Però es pot fer política amb qui ha assassinat la política?

  • «Sabem que Sánchez, braç a braç amb Mariano Rajoy i completament d'acord amb ell, va assassinar la política el 2017 convertint un problema que havien de resoldre les urnes i el diàleg en una persecució judicial»

Vicent Partal
30.12.2019 - 21:50
Actualització: 31.12.2019 - 19:46
VilaWeb

Després d’haver escoltat les explicacions, per una banda, de PSOE i Podem i, per una altra, d’ERC, la gran pregunta és si es pot fer política amb qui ha assassinat la política, si se’n podrà fer els pròxims mesos. I quines conseqüències tindrà això per a tots els qui signen el pacte. Ho demane de manera honrada i sense prejutjar la resposta perquè jo, ara mateix la ignore. Però també ho demane –això no ho vull amagar– amb un gran escepticisme, perquè a mi em costa molt de creure que siga possible.

Amb un gran escepticisme encara més viu perquè l’estil Sánchez el vam veure ahir una altra vegada en les acrobàcies polítiques que proposava l’advocacia de l’estat, en el seu document ple d’ambigüitats i de dobles intencions. Per sort, hi ha un indicador claríssim que no ens farà esperar gaire: el dia 13 de gener Oriol Junqueras seurà al seu lloc a l’hemicicle d’Estrasburg o restarà a la presó dels Lledoners?

Aquesta és la gran qüestió i aquest serà el gran símbol, positiu o negatiu, de la nova etapa que diuen que s’obre ara. El vice-president Junqueras és eurodiputat perquè el va votar la gent i perquè el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ho ha ratificat. Cap de les voltes i giragonses que l’advocacia espanyola fa per justificar-se no aconsegueixen, ni aconseguiran, d’amagar aquesta premissa fonamental. El 13 de gener serà molt fàcil de comprovar si Junqueras és a a Estrasburg o si, amb la investidura a la butxaca, Sánchez torna a fer de Sánchez.

De moment, sabem que Sánchez, braç a braç amb Mariano Rajoy i completament d’acord amb ell, va assassinar la política el 2017 convertint un problema que havien de resoldre les urnes i el diàleg en una persecució judicial que volia aniquilar l’independentisme i decapitar-ne els dirigents i organitzacions. Inclosa Esquerra Republicana de Catalunya, que és evident que ha pagat un preu altíssim i encara el paga.

Ara, però, el president espanyol es troba que necessita l’independentisme i ha de fer quadrar el cercle. Com aconseguir els vots de l’independentisme sense que el devore el monstre que ell mateix va crear? La cosa se’ns presenta, però, com una qüestió de pura confiança en el personatge, atesa l’absència evident de penediment per part del dirigent socialista.

Entenc que ara ell vulga vendre una capacitat de diàleg que no se li ha vist mai. Li convé. I fins i tot, puc entendre que ERC estiga disposada a donar la mà a qui té a la presó injustament els seus dirigents. En definitiva, en política els pactes es fan amb els enemics i si Esquerra creu, com ahir va defensar Marta Vilalta, que un nou engany del PSOE, si això passés, seria definitiu per a fer créixer l’independentisme i arribar a l’estat propi, jo diria que no és que tinga dret d’intentar-ho sinó que en té l’obligació.

Amb tot, però, entenc també que ERC sap que el risc en què incorre facilitant la investidura d’aquest home és molt alt. I que aquesta és una aposta molt forta que tindrà un impacte brutal sobre les expectatives polítiques d’ERC i sobre el futur de tot l’independentisme.

El consell nacional dels republicans té la paraula i els tretze diputats que la ciutadania va portar a Madrid tenen els vots, o l’abstenció en aquest cas. Però a mi em sembla que hauria estat molt més prudent esperar al dia 13, per veure si Junqueras va a Estrasburg o no i comprovar abans si la Junta Electoral o qualsevol altre negociat de l’estat es treu de la mànega un invent per a no complir les ordres del TJUE. Dita la qual cosa reconec també que, a diferència del que sembla que creu Esquerra, jo no crec que siga possible fer política amb majúscules amb els qui el 2017 van assassinar la política d’una manera tan violenta.

PS. Per les primeres reaccions, ja veig que les pròximes hores seran explosives políticament parlant. Lamente molt que la gent s’insulten els uns als altres i m’agradaria de recomanar contenció a tothom. Sobretot, perquè hem après que el procés d’independència és complicat, però té algunes premisses bàsiques que no canvien mai. I la principal és que, com que es basa en les urnes, sempre acaba prevalent la decisió de la gent, no la d’aquest partit o aquell altre, no la d’aquest polític o la d’aquell altre. Calma i tranquil·litat, doncs.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any