L'escriptor Julià Guillamon

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La setmana entrant arribarà a les llibreries l’obra La fàbrica de gel, de Julià Guillamon, que publica Galàxia Gutenberg. Una història d’amor a Barcelona a finals dels anys vuitanta. Aquesta història va veure la llum el 1991, amb el títol La fàbrica de fred. Ara, trenta anys després, l’autor, com diu l’editor Joan Tarrida, fa com l’arqueòleg que destapa la vida que bategava sota la retícula de les runes d’una ciutat, i transforma aquesta ficció en una altra.

Llegiu un fragment de La fàbrica de gel, de Julià Guillamon (Galàxia Gutenberg).

Julià Guillamon explica als lectors de VilaWeb algunes interioritats del procés de creació d’aquesta obra i del procés de reescriptura:

La fàbrica de fred, publicat per Empúries el 1991, va ser el meu primer llibre de ficció. L’he reescrit de cap a peus. De manera que ara hi ha dos llibres, amb el mateix tema, però totalment diferents d’escriptura. Tan gran és el canvi, que fins i tot n’he canviat el títol. Abans era La fàbrica de fred i ara és La fàbrica de gel. A més, hi he afegit cinc contes nous i un dietari excèntric d’un viatge al Brasil, del 1989.

És un tema del qual es parla molt poc: la reescriptura dels llibres, i que dóna molt de joc. Sense voler-m’hi comparar, hi ha els precedents de la poesia del 57 de Carner, de l’Espriu d’abans de la guerra (Ariadna al laberint grotesc, sobretot), de l’Aloma de la Rodoreda, les novel·les de Monzó i els primers llibres de poemes d’Albert Roig, que va reescriure de dalt a baix…

Hi ha la qüestió de la llengua, és clar. I la seguretat de saber escriure molt més ara: l’estil. Però també el canvi en la manera d’entendre la literatura. En el cas de La fàbrica de fred/gel, el pas de la literatura experimental i abstracta a la narrativa argumental i dramàtica.

Jo era fill del cinema d’avantguarda i de la literatura estructural. Però darrere l’experiment hi havia una història: el jove de vint-i-cinc anys que se cerca al paisatge postindustrial, als referents cinematogràfics i literaris, i que s’ho passa malament perquè no sap què vol i va d’una dona a l’altra. Era una història íntima que convenia tenir amagada. Ara ha passat a primer terme.

Els contes nous són reflexions sobre l’escriptura: el pas de la ficció al realisme, la descoberta de la natura com a tema literari, la crítica a la societat literària, el pas de la memòria a la creació. El dietari del Brasil és una bretolada: un dietari subjectiu, modern, a la manera del cinema de Jim Jarmusch, als antípodes dels dietaris mel-i-ous que estan de moda des dels anys vuitanta i noranta.

El conte “L’Enramada” és un remake d’un conte de Joaquim Ruyra, “En Garet a l’Enramada”, de Marines i boscatges (1903). La base és la mateixa, però no s’hi explica el món de Ruyra sinó el meu. A Arbúcies, com a Blanes a l’època de Ruyra, se celebrava la festa de les Enramades, la gran festa de la primavera, i d’aquí el paral·lelisme. El vaig escriure a partir de notes que tenia d’abans, en el mateix moment que “Amb la tècnica de Lovecraft de Joan Perucho”, de Vi i benzina, i respon a la mateixa idea.

Julià Guillamon

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.