Avançament editorial: ‘Piranesi’, de Susanna Clarke

L’escriptora britànica Susanna Clarke (Nottingham, 1959) torna a publicar una novel·la, Piranesi (Amsterdam), després de l’èxit de Jonathan Strange i el senyor Norrell, que va ser el seu debut literari el 2004 i pel qual va rebre el premi Hugo, el British Book Awards Newcomer of the Year i el World Fantasy Award. Es va publicar en trenta-quatre llengües i va vendre quatre milions d’exemplars arreu del món.

Després de setze anys de parèntesi narratiu, la segona novel·la de Susanna Clarke ens endinsa en un univers oníric i enigmàtic i s’interroga sobre la ciència i el progrés, les virtuts i els mals del coneixement, la realitat i la imaginació, la memòria, l’arrogància i la solitud.

Llegiu un fragment de Piranesi, de Susanna Clarke, publicat per Amsterdam.

Helena Guilera, editora d’Amsterdam, segell del grup Som, explica als lectors de VilaWeb:

“Piranesi explica la història d’un home feliç. El protagonista, en Piranesi, viu a la Casa: un laberint de cambres i passadissos, gronxat per les marees de les sales baixes i escortat pels núvols i els estels de les cambres altes. Un cop a la setmana, apareix l’Altre, i en Piranesi l’ajuda a cercar el Gran Coneixement. La resta del temps, en Piranesi està sol. La solitud, però, no li és un problema: en Piranesi viu en harmonia amb la Casa, es meravella de les seves bondats i en pren registre en el seu dietari, estudia el moviment de les marees i observa els ocells, venera les estàtues i té cura dels morts. Podria ser, però, que aquesta felicitat fos una invenció?

Podria ser que en Piranesi hagués oblidat alguna cosa terrible? El passat 8 de setembre, en rebre el Women’s Prize for Fiction, el prestigiós premi atorgat a la millor novel·la escrita per una dona del Regne Unit, Susanna Clarke va dir que Piranesi era “el llibre que mai havia pensat que escriuria”. “No creia que pogués sortir-me’n”, va afegir. I és que Clarke pateix una síndrome de fatiga crònica que l’ha acompanyat durant tot el procés d’escriptura de la seva segona novel·la -ni més ni menys que setze anys-. I sabent això, una no pot deixar de preguntar-se si aquesta afectació estranya no tindrà alguna cosa a veure amb l’univers únic, oníric i ple de llums i ombres que omple les pàgines de Piranesi.

Com les al·legories, les faules i les llegendes, Piranesi batega amb el motor de la imaginació i, amb una llengua pròpia –subtil, irònica, amable, rara–, entrellaça l’univers fantàstic amb això altre que anomenem realitat. Com Borges i Kafka, com Murakami i Ishiguro i, a casa nostra, com Sánchez Piñol i com la Rodoreda inclassificable de La mort i la primavera. La ciència i el progrés, les virtuts i els mals del coneixement, la realitat i la imaginació, la memòria, l’arrogància, la solitud i la bogeria. Són algunes de les qüestions que leviten per aquestes pàgines. Per damunt de tot, aquesta és una història que, massa ampla per encabir-se dins els límits del llibre físic, en brolla i inunda la realitat quotidiana de qui l’ha llegida, deixant-lo amb una barreja contradictòria d’enyor i consol.”
Helena Guilera