L'assetjament escolar pot deixar més seqüel·les que el maltractament per part d'adults

És començament de curs i per a un alumne de cada tres, o de cada quatre, o de cada cinc, segons l’estadística que miris, també comença una temporada més d’assetjament escolar, això que abans se’n deia ‘coses de nens’ i que avui tothom en diu bullying, el terme que sembla que quedarà per a les generacions a venir. Perquè aquesta pràctica, tan lligada a la naturalesa humana –al pitjor de la naturalesa humana– no fa pinta d’acabar-se amb la conscienciació.

Quan se’n començava a parlar als mitjans, fa no pas tants anys, alguns opinadors no es podien estar d’inserir la falca que ‘això s’ha fet sempre’. La gràcia d’aquest tombant de segle, però, és que l”això s’ha fet sempre’ ja no serveix ni per a la teorització rància de cap costum abjecte. Per a bé o per a mal, les anomenades ‘coses de nens’ ja no són exclusivament de nens (permeteu-me de parlar en genèric, que l’espai de l’article és limitat): en matèria d’abús i de crueltat, els anys de gràcia que el món adult concedia a l’infant ja no són tal. En alguna cosa hem avançat. Però com que la maldat sempre troba el camí, els nanos més conscienciats de la Història pel que fa als mals de l’assetjament també tenen més maneres de perpetrar-lo.

Els assetjats de l’era analògica expliquen que, quan eren escolars, l’infern durava de dilluns a divendres i que s’acabava al llindar de la porta de casa. Avui, en canvi, les criatures d’institut tenen el foc cremant-los a la butxaca les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana. El mòbil i tot allò que permet és indestriable de la vida, i encara pitjor que la vida: és una màquina de present continu on la petjada de la vexació romandrà en servidors blindats, teòricament per sempre, a prova de catàstrofes humanes o naturals. El dret a l’oblit d’aquests xiquets i dels que vindran ja no dependrà d’una mala memòria o d’una bona teràpia.

Un estudi del 2015 publicat a The Lancet Psychiatry concloïa que el bullying deixa més seqüeles en la canalla que no pas el maltractament per part d’adults. Sense haver de llegir-ne cap teoria, els assetjats de l’escola analògica poden donar fe de fins a quin punt aquests episodis els han marcat la vida, com els van devastar l’autoestima, condicionar les relacions amb els semblants, determinar fins i tot què van acabar estudiant o deixant d’estudiar. Passats els anys, els que tinguin l’ocasió i el coratge d’interpel·lar els seus assetjadors, amb l’estómac fet un nus, encara n’hauran d’entomar una nova humiliació: si recorden allò que van fer, no tindran cap consciència d’haver infligit cap mal irreversible, ni que en aquell moment n’hi hagués per a tant. El privilegi de la desmemòria, un luxe per a escollits. En aquest sentit esgarrifa el testimoni de Lolita Bosch a La ràbia (Amsterdam, 2016): de les barrabassades que li havien arribat a fer, els seus assetjadors d’institut ni se’n recordaven, ni tampoc els professors connivents, que també tindrien un article. Doncs si el bullying en analògic no era ja per si prou bèstia, què no deu patir una criatura sotmesa a la reverberació de l’assetjament en digital.

Alguns es maten. No poden sofrir-ho més, i es maten. Fa mal de dir, però més mal fa continuar xiulant. Si ja és complicat de trobar dades del suïcidi d’adults, del suïcidi de menors són més tabú, encara. Pel que sabem per l’OMS, el bullying és la primera causa de suïcidi adolescent. Quan un cas arriba a les notícies, sempre sol anar igual. Una criatura es mata i uns pares comencen a fer rebombori. Surt el nom de l’institut, els qui hi manen no ho poden tapar, quin escàndol; per no parlar dels pares dels abusadors delatats, potser en un vídeo, potser en una carta: que se n’hagin d’assabentar d’aquesta manera, davant de tothom: un altre tràngol. Les teles carronyaires s’amunteguen a la porta del centre, els nanos que fa dos dies devien mirar cap a una altra banda, de cop i volta, amb la cara pixelada, els vénen les ganes de garlar. De sobte, tot és diàfan: tot allò que ja se sabia es torna a saber, vull dir que es fa públic, i massa tard, és clar. Quanta incomoditat innecessària. Tots plegats s’haurien avingut que la criatura hagués canviat d’institut silenciosament, com fan tants nanos cada començament de curs: un petit tràfic rutinari d’un centre a un altre, una o dues cares noves a l’última filera de l’aula, un tornar a començar tots plegats amb el full en blanc, un altre any, com si res no hagués passat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb