El 18 de juliol de 1918 naixia un dels homes que ha marcat amb més valentia la història del segle XX, a favor de la llibertat, la igualtat i els drets humans. Aquest és Nelson Mandela, del qual enguany se celebra arreu del món el centenari del seu naixement. En l’àmbit literari, coincidint amb el Mandela Day, es publica a vint-i-sis països un volum de primer ordre per a entendre l’home, el marit i el pare, l’activista contra l’apartheid, el primer president negre de Sud-àfrica, el premi Nobel de la Pau: Cartes des de la presó de Nelson Mandela, publicat en català per Angle editorial, en una traducció de Ricard Vela i Carles Miró. Són 255 cartes, ordenades cronològicament, bona part de les quals inèdites, que Mandela va escriure durant els vint-i-set anys que va patir presó, des que fou detingut el 1962. Us fem una selecció d’algunes cartes des de la presó.

L’editora Rosa Rey, d’Angle Editorial explica:

«A final de juny de 2017 ens va arribar la proposta. Publicar una recopilació de 255 cartes que Nelson Mandela havia escrit al llarg dels seus vint-i-set anys a la presó. Sens dubte l’entusiasme de l’agent hi ajudava, però el projecte es revelava important. Una edició internacional a vint-i-sis països per a fer coincidir la sortida del llibre amb el centenari del naixement del dirigent sud-africà, el 18 de juliol de 2018. Sorprenentment, hi ha molt pocs llibres de Mandela traduïts al català; de fet, només n’hi ha un. Com pot ser? És un referent indubtable, qualsevol persona sap qui és, l’ha vist en algun documentari, al telenotícies, als diaris, fins i tot un percentatge destacable sabria que Morgan Freeman es va posar en la seva pell per filmar Invictus. El cas és que la realitat és com és. Vint-i-set anys a la presó, primer president negre de Sud-àfrica, premi Nobel de la Pau, inspirador de lluites i també de reconciliacions… Sense bibliografia en català. S’hi havia de posar remei, oi?

Les 255 cartes es presenten de manera cronològica, dividides entre les sis presons de seguretat on Mandela va estar confinat. Algú pot tenir la sensació que escrivia a totes hores i a tothom, a qui podia. No va ser ben bé així, perquè tenia restringit el nombre de cartes que podia enviar –durant molts anys, a més, amb una extensió limitada–,i també les que podia rebre. No cal que parli de la censura que mutilava unes cartes i unes altres. Hi ha una història molt il·lustrativa sobre això que s’explica a la nota inicial del llibre. Una llarga i amorosa carta adreçada a la seva filla petita es va trobar recentment als arxius penitenciaris, encara plegada amb cura dins el seu sobre blanc. Se suposava que la filla l’hauria d’haver rebuda en el seu dinovè aniversari, quan ja feia 17 anys que Mandela era a la presó. No la va rebre mai. Anava acompanyada d’una nota d’un funcionari que indicava que Mandela no tenia autorització per a enviar una carta acompanyada d’una targeta de Nadal. La lectura de les cartes ens posa en contacte de manera íntima amb Nelson Mandela. I no només amb el Mandela activista polític, també amb l’advocat, el pare, el marit, l’oncle i l’amic que supleix amb cartes el contacte humà necessari i quotidià. Tal com es pregunta la seva néta: què manté algú viu, rebel i conscient durant vint-i-set anys? Segurament en la lectura de les cartes hi ha la resposta.

Mandela i els seus companys empresonats ho estaven en condicions infrahumanes, situacions que només podem entrellucar de biaix i en blanc i negre per no prendre mal. Lluny de la meva intenció fer cap paral·lelisme barat, però la realitat actual es presenta inevitable. El juny del 2017 no teníem cap bola de vidre que anunciés el terratrèmol de l’octubre ni les sacsejades que han vingut després, i com de sobte fem anar de manera habitual els termes presos, presos polítics, presó preventiva, exili, cartes, rebel·lió, injustícia, judici just, internacionalització… Un lèxic vinculat a un món que en aquell moment no semblava que hagués de pertànyer a Catalunya. Que la publicació i lectura de les cartes serveixi per a commemorar el centenari del naixement d’un home que va somiar, va lluitar, va patir i, malgrat tot, va guanyar. I amb ell, vam guanyar tots nosaltres.»

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb