Avançament editorial: ‘El jardí de mitjanit’, de Philippa Pearce

Per culpa del xarampió del seu germà, en Tom es veu obligat a passar l’estiu a casa d’uns oncles que no tenen fills i que viuen en un apartament de la perifèria de la ciutat. Un avorriment absolut! Una nit, desvetllat del tot, sent com el rellotge del rebedor toca les onze, les dotze i… les tretze! Sorprès i encuriosit, es lleva a mirar el rellotge i descobreix que ara, al voltant de la casa, tot és diferent de com era durant el dia i que hi ha un fantàstic jardí a la part del darrere. Llavors, entre els arbres, veu unes siluetes…

El jardí de mitjanit, de Philippa Pearce, arribarà a les llibreries la setmana entrant, en una traducció de Maria Rossich i il·lustracions de Ramón París.

Llegiu un fragment d’El jardí de mitjanit (Viena edicions).

Explica Isabel Monsó, editora de Viena, a VilaWeb:

“Estem molt contents d’haver recuperat El jardí de mitjanit, de Philippa Pearce, publicat originàriament el 1958 (fa, doncs, més de seixanta anys). I tanmateix, per a aquesta novel·la en què el temps va màgicament endavant i enrere sense saber ben bé per què (si més no al començament), els anys hi han passat com si res! Aquesta obra, la més coneguda de Philippa Pearce, per la qual va guanyar la medalla Carnegie, que atorga l’Associació de Bibliotecaris, gira entorn d’un versicle de l’Apocalipsi: ‘No hi haurà més temps’, que sembla la clau per descobrir com és que, cada nit, tot el que envolta el protagonista (la casa i els voltants) es transforma de cop i volta i apareix tal com era fa molt de temps. No és estrany que Quentin Blake i Julia Eccleshare, en el seu recull 1001 Children’s Books You Must Read Before You Grow Up, diguessin d’El jardí de mitjanit: ‘Si els teus fills només estan disposats a llegir un llibre, que sigui aquest!’. Pensareu que és gastar tota la pólvora en un sol tret, però en aquest cas és més que probable que funcioni. Perquè, simplement, aquesta és una història brillant amb un final rodó. Es pot recomanar per a lectors de deu anys en endavant. I ja us adverteixo que, quan de nit sentiu tocar les hores del rellotge, no podreu evitar de pensar en El jardí de mitjanit.”