sigui damunt la taula de la junta directiva.

La decisió de jugar a porta tancada l’1-O

Va ser al costat correcte de la història, Bartomeu, el Primer d’Octubre? Per a Màrius Serra, el partit contra Las Palmas disputat l’1-O és el pecat original dels mandataris actuals. ‘Molts encara ho portem dins. És una espina clavada. I a partir d’aquell dia, el club ha adoptat tot un seguit de mesures compensatòries.’

La violència policíaca contra els ciutadans que van anar a votar s’havia desfermat només unes hores abans. ‘Jo no hauria jugat perquè el futbol és del poble. És una opinió estrictament periodística. És cert que la imatge del Camp Nou buit va tenir un impacte important. Aquí, a Anglaterra, The Guardian, per exemple, se’n va fer molt de ressò. Però jo no hauria jugat mentre atonyinaven el poble’, admet Lu Martín.

Fotografia de Lluís Brunet.

‘I de què serveix anar ara dos anys enrere? Per què sempre hem de cercar culpables? Jo en aquell moment no ho vaig entendre, però ara ho entenc millor.’ Benach sosté que la majoria d’opinants del Barça ni tan sols són socis de l’entitat, la qual, segons ell, és sotmesa a una pressió excessiva des de fora. ‘És clar que tothom pot opinar, però no es té prou cura amb les coses que es diuen. No s’ha d’imposar res al club’, conclou.

‘Va faltar coratge per part de la directiva’, diu Solé i Sabaté, qui recorda que els equilibrismes i l’equidistància són denominadors comuns de totes les juntes que ha tingut el Barça en els més de cent anys d’història. ‘Va ser el públic qui va xiular la marxa reial i qui va aplaudir l’himne britànic.’ Aquella xiulada de l’any 1925 durant la dictadura de Primo de Rivera va fer que es tanqués l’antic camp de les Corts.

Solé i Sabaté afegeix que cap directiva no s’ha plantat mai. ‘Sí que han fet una cosa, històricament, totes les directives, que és promoure la catalanitat del club, com recullen els estatuts.’ Una història marcada per atacs com el canvi de nom oficial, l’obligació de redactar els estatuts en castellà, el favoritisme a l’equip del règim i, fins i tot, l’assassinat del president Sunyol durant la guerra del 1936-1939.

Bartomeu no es va plantar. Va ser sotmès a una gran pressió, certament. I va cedir, també és innegable. Poc després d’aquell partit, van plegar alguns directius, com l’empresari Carles Vilarrubí, en desacord amb la decisió de jugar, ni que fos a porta tancada.

Per què es va optar per jugar?

Les explicacions del club són públiques. La seguretat no era garantida i disputar el partit a porta tancada era una manera de mostrar al món l’excepcionalitat que vivia el país. Serra i Martín coincideixen que aquella imatge del Camp Nou, fred, sense ànima, més enllà dels futbolistes, va tenir un impacte internacional important. Algunes versions diuen que una part de la plantilla no volia deixar de jugar mentre la Lliga, presidida per un ex-militant de Fuerza Nueva, amenaçava amb la pèrdua dels tres punts si el club decidia de no presentar-se. ‘Segur que la decisió, qui fos que la va prendre, va ser difícil’, diu Lu Martín.

Barça Franco

Va ser la victòria més trista. Després del partit, Gerard Piqué va manifestar que havia estat el partit més difícil de la seva vida. Haurien jugat aquell dia, amb Piqué de president? Aquell dia, el futbolista va atendre els mitjans de comunicació amb llàgrimes als ulls, com recorda Màrius Serra.

És equidistant, la junta directiva actual?

‘La institució sempre ha sabut de quina banda estava, però la postura actual és massa tèbia’, etziba Màrius Serra. ‘No és normal que el missatge de Gerard Piqué tingui més transcendència que la posició institucional.’ ‘Em sembla que el Barça és el cornut i a sobre ha pagat el beure. Laporta no era sant de la meva devoció, però la seva posició era clara. En canvi, d’ençà que va arribar Sandro Rosell i ara amb Bartomeu, no és així.’

Una opinió que no comparteix l’ex-president del parlament. ‘El Barça va cedir el Camp Nou per al Concert per la Llibertat que va fer Òmnium. La Via Catalana va passar per l’estadi. El president ha mostrat el seu suport als presos. Crec que no és prudent entrar en aquesta dinàmica’, diu.

I Guardiola a Manchester

L’ex-entrenador del Barça Pep Guardiola ha lluït el llaç groc a Manchester de manera pública i afrontant, fins i tot, alguna multa de la Premier League. Al Barça, en canvi, fa temps que els entrenadors van deixar de mullar-se en qüestions polítiques. Mentrestant, la junta directiva opta per un paper més discret si el comparem amb l’època de Joan Laporta al capdavant del club.

Benach en fa una esmena a la totalitat: ‘Això que fa Guardiola em sembla formidable. Guardiola és irrepetible, però no demanis a Luis Enrique o a Ernesto Valverde que facin igual. Això no ho podem fer. Hem de seduir les persones. Luis Enrique, encara que sigui seleccionador espanyol, és molt comprensiu amb Catalunya.’ I afegeix: ‘Es diu que Rosell i ara Bartomeu van canviar la tendència política del club que havia administrat Laporta. Jo no hi estic d’acord. Sóc independentista, però no vull imposar cap opinió, com sembla que vulguin fer uns altres.’

Màrius Serra diu que no n’hi ha prou amb els ‘equilibris dialèctics’ de la junta i Lu Martín observa que els directius s’han posicionat de manera més contundent contra la presó preventiva de Rosell que no pas contra la repressió que pateix el país. Benach surt en defensa de Rosell: ‘Si hagués estat president del Madrid, no hi hauria anat, a la presó. Ho tinc claríssim, això. Però aquí ens dediquem a criticar.’

Es pot separar el futbol de la política?

‘En un país normal, hi podria haver una separació més nítida entre el futbol i la política, però a l’estat espanyol, amb les mancances democràtiques que té, és impossible’, diu Solé i Sabaté.

‘És una fal·làcia.’ Màrius Serra afegeix: ‘El nacionalisme espanyol bé que en fa, de política. Quan en fa el Barça o Piqué és política, quan ho fan ells és una cosa normal’, diu. ‘I què és la copa del rei, si no una competició política?’, afegeix Solé i Sabaté.

L’historiador recorda alguns episodis del club i els seus presidents: ‘Narcís de Carreras és el primer que parla de “Més que un club”. O el senyor Montal pare, que planteja eleccions democràtiques al club en plena dictadura. Fins i tot, Núñez va acollir la campanya “Som una nació” als anys vuitanta i va plantar cara al poder mediàtic de Madrid i els seus privilegis en la guerra de les plataformes televisives en el futbol. Més recentment, Laporta va intentar que es reconegués el títol de lliga que el Barça havia guanyat durant la República‘, explica. El febrer passat, Bartomeu i la seva junta van decidir de retirar les medalles atorgades al dictador Francisco Franco durant els anys 1971 a 1974.

Les amenaces de la Lliga espanyola

La Lliga espanyola ha amenaçat constantment amb el fet que el Barça no podria disputar aquesta competició si es materialitzava la independència. Molts seguidors s’han demanat què significaria no poder guanyar al Bernabéu, una de les satisfaccions més grans per a un barcelonista. El discurs de la Lliga espanyola és fàcil de rebatre. L’Andorra que acaba d’adquirir Piqué competeix a la Federació Espanyola de Futbol. I a l’estat francès, l’equip del Principat de Mònegue també ho fa a la Ligue 1, per posar només aquests dos exemples.

Com afectaria la independència al Barça?

Com va dir Arrigo Sacchi, per a molta gent ‘el futbol és la cosa més important de les menys importants’, frase atribuïda també a Jorge Valdano. El tècnic italià no va anar tan lluny com el mític entrenador del Liverpool Bill Shankly, qui va dir que ‘el futbol no és una qüestió de vida o mort, és molt més que això’. Preocupa una possible expulsió del Barça de la Lliga espanyola? El club perdria potencial? Benach diu que mai es replantejaria el seu independentisme per això i recorda: ‘Qui fa l’amenaça és Javier Tebas, un feixista. Segur que es trobaran solucions, però no cal fer política-ficció perquè encara no som en aquesta situació.’

Màrius Serra creu que els interessos econòmics manen al futbol i no el preocupa el fet que es pugui perdre la rivalitat amb el Reial Madrid i mira a Europa i altres esports que assenyalen el camí. Al bàsquet, per exemple, ja té més importància la Lliga europea que no pas l’ACB. I al futbol veiem com la Champions League guanya terreny als campionats domèstics.

Màrius Serra proposa una fórmula imaginativa: ‘Una mica és l’exemple de les conferències a l’NBA dels Estats Units. Es podria crear una Lliga ibèrica amb tots els equips de parla catalana i el campió podria enfrontar-se pel títol amb el guanyador de l’altre lliga on hi hauria per exemple el Reial Madrid. Podria haver-hi una final Barça-Madrid.’ Ep! I que la guanyés el Barça.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb