L’autonomia que ens cal

Al barri del Chiado, al bell cor de Lisboa, i al costat del cafè A Brasileira, on el poeta Fernando Pessoa feia tertúlia amb la intel·lectualitat portuguesa de l’època, hi ha la que es reivindica com la llibreria en actiu més antiga del món, la Bertrand. Actualment, continua essent una molt bona llibreria i paga molt la pena de fer-hi la visita, encara que Bertrand ja és simplement una cadena de llibreries i que la turboturistificació de Lisboa ha fet que s’hi venga de tot. Però també s’hi venen llibres. Encara. Molts llibres. 

Com és lògic, hi passen molts turistes que tenen poc d’interès a regirar per a veure quin autor portuguès descobreixen a les lleixes. Simplement, han llegit en una guia que és la llibreria més antiga del món i hi van per curiositat. Poden emportar-se’n algun souvenir. Cap crítica elitista, atenció. D’espanyols, n’hi ha un fum, és clar. Una família (una parella i un parell de xiquets), l’última vegada que hi vaig estar, s’exclamaven en veu alta, indignats: “¿Por qué no tienen libros en español?” I se’n varen anar. El pitjor de tot és que sí que n’hi ha, de llibres en castellà, a la Bertrand del Chiado. I en anglès, francès, italià, alemany… No tan sols perquè s’ha convertit en una llibreria turística i ja s’hi afanyen, a servir-los-en, sinó perquè també és habitual de trobar llibres en llengües estrangeres en les llibreries portugueses d’una certa entitat.

Durant el mateix viatge, en una benzineria, mentre feia cua, veia com un turista espanyol s’exclamava, també indignat: “¿Es que aquí no habla nadie español?” Sembla que havia tingut un problema amb l’assortidor i no s’aclaria amb els números que li deia l’empleada. El jove se’n va anar indignat. M’hauria oferit a ajudar, però és que simplement no s’hi podia ajudar en res, perquè no era un problema de comprensió objectiva. Els números en portuguès són: um, dois, três, quatro, cinco, seis, sete, oito, nove, dez. La llengua més difícil d’entendre és la que no vols entendre. 

Són només algunes anècdotes, però no són excentricitats. Com el Botifarra, si em pose a contar-ne, en contaré més de mil. I no he fet tants viatges a Portugal en la meua vida. A Porto, el xic d’una cafeteria ens explicava el cas d’un client espanyol que els havia exigit la carta en español. La història ens la contava després de preguntar d’on érem, de dir-li que de València, que ell ens respongués que “espanyols, doncs” i nosaltres corregir-lo taxativament: “Não.” Per aprenentatges culturals, els portuguesos que atenen els turistes solen ser molt acollidors i excessivament servicials. Sempre intenten de dir quatre paraules en la llengua del visitant. Per això els espanyols es pensen que tots saben parlar castellà, perquè els reben amb quatre frases en una llengua molt pròxima. Quan s’acaben aquestes quatre frases, s’ha acabat el coneixement del castellà dels portuguesos. Ara bé, sí que és habitual que les elits, els polítics i, en general, les capes de població amb una certa cultura, sàpiguen castellà, sí, però, sobretot, francès i anglès. Si més no. Ho explique perquè també té una lliçó per a nosaltres: és desesperant i exasperant, quan algú com jo, que sap i coneix del portuguès més de les quatre frases de rigor i que, quan hi va, prova de practicar la llengua, ha d’esperar que a l’interlocutor de torn se li acaben les seues quatre frases de rigor en la llengua que ha identificat del visitant perquè es mantinga en portuguès. Prenguem-ne nota, perquè parlar català és també el millor favor que podem fer a qui ha fet l’esforç d’aprendre’l.

Hi insistesc: són anècdotes, però no són extravagàncies. No entraré a quantificar quin percentatge de la població espanyola actua amb aquesta ànima de conquistador quan es troba a Portugal, però és evident que no és negligible ni en són pocs. Portugal per a ells és Espanya. Hi pensava aquests dies, que hi ha hagut un enfrontament del Mundial de futbol –la guerra mundial per mitjans (ara per ara) pacífics– entre les seleccions d’Espanya i Portugal. En una pantalla gegant a Madrid, la multitud cridava “Portugal és Espanya!” i el diari As editava el vídeo i el difonia com a notícia. No són quatre brètols ni és cap anècdota. Això ha passat i, a més, un mitjà de comunicació de referència (independentment de què en pensem, a Espanya és de referència) n’ha fet una peça informativa. Aquests mateixos dies, al programa referent del progressisme espanyol, La Revuelta, de TVE, el conductor, David Broncano, portava com a convidades de dos capítols diferents dues fadistes portugueses, que actuaven a Madrid, Sara Correia i Carminho, i les dues entrevistes es basaven a fer bromes agafant paraules castellanes, fent-les acabar en –inho o -inha i dir-ne portuguès. I, com a cirereta, en tots dos casos, totes les preguntes partien de la idea que Portugal i Espanya havien de ser el mateix país i així ho constataven en el titular que posava el programa a les entrevistes. Si apareix un portuguès en un mitjà de comunicació espanyol és per a opinar sobre l’existència del seu país.

Se’n poden dir moltes coses. I es pot dir també que en faig un gra massa i que tot és humor. No és així. El subtext de tot plegat quasi no és un subtext, de tan explícit que és: Portugal és una anomalia –graciosa o emprenyadora, però anomalia– que s’ha d’acabar i els portuguesos s’han de deixar de foteses i acceptar que no són més que una autonomia espanyola. I gràcies. De fet, aquesta cosmovisió no deixa de ser la doctrina oficial de la Reial Acadèmia de la Història espanyola i de tot el sistema nacional espanyol. Al remat, el segle XXI és, ara com ara, l’únic en què Espanya no ha intentat de conquerir Portugal amb les armes. 

Parlem d’un estat independent des del 1139; molts segles abans, per tant, que ho fos Espanya. I, d’una altra banda, parlem d’un país que no ha estat mai Espanya; entesa, és clar, amb el significat que els espanyols li donen: una nació política i cultural amb, pam amunt, pam avall, tres mil·lennis d’història. El mot Ibèria n’és la prova, de fet. Si Espanya no hagués passat a significar Castella ampliada, no hauria calgut inventar-se Ibèria. L’endemà d’una hipotètica Ibèria com a estat unit, el castellà passaria a ser ibèric de la mateixa manera que ja ha passat a ser espanyol. Al remat, l’aerolínia amb bandera espanyola es diu Ibèria, mentre que la portuguesa és la TAP. I així tot.

Es pot dir que no he fet més que explicar evidències. I és de veres. De fet, volia escriure un article d’opinió, però, en realitat, no n’he expressada cap, d’opinió. El que em fascina, però, és com, tenint en compte la claredat cristal·lina amb què el sistema nacional espanyol tracta un estat independent amb quasi un mil·lenni d’història que no ha pogut conquerir mai amb les armes, encara hi haja a casa nostra algú que expresse el sintagma “Espanya plural” sense esclatar a riure o sense que li caiga la cara de vergonya. No ha assumit l’existència del veí díscol, segur que assumeix les queixes de l’esclau. 

El que no té sentit, per tant, és que nosaltres fem anàlisis i teoritzacions que tenen com a base una idealització de la realitat i no la realitat mateixa. No hi ha essències eternes de cap poble, però l’aprenentatge cultural de la política castellana (i, doncs, espanyola) de segles i segles és el que és, no el que ens agradaria que hagués estat. I ells en són més (molts més) i tenen el poder (tot el poder). Una Espanya plural, ens agrade o no, pensem el que pensem, siga just o injust i es tracte d’un furt a mà armada o d’una apropiació parcial d’un concepte que ens pertany a tots, és, en l’any del Senyor de 2026 (i ens agrade o no, ho ha estat sempre, però això és un altre debat), una contradicció en els termes i en l’essència.