Banderes en disputa

  • Opinió del tinent d'alcalde de Barcelona Jaume Asens (Barcelona en Comú) sobre la detenció de Montse Venturòs i la concentració que es va fer a Barcelona en solidaritat amb l'alcaldessa de Berga

Jaume Asens
05.11.2016 - 10:16
Actualització: 05.11.2016 - 16:57
VilaWeb

Un altre cop, ahir vam sortir al carrer. Ho vam fer a Berga i altres municipis com Barcelona. La intenció era mostrar la solidaritat amb l’alcaldessa Montse Venturós detinguda a casa seva pels Mossos per posar-la a disposició judicial. Els fets es remunten a quan va desatendre l’ordre de la Junta electoral de despenjar una estelada en període electoral. L’argument dels jutges era que la senyera estelada, a diferència de la bandera espanyola, era un element partidista que condicionava el vot dels veïns i veïnes de Berga. Ella, per contra, argüia que era un exercici de la llibertat d’expressió vinculat a un mandat democràtic provinent de tots els representants del mateix veïnatge. L’ acord del Ple, votat favorablement pel Govern i tota l’oposició, era un aval de la seva tesi.

Amb la detenció, l’alcaldessa va esdevenir el primer càrrec electe del país en passar per aquest tràngol en el marc del procés sobiranista. El proper serà, probablement, Joan Coma, regidor de Capgirem-CUP Vic després de no acudir a declarar davant l’Audiència Nacional. Aquest tipus d’atac forma part d’una ofensiva en tota regla contra els independentistes. També és una amenaça, però, contra tots els qui  sense ser-ho creuen fermament amb la llibertat ideològica i d’expressió. Un estat de dret digne d’aquest nom no pot permetre’s perseguir aquells que, sense recórrer a la violència, qüestionen aspectes centrals del poder constituït. O els qui denuncien el tracte asimètric de les lleis i els tribunals espanyols amb els símbols en funció de a qui pertanyen.

La bandera bicolor, en efecte, disposa d’una sobreprotecció penal de la que manquen altres com la republicana i la independentista. Tampoc la tenen, però, altres banderes oficials com les autonòmiques. Tota la jurisprudència penal sobre banderes, de fet,  fa referència a ultratges a la nació espanyola o al sentiment de la seva unitat indivisible. Els grups d’extrema dreta que ultratgen altres símbols no tenen problemes amb la justícia. La furibunda reacció davant el gest de l’alcaldessa o de qui gosi despenjar una bandera bicolor posa, per això, en evidencia aquest doble raser. O l’ús prepotent i no poques vegades violent d’un símbol que, tot i rejovenit, segueix representant per a molts una herència del règim franquista.  L’ús de la bandera com a arma llancívola per part de la dreta més recalcitrant no fa sinó confirmar aquesta percepció. N’hi ha prou amb recordar l’esperpèntica exhibició del penyal de Perejil o les arengues patrioteres de Rajoy demanant ‘sense escarafalls, però amb orgull’ treure als carrers les banderes per ‘celebrar’ el 12 d’octubre.

Sigui com sigui, tot plegat és una profunda derrota del principi democràtic. El que està en joc, en efecte, no és només la llibertat d’una alcaldessa berguedana. És la democràcia. I la sobirania municipal. Es importat, per això, fer front comú amb tots els qui comparteixen aquesta visió de les coses. A les institucions i als carrers. A Barcelona, aixi, vam aprovar recentment una moció de suport a tots els encausats pel procés sobiranista amb una amplia majoria. I ahir, ERC i BcnenComú ens van sumar també a l’ acte convocat per la CUP a la plaça Sant Jaume en suport de la batllessa.

Aquest acte de solidaritat es va convertir, però, en un altaveu partidista per dirigir retrets, més que contra l’Estat, cap al Govern del país i la seva capital.  A Interior per ‘fer costat als tribunals espanyols’ o per les circumstancies en que els Mossos van practicar la detenció. Al consistori barcelonès, amb més severitat, per no despenjar la bandera bicolor de l’edifici consistorial. La polèmica no era nova a la ciutat. A tres dies de les darreres eleccions autonòmiques, el regidor Bosch va desplegar una senyera des del balcó consistorial en els actes de la Mercè. Això va provocar que, acte seguit, el regidor Fernández-Diaz fes el mateix amb la rojigualda. En aquella ocasió es va produir una situació de força tensió i el regidor d’ERC va acabar disculpant-se. Avui, l’exigència de la CUP de retirar la bandera estatal, de fet, ha estat immediatament resposta pel mateix regidor conservador. Des del seu compte de Twitter ha advertit que ‘si la bandera de España es arriada como pretende la CUP, la izaré otra vez’.  En aquesta hipotètica picabaralla, que farien els regidors de la CUP? S’enfrontarien amb ell, com va passar l’any passat, per impedir-li?.

La ‘guerra de banderes’ és, en veritat, un camp de joc on alguns nacionalistes es senten còmodes. Les banderes desperten passions i marquen espais ideològics on s’inclouen o exclouen a altres. Al nacionalisme espanyol, quan li toquen els seus símbols imposats a la resta, li serveix per presentar-se com a víctima d’una persecució orquestrada per un altre nacionalisme. El seu objectiu sembla clar: transformar un conflicte polític de base democràtica en un conflicte d’identitats que fereix sensibilitats. No són pocs els que han especulat sobre l’impacte electoral de la ‘guerra de banderes’ del balcó barcelonès en la mobilització del vot espanyolista. La composició politico-social de Barcelona, o altres ciutats de l’àrea metropolitana, és molt diferent a la de Berga. No hi han els mateixos consensos al voltant de la qüestió nacional. Despenjar la bicolor i penjar la senyera estelada en algunes localitats pot ser un acte del més natural. Un gest de victòria d’un canvi que ja s’ha produït en l’hegemonia política-cultural. Voler despenjar ara la senyera és, de fet, el que fereix la sensibilitat de la majoria dels berguedans. A altres llocs, en canvi, despenjar la bicolor pot ser vist com una provocació cap a amplies capes socials i genera divisió. I més si s’intenta fer, com pretenia la CUP, sense amplis suports socials o del ple consistorial. Les banderes poden ser, llavors, eines eficaces al servei del PP i Cs per mobilitzar i atiar el sentiment de greuge dels qui es senten espanyols i espanyoles. O per crear falses polèmiques. En transmetre, per exemple, la imatge que existeix una situació de discriminació cap als seus votants. Ja sigui perquè no els deixen veure els partits de la seva selecció o perquè es menysprea la seva bandera. Alguns fins i tot parlen d’enfrontament social. Ho hem vist recentment amb la polèmica dels escoltes de la diputada Arrimades.

Perseguir a qui penja o despenja una bandera en un edifici institucional és un disbarat. No obstant, la ‘guerra de banderes’ no és la solució per esmenar-ho. Tampoc pot ser una via per compensar, en el pla simbòlic, la comprensible frustració que genera el processisme i la dificultat per conquistar majors i més concretes quotes de desobediència.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any