L'escriptora belga Lize Spit.

La setmana vinent arriba a les llibreries El desgel, la primera novel·la de la jove escriptora Lize Spit, que és belga i escriu en neerlandès (1988). Està traduïda per Maria Rosich i la publica l’editorial Amsterdam. D’aquest llibre, que és tota una sorpresa, ens en parla l’editor Miquel Adam, que s’acaba d’incorporar a l’editorial. Llegiu-ne un fragment.

Llegiu el text que ha preparat Miquel Adam:

(Nota mental: Un dia d’estiu la colla va irrompre en una casa rica que hi havia a la urbanització. Van orinar-se al sofà, van profanar la col·lecció de vinils, van trencar algun vidre. Naturalment, els van enxampar, sense més conseqüències més enllà del perceptiu escàndol. La fortuna va voler que jo aquella tarda d’avorriment i ràbia no hi fos. Qui dubta que d’haver-hi estat hauria participat activament de tot allò? L’adolescència és la possibilitat d’un abisme. Pots tenir la sort de no caure-hi, i pots no tenir-la.)

Tan bon punt ens va arribar la traducció d’El desgel que el patracol de fotocòpies va començar a circular per l’editorial. Es va generar un petit fenomen de boca-orella. De lluny sentia els divertits advertiments de «no em facis espòilers, eh!», o «has arribat a… D’acord, d’acord, ja callo, ja callo».

Certament, El desgel pot ser llegir com una endimoniada novel·la de suspens: L’Eva, anys després de deixar per sempre el poble, respon a la seva manera a una invitació que li arriba d’allà, carrega el maleter del cotxe amb una barra de gel i torna a Bovenmeer amb unes intencions gens clares. S’intueix una terrible venjança. Quina? Per què? L’Eva és estranya.

Actua amb fredor i determinació, amb un control aparent de la situació –sigui quina sigui aquesta situació–: nosaltres no ho sabem, som al principi de la novel·la. Però El desgel també és una gran novel·la psicològica. Els capítols dedicats a l’Eva adulta es trenen amb altres capítols que ens porten al particular estiu d’avorriment i ràbia de l’Eva, el Pim i el Laurens, on la possibilitat de l’abisme va esdevenint ineluctablement una realitat.

Aquell estiu de 2002 aquest trio d’amics tenen catorze anys, i l’Eva el recordarà tota la seva vida. Són a un pas de l’abisme. I l’Eva hi cau, víctima i botxí de la seva innocència i víctima i botxí de les forces centrípetes pròpies de l’adolescència, que són tantes i tan complexes: el pànic a la solitud, el pànic a no ser estimat (a no ser desitjat), el pànic a la humiliació, a la vergonya, la impossibilitat real de deixar de formar part de la inèrcia diabòlica dels esdeveniments… (veure la nota mental del principi)

I és amb aquesta mirada des del fons de l’abisme que descobrim el món de l’Eva. La seva mirada es meticulosa i desafecta i no només abraça l’estiu del 2002 o la jornada en què retorna al poble carregada amb una barra de gel, sinó també el passat més remot, de quan ella i els seus dos amics formaven una perfecta –i inquietant– aliança estratègica infantil que a mi, com a lector, m’ha recordat a la que Claus i Lucas mantenen al llarg de l’obra mestra d’Agota Kirstof, El gran quadern. Aquests capítols de què us parlo estan meravellosament cultivats de referències a la seva època, del tot identificables per tota una generació, com mostra l’extracte de la novel·la que us oferim avui.

La mirada despullada de l’Eva abasta també la seva família i aquest és, a parer meu, un dels punts més forts d’una novel·la ja de per si punyent com ella sola. Pocs relats més eixordadors sobre la caiguda i la misèria d’una família he llegit darrerament. L’abandó progressiu a què se sotmet la família de l’Eva és, de tan versemblant, feridor. Un forat a l’ànima. I en el si de la seva família en runes, una poderosa llum per a l’esperança: la germana de l’Eva, la fràgil i memorable Tesje.

El temps és or i sóc conscient que m’estic allargant massa. No desvelarem cap més detall. Només dos advertiments. El primer, sobre els desenllaços principals de la novel·la. Us perseguiran uns dies. Els haureu de reflexionar. Un dels desenllaços us obligarà a retrocedir fins al vostre propi passat, fins als temps de la vostra pubertat i adolescència. L’altre desenllaç us portarà a jutjar l’Eva. La reflexió que llanço ara i aquí. El meu veredicte és que els innocents són incapaços de fer mal als altres. Pot semblar un pensament banal i expressament poc desenvolupat, però ja m’ho sabreu dir. No és aquest el moment per argumentar.

El segon advertiment no és meu. Abatut i enlluernat, immediatament després de la meva lectura vaig començar a remenar notes i arxius referents a El desgel en el meu ordinador. Vaig trobar un informe de lectura escrit en anglès. Fa poc que ocupo la cadira a Amsterdam, així que aquesta novel·la no la vaig contractar jo, i per tant ho ignorava tot sobre com havia anat la contractació i tota la pesca. L’informe de lectura era brillant, molt millor que no pas aquest escrit. Acabava amb una frase que és de justícia reproduir aquí: «Highly recommended, but proceed with caution». El desgel fa mal.

Nota final: El desgel és la primera novel·la de Lize Spit, una joveníssima autora belga d’expressió neerlandesa. Aquesta autora té el do de la narració i una mala llet considerable: domina el sarcasme, el suspens, els tempos, la devastació, la pietat, la impietat. Puc estar equivocat, però em sembla que hem topat amb una gran autora. La seva traductora al català ha estat Maria Rosich.

Miquel Adam, editor d’Amsterdam.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]