Autoritat i poder de decisió

  • «Quan hi va haver l'1-O, el poder autonòmic i autonomista, tot just abillat d'independentisme, no es va adonar que calia restituir a la gent el poder guanyat amb el propi esforç»

VilaWeb

La política, com a contenidor d’una multiplicitat d’actes capil·lars, demana actes resolutius per a fer-ne un corrent ample i profund, capaç de determinar la vida d’un país sencer: per exemple, l’1-O, culminació d’un treball de castors, sapadors i talps perfectament executat i furtat a la repressió de l’enemic, va anunciar una nova manera de fer política, significada en una ètica independentista de ruptura. No solament de ruptura amb l’estat, sinó, igualment, amb la relació forjada per l’autonomisme entre els poders formals i l’avantguarda més conscient i organitzada del país –una ‘avantguarda’ composta per més de dos milions de persones, un 40% de la població, que aviat és dit, en edat de votar.

La qüestió cabdal d’aquell moment va ser la constatació que al govern de la Generalitat li faltava autoritat per a creure en el paper de la política com a contenidor i alhora vehicle de tots els esforços esmerçats durant mesos per a crear una nova manera d’exercir la democràcia. El problema va ser, en efecte, la falta d’autoritat –un fet secular, que, en el segle XX, adquireix els trets que el porten allà on som–, perquè el poder autonòmic català no era capaç de veure’s a si mateix impartint ordres taxatives, de compliment obligat, a la totalitat de la ciutadania. La relació del poder autonòmic amb la ciutadania ha estat la d’un saltataulells de l’amo (l’estat); d’un intermediari entre la potència sobirana de la nació i l’estat opressor; d’un mediador entre l’entelèquia estatutària i la constitució imperant: d’un hàbil, verbós i convincent corredor de vetesifils. Però no ha estat mai la de fer de dirigent amb autoritat. I al poder que no té autoritat, li passa com a la llengua que no s’imposa al carrer, que és abandonada perquè no serveix en la vida quotidiana, és tinguda com una relíquia i esdevé una rèmora supèrflua –empolainada, però inservible.

A conseqüència de la falta d’autoritat, el poder autonòmic català havia creat una ciutadania incerta, indecisa, i indiferent, que veia els seus dirigents fent la viu-viu mentre pactava, amb els uns i amb els altres, noves etapes –mai decisives, mai alliberadores– de dependència i subordinació, infantilment amagades sota un protagonisme concedit graciosament per l’amo. De tot plegat, n’ha sorgit un poder subjectiu, creador de relats per a l’autoconsum, inflat i provincià –el pujolisme en va ser l’especialista per a l’espai catalanista; l’oposició dita progressista al pujolisme es va inventar unes masses que es giraven d’esquena al país per sotmetre’l a la voluntat omnímoda de l’estat. Corol·lari: quan es va produir l’1-O, el poder autonòmic i autonomista, tot just abillat d’independentisme, no es va adonar que calia restituir a la gent el poder guanyat amb el propi esforç.

No es va adonar que la politja de transmissió del poder delegat ja no servia.

No es va adonar que calia una relació directa entre el poder democràtic radical guanyat l’1-O i el poder delegat en partits i entitats.

No es va adonar que era imprescindible abolir el poder colonial, atorgat per un estat opressor, i substituir-lo pel poder alliberador de la gent. Una gent capaç, com es va demostrar, d’oposar-se silenciosament, eficaçment i directament al poder barroer, ineficaç i fosc de l’estat espanyol.

Un estat espanyol que donava mostres sobreres d’un autoritarisme coherent amb la seva condició fosca, ineficaç i barroera. Un estat espanyol que no demanava el parer als seus ciutadans ni delegava poder, sinó que actuava amb tot l’arsenal dels seus aparells de xoc: cap de l’estat, legislatiu, executiu, judicatura, policies… tots a l’una com a emanació i vehicle d’un poder sense intermediaris ni mitges tintes. I a aquest poder fosc, barroer i ineficaç, no s’hi podia oposar un poder sense autoritat, fet de mitges tintes (ara proclamo, ara desisteixo; ara reclamo, ara m’ajupo), sorgit d’un autonomisme polític sense sang, perquè no recollia el batec del carrer; al poder ineficaç, barroer i fosc de l’estat espanyol només s’hi podia oposar un poder viu, immediat, i exaltat, com el de la gent que va desplegar el poder propi sense traves aquell Primer d’Octubre.

Anem acabant. Sense l’execució, en termes d’autoritat que s’imposa, d’aquella ètica independentista de ruptura de l’1-O, no hi pot haver república que valgui ni republicanisme creïble, perquè no hi haurà poder decisori ni ampliació de la capacitat per arrossegar el país amb convicció. Ens podrem conformar, una vegada més, amb un relat per a l’autoconsum –idealista, retòric, moralitzador–, però que no es farà material, concret i decisori sense fer que l’ètica independentista de la ruptura cristal·litzi en autoritat imposant, en poder propi sobre la generalitat de la ciutadania. És tracta, de fet, d’una veritable revolució política, que hauria de canviar els paràmetres de la relació entre moviment i representació; però es tracta, igualment, d’una revolució cultural, que demanarà una relació nova entre els ciutadans i la seva representació. Per més plataformes, institucions, formacions polítiques i discursos abrandats que (ens) anem fent, el problema principal serà assolir el convenciment en la pròpia autoritat. Caldrà, doncs, deixar de ser un moviment que es limita a proclamar, reclamar, esperar i delegar, i esdevenir un moviment que faci, s’anticipi, avanci i s’imposi amb una autoritat que no es mostra, sinó que actua; que no es limita a demanar, sinó que idea programes d’intervenció; que no espera la mercè del diàleg, sinó que desenvolupa els ritmes, moments i escenaris; que no delega en maquinàries ni individus –que haurien d’estar, més aviat, al seu servei–, sinó que es constitueix en poder sorgit del caliu de la lluita contra el poder opressor. Això no exclou ningú, però no se subordina a ningú.

Més tard, la República cobejada, imposada i guanyada, ja establirà les condicions del nou poder constituït; amb la gent, i no en cenacles, taules, espais tancats, o racons dels passos perduts; al carrer, com (i des de) sempre.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any