29.06.2026 - 19:50
|
Actualització: 29.06.2026 - 22:42
Fa uns quants anys que parlem del problema de l’habitatge. D’ençà de la gran crisi, quan el sector se’n va anar en orris, hem passat per una situació de més precarietat o menys en la construcció, que s’ha aguditzat aquests últims temps, en què és molt difícil d’aconseguir un habitatge. Al mateix temps, hi ha hagut un corrent d’entrada d’estrangers elevat, gairebé un milió aquests últims quinze anys, que ho ha acabat de complicar tot. Els preus de compra i de lloguer s’han disparat, amb relació als sous, i han col·locat l’habitatge al capdavant de les preocupacions de la ciutadania en totes les enquestes. Durant aquests anys no hem fet sinó parlar del problema i de la urgència a resoldre’l. Hi ha hagut alguns intents de les administracions que, en la majoria dels casos, no han fet sinó agreujar el problema. Avui sembla que les xifres ens diuen que arribem al límit d’allò que pot aguantar la societat. I continuen les paraules, amb el problema cada dia més gros.
Curiosament, amb una setmana de diferència s’han presentat els dos documents més importants sobre l’economia de Catalunya i de l’estat espanyol, quant a la visió global. Es tracta de la Memòria de Catalunya que publica el Consell de Cambres i l’informe anual del Banc d’Espanya. No és casualitat que en ambdós documents hi hagi enguany un denominador comú dominant. L’informe del Banc d’Espanya dedica una de les tres parts en què es divideix als “reptes del mercat de l’habitatge” i la memòria de les cambres presenta enguany, com a contingut destacat, nou articles escrits per especialistes reconeguts també sobre l’habitatge, perquè “entre tots els factors que condicionen el benestar de les llars, el cost i l’escassetat es destaquen com els principals elements de pressió”.
Ambdues institucions centren clarament el problema. Segons el Banc d’Espanya, el diferencial entre la construcció de nous habitatges i la creació neta de llars va augmentar del 2021 al 2025 i un 52,5% d’aquest diferencial acumulat (750.000 habitatges) es va concentrar en sis províncies (Madrid, Barcelona, Alacant, València, Múrcia i Màlaga). Aquesta evolució, a més, contribueix a l’envelliment progressiu del parc d’habitatges, que presenta necessitats de rehabilitació i requereix millores en eficiència energètica.
Les cambres, per la seva banda, calculen que el dèficit acumulat d’habitatge a Catalunya, del 2021 al 2025, supera els 140.000 pisos, derivat d’un creixement molt intens del nombre de llars (més de 200.000) que supera àmpliament el nombre d’habitatges acabats (més de 60.000). I destaca el fet que la demarcació de Barcelona concentra la major part del dèficit (aproximadament, 90.000 habitatges). L’any passat, per exemple, el nombre d’habitatges iniciats va caure d’un -5,2% respecte del 2024, i el d’acabats va créixer d’un 12,2%. Això vol dir que el forat es va fent cada any més profund.
Les dades parlen soles i ningú dubta que la crisi actual, manifestada amb la desmesurada pujada dels preus –tant de compra com de lloguer–, és deguda, fonamentalment, a una oferta molt inferior a la demanda. Parlo amb Carme Poveda, directora de la memòria, i em ratifica que hi ha un “consens ampli” a dir que el problema radica en aquest punt. I a què es deu, doncs, aquesta insuficiència de l’oferta d’habitatge a Catalunya?
Em respon: “És una combinació de factors estructurals que actuen de manera simultània i originen colls d’ampolla que frenen l’activitat.” I m’esmenta “la falta de mà d’obra qualificada, la lentitud urbanística en la concessió de llicències, l’augment dels costs de construcció i, més recentment, fins i tot la capacitat limitada de connexió a la xarxa elèctrica en determinades àrees”: “A tot això, cal sumar-hi sobretot la falta de sòl disponible als ajuntaments.” En conseqüència, “aquest desequilibri pressiona a l’alça els preus, tant de compra com de lloguer, i genera un impacte especialment intens sobre els joves, les llars amb ingressos baixos i la població estrangera”. No cal dir que, en aquest context, les rendibilitats del sector promotor s’han mantingut en nivells històricament baixos, cosa que limita els incentius per a accelerar la producció, sobretot en projectes amb marges ajustats.
En un dels articles inclosos a la memòria es fa esment del doble problema de l’habitatge a Catalunya del punt de vista de la societat: el de l’assequibilitat i el de l’escassetat. Així, l’impacte del problema de l’habitatge es fa molt evident si es pren en consideració l’eix sòcio-econòmic, vinculat als ingressos. Ara, aquesta fractura presenta ramificacions que la fan més profunda i complexa, com a mínim si es té en compte també l’eix del patrimoni, l’eix generacional, l’eix del lloc de naixement i l’eix de la composició de la llar. D’aquesta manera, doncs, les dificultats d’accés i de permanència a l’habitatge no sols són una conseqüència de les desigualtats socials, sinó que, al seu torn, també les retroalimenten. I això és un focus de problemes creixent. Una bomba de rellotgeria, vaja, si no s’atura a temps.
Els aspectes socials més negatius i mediàtics que genera, els veiem dia a dia a les notícies, gairebé concentrats en els desnonaments. Però tot plegat fa que les conseqüències de la situació vagin una mica més enllà de l’àmbit social estricte i afectin directament el creixement de l’economia. Segons Poveda: “El problema de l’habitatge, per exemple, dificulta la mobilitat laboral i això afecta directament la productivitat de moltes empreses; el retard en l’emancipació dels joves frena la constitució de noves llars, que, al seu torn, porta a un augment més baix del consum potencial. A més, moltes empreses es queixen que l’habitatge és un problema seriós per a la gent que vol venir a treballar de l’estranger. Ens hem convertit en un focus molt clar d’atracció de talent, però l’habitatge representa un obstacle real a la seva vinguda, la qual cosa castiga moltes empreses i ens fa perdre opcions d’elevar el nivell de qualificació global.”
Quant al Banc d’Espanya, és molt crític amb el control dels preus del lloguer que ja s’aplica en més de tres-cents municipis de Catalunya, el País Basc, Navarra i Galícia, perquè pot causar “efectes no desitjats” si es manté sense que l’oferta residencial hi reaccioni. En concret, diu que els topalls redueixen la renda real dels propietaris, desincentiven la inversió i eleven les rendes al mercat no regulat. A més, la fixació de preus màxims pot incentivar que els contractes per sota del límit pugin fins a acostar-se més al sostre regulador. El document és molt clar quan diu que “els guanys de benestar, a curt termini, per als inquilins vulnerables es veuran compensats, en sentit contrari, per pèrdues a mitjà i llarg termini, si no s’acompanya d’un augment real de l’oferta”.
El governador de l’organisme supervisor, José Luis Escrivá, va incidir el dia de la presentació en les conseqüències negatives que tenia per al creixement global de l’activitat econòmica: “El creixement diferencial entre els preus de l’habitatge i la renda de les llars condiciona l’accés al crèdit hipotecari, les decisions de consum i la capacitat d’estalvi de les famílies que fan un esforç més elevat per a accedir a un habitatge.” A més, la persistència d’esforços elevats per a accedir a un habitatge comporta “un augment de les llars en situació de vulnerabilitat social i modifica la distribució intergeneracional de la riquesa”. I, finalment, apuntava: “Aquests problemes també poden limitar el creixement potencial, per mitjà dels efectes sobre la demografia, l’acumulació de capital humà i la taxa d’estalvi de les llars.”
Pocs dies després, davant la comissió d’economia del congrés espanyol, es referia al fet que després del col·lapse del 2008 el sector de la construcció havia tingut problemes que agreujaven la situació, esmentant concretament una “caiguda molt gran de la productivitat, un problema de rendibilitat que dificulta la inversió residencial, una productivitat per hora treballada extraordinàriament baixa i colls d’ampolla al mercat laboral”. Amb referència a la feina, va subratllar que l’ocupació en el sector era avui un 7% per sota del nivell del 1999, quan la població a Espanya era d’uns 10 milions menys. Segons el parer seu, el problema de l’habitatge “continua sense abordar-se del costat públic”. I es mostrava convençut que l’administració podria tenir també més iniciatives per a resoldre aquesta escassetat de mà d’obra.
Finalment, es va adreçar directament als ajuntaments: “Les corporacions locals disposen en conjunt d’una situació pressupostària i patrimonial que els permetria de contribuir a finançar l’augment del parc públic d’habitatge.”
Ambdues anàlisis incideixen en el fet que comentava al començament. Sabem molt bé el diagnòstic de la malaltia, però sembla que no hi trobem remei. O els obstacles per a aplicar-lo són massa importants. Més val que posem fil a l’agulla ràpidament a la qüestió i que mirem d’aplanar el terreny, a més d’escurçar el període entre les paraules i els fets. Fem tard.
