‘La ciutat dels Joves’, la distopia d’Aurora Bertrana

  • L’editorial Males Herbes publica l’última novel·la de l’escriptora republicana, per primera vegada amb el text íntegre que havia censurat la dictadura franquista · Us n'oferim un fragment

VilaWeb
L'escriptora i un dels primers referents del feminisme català, Aurora Bertrana
Montserrat Serra
07.03.2019 - 21:50
Actualització: 09.03.2019 - 11:41

Aquesta setmana ha arribat a les llibreries l’última obra de ficció que va escriure Aurora Bertrana el 1971, quan tenia setanta-nou anys. És La ciutat dels joves, que publica l’editorial Males Herbes. Bertrana va mirar d’entendre el vent de canvi que pregonaven les noves generacions i alhora va articular una crítica devastadora de l’Espanya de la seva època. Per això aquesta sàtira fantàstica va rebre les tisorades de la censura.

Aquesta edició ofereix per primera vegada el text íntegre, incloent-hi les pàgines que no van superar el sedàs dels censors. Hi han afegit, a més, un esplèndid pròleg d’Adriana Bàrcia que contextualitza l’obra i un annex amb els informes i els comentaris que la censura franquista li va dedicar.

Llegiu un fragment de La ciutat dels Joves.

Aurora Bertrana (Girona, 1892 – Berga, 1974) era filla de l’escriptor Prudenci Bertrana. Va ser una de les nostres primeres referents del feminisme català. Es va destacar per una modernitat plena d’inconformisme, rebel·lia i ànsia de llibertat, estroncada per la dictadura.

Va estudiar música i durant una època s’hi va dedicar professionalment. Però el verí de la literatura que portava a dins, ja de petita, va acabar sortint, més tard, i amb una potència descomunal. Del 1926 al 1929 va viure a la Polinèsia francesa, a Tahití, i d’allà estant va començar a escriure articles per a la revista D’ací d’Allà. De tornada a Barcelona, el 1930, va publicar l’experiència de la Polinèsia a Paradisos oceànics. El 1933 va publicar el recull de contes Peikea, princesa caníbal. I el 1936 aparegué un llibre que recollia l’experiència d’un altre viatge, El Marroc sensual i fanàtic.

Fou la primera dona del nostre país que es va presentar a unes eleccions, per ERC, a la circumscripció de Barcelona, el 1933. En aquells anys, també va fundar i presidir el Lyceum Club, una institució important d’aquell temps.

El 1938, se n’anà a l’exili. Va voltar per Suïssa i es va estar una bona temporada a Prada de Conflent; tocava el violoncel i en aquell temps a Prada hi havia Pau Casals i també Pompeu Fabra, fins que es va morir. Quan va tornar de l’exili, el 1949, es va trobar un país que no tenia res a veure amb el que havia deixat. Així i tot, als anys cinquanta va publicar dues novel·les importants: Entre dos silencis i Tres presoners.

També va escriure La ciutat dels joves i més novel·les breus: Ariatea, Fracàs, Vent de grop (Rovira Veleta va adaptar aquesta novel·la per al cinema, amb el títol La larga agonía de los peces fuera del agua, protagonitzada per Joan Manuel Serrat, que també en va fer la banda sonora), Ovidi i sis narracions més, i també va deixar escrites les seves Memòries.

Sobre el llibre La ciutat dels Joves, l’editor Ramon Mas, de Males Herbes, escriu per a VilaWeb:

‘La ciutat dels joves’, la utopia vista des de la dictadura

La ciutat dels joves és un d’aquells llibres que, quan els descobreixes mig per casualitat, te’n fas creus. Com és possible que una obra tan lúcida i reveladora, propera a un gènere en auge com són les distopies, i, a més, escrita per una pionera del feminisme com és Aurora Bertrana, no s’hagués tornat a publicar des de la primera edició escapçada del 1971? La resposta no la sabem, però és un gust i un honor tenir l’oportunitat de fer-ho des de Males Herbes.

La ciutat dels joves, amb el subtítol Reportatge fantasia, no està construïda com una novel·la convencional, sinó com un reportatge imaginari. El narrador és un periodista procedent de la Ciutat dels Vells (molt identificable amb l’espanya tardo-franquista), que viatja a la Ciutat dels Joves per descriure a la seva gent com funciona aquesta societat utòpica de la qual tothom parla.

Escrit a la manera de les grans utopies socialistes, el protagonista va descobrint el funcionament de la nova societat a mesura que els seus responsables l’hi van explicant. Així, entrevista a entrevista, anem coneixent els rudiments d’una ciutat on l’amor i l’educació són lliures, i on la tecnologia substitueix el talent artístic. Mentrestant, a la manera del Gulliver de Swift, el reporter anirà comparant aquesta comunitat amb la societat d’on ell ve i s’anirà adonant que la Ciutat dels Vells és indesitjable, per hipòcrita i opressiva.

Tanmateix Aurora Bertrana no escriu un pamflet. El seu periodista no està d’acord amb totes les idees posades en solfa a la Ciutat dels Joves. L’autora utilitza l’acarament entre ambdues societats per etzibar reflexions i trompades contra tot allò que a ella, a setanta-nou anys, li semblava incongruent.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any