Van anunciar que s’aturaven i ara n’arriben els dos darrers concerts, les dues darreres oportunitats per veure i sentir Aspencat en directe: divendres dia 20 d’octubre a la plaça de bous de València i dissabte dia 21 d’octubre a la sala Razzmatazz de Barcelona. En parlem amb Kiko Tur, la veu del grup de la Marina.

—Aturar-se no és retirar-se, oi?
—Bé, allò que vàrem dir a les xarxes ho mantenim ara mateix: és una aturada indefinida. I ho diem perquè realment ni tan sols nosaltres mateixos no sabem quan tornarem, o si tornarem. Hi ha diversos motius: el primer, que durant els darrers sis anys hem estat molt on fire amb concerts, rondes molt frenètiques, discs… El grup està cansat. Perquè, al final, els que som del sud, cada cap de setmana fem mil o mil cinc-cents quilòmetres. Per una altra banda també hi ha els moments vitals de cadascú, que són distints. Necessitem l’aturada per veure en quina direcció hem de remar, i amb quin grau d’intensitat mamprendrem després el ritme.

—Les decisions d’Aspencat es prenen en assemblea. Com la vàreu plantejar, aquesta?
—Són moltes hores de furgoneta, i al local d’assaig el debat es va obrir a partir de la sensació d’alguns membres del grup. Potser la decisió racional haguera estat fer un disc nou i continuar durant dos anys més fent rondes i vivint de la música. Però això seria enganyar-nos a nosaltres mateixos, perquè ens haguera causat una sensació de rutina i de fer perquè sí. Entenem que un ofici artístic té un valor afegit: et deus al públic i tu has de gaudir dalt de l’escenari, has de gaudir fent allò que fas, perquè, si no, es nota i el grup es desinfla. I hem vist que necessitem aquesta aturada per tornar a agafar embranzida.

—Obrint Pas, La Gossa Sorda, Orxata Soud Sistem, ara s’atura Aspencat… Hi pot haver una certa sensació de buit…
—Ho entenc i ho respecte. Que nosaltres ens n’anem i queda un espai orfe? No ho crec, perquè no és que hi haja un relleu, sinó que continuen grups contemporanis, com ara Zoo, Auxili, Smoking Souls, Atupa, El Diluvi… i més, que juguen en un circuit diferent, com ara Sénior, Tardor, l’emergent projecte de Xavi Sarrià, evidentment… Segurament l’any que ve veurem més projectes nous. I com que ara la xarxa en facilita molt l’arribada, si hi ha un projecte amb una qualitat mitjanament bona serà molt més fàcil que aplegue el públic. Ho veurem. I en tot cas, si és cert que hi ha un buit, s’omplirà molt ràpidament, perquè hi ha moltes propostes, i molt bones.

—Heu comentat que sou fills creatius de la crisi, que la música us naixia de la ràbia. No podem dir que s’hagi acabat la crisi, o la ràbia que causa.
—Evidentment que no. La font d’inspiració més gran per a nosaltres ha estat l’actualitat. I ara mateix, l’actualitat no és que siga una font d’inspiració per a un disc, sinó per a dos o tres. Però és que nosaltres necessitem frenar una mica. En això.

—Què us imagineu que passarà diumenge vinent, el primer dia ‘sense’ Aspencat?
—Diumenge descansarem. I ens deixarem estimar pels nostres. I recordarem amb molt d’orgull les nits que haurem viscut divendres a València i dissabte a Barcelona. En qualsevol cas, la gent és sobirana i al final decidirà la importància que ha tingut Aspencat al llarg d’aquests anys. Estem molt contents perquè els concerts que ja hem fet d’aquesta ronda de comiat han estat molt grans: els darrers, a l’Hospitalet, a la Salamandra, que va ser la segona actuació que vam fer a Catalunya perquè les entrades de la primera, a Razzamatazz, es van exhaurir molt ràpidament, i el dissabte a casa nostra, a Xaló, que va ser un ple absolut, crec que ha estat el concert més multitudinari que s’ha fet mai a Xaló. I bé, no sols això: a fora, al País Basc, a Madrid i a Sant Jaume de Galícia també hi vàrem fer sold out… La gent ens ha transmès una estima incondicional, i ens dóna molta força. Al final, el record d’allò que haja aconseguit Aspencat el tindrà la gent.

Érem un ‘autotot’ perquè no teníem res

—Recordeu el primer concert?
—És clar que sí! A la plaça major del meu poble, a Xaló. Durant les festes d’agost. Recorde la sensació de pensar que érem molt atrevits: va ser una llançada a la piscina brutal, perquè érem molt amateurs.  Ho recorde amb un amor especial, també perquè tota la gent jove del poble era allà donant-nos suport. Era una cosa nova: al poble no hi havia hagut mai cap grup que eixira a tocar a la plaça.

—En vàreu fer més, de coses noves: vàreu canviar la dolçaina pel llaüt, per exemple. Més enllà d’aquest fet, quin ha estat l’estil, o els estils, d’Aspencat?
—És una barreja d’estils, sí. Al final, Aspencat és un grup de música mestissa que es construeix a partir de la música d’arrel jamaicana, per bé que ha anat evolucionant segons que ho han fet les distintes branques del reggae. Evidentment no fem reggae roots ni res semblant, sinó que agafem la base rítmica del reggae i la pigmentem amb distints colors. A partir d’aquí fem una barreja amb algunes reminiscències del pop i del rock, i fins i tot del folk més tradicional. Hi ha un company del grup, Héctor [Peroparde], que toca el llaüt, que ve de les rondalles i de la música popular del País Valencià. Aquestes influències es noten. Aspencat té una paleta molt àmplia: la música d’arrel jamaicana seria el paraigua que ho abasta tot , però a partir d’aquí tenim una part més tradicional i una altra de més electrònica. Al final, la gràcia és saber barrejar-ho tot en la mesura que toca. Crec que a la gent li ha agradat la barreja. Si hem fet una cosa de la qual estem molt contents, és un so identificatiu al primer cop d’oïda.

—A ‘L’herència’ canteu als vostres predecessors, d’Ovidi Montllor a Paco Muñoz o Raimon: ‘Gràcies a tu que cantaves furtiu, gràcies a tu som l’últim que riu’.
—Sí [i riu]. Bé, és que qui riu l’últim riu millor. També és una crida a l’èpica i, en certa manera, després d’allò que vivim a Catalunya, podem aplicar-ho als fets actuals: el dia que Catalunya siga lliure, riurem tots i riurem millor. Perquè voldrà dir que hem guanyat. I ho dic com a valencià, des de la solidaritat més absoluta. Però més enllà d’això, és un agraïment: totes les revolucions tenen la seua banda sonora i, si nosaltres, humilment, hi hem posat el nostre granet de sorra, benvingut sia. Però les primeres espelmes les varen encendre aquests personatges, i d’aquí la voluntat d’agrair: perquè gràcies a algú que es va llevar la mordassa, gràcies a algú que va trencar la censura i gràcies a algú que va ser atrevit fins i tot arriscant-se a ser detingut, com és el cas de Lluís Miquel, nosaltres som aquí. Perquè al final sempre fa falta que algú comence a caminar.

El dia que Catalunya siga lliure, riurem tots i riurem millor

—Heu estat onze anys anant pel món com a Aspencat. Entre el primer concert a Xaló, i el darrer, el País Valencià ha evolucionat…
—En podríem parlar en molts termes, d’aquesta evolució. Hi ha hagut un canvi de govern i aquest ha estat el canvi més palpable i més recent. Els grups com nosaltres vàrem nàixer en l’obscuritat absoluta que s’ha viscut al País Valencià durant més de vint anys, teníem un mur al davant, i al final érem un ‘autotot’ perquè no teníem res. No hi havia mitjans que parlaren de nosaltres, no hi havia institucions que donaren suport a la cultura feta en llengua pròpia ni res que se li pareguera, al contrari, només hi havia entrebancs i pals a les rodes. Hi ha hagut una llarga resistència. Ara encara hi ha encara molta feina per fer, però es comencen a veure canvis d’actitud i voluntats, fets i passes valentes cap endavant, sobretot per part del conseller Vicent Marzà. És evident que tants anys de delinqüència a les institucions, de bandes organitzades que es dedicaven a delinquir i a apropia-se dels recursos públics, costen de revertir.

—Sí.
—Però es fan passes. I tot i que el 9 d’Octubre vam veure la cara de l’extrema dreta, també crec que, en l’àmbit social i cívic, ja no callem. Crec que hem perdut una mica la por, una mica bastant. Crec que ens hem espolsat la por. Al País Valencià ja hi ha molta gent que camina pel carrer amb el cap ben alt. Ja no hi ha aquell victimisme i aquella autocensura que teníem els valencians. Ara mateix nosaltres també ens hem empoderat. La música i l’escola han estat dos dels baluards imprescindibles i necessaris en aquest camí que hem recorregut. A partir d’aquí, el futur? Els tempos del País Valencià són lents, si els comparem amb els dels germans i germanes del nord, però a poc a poc va traient el cap. Hem de continuar. Aquí, a més, s’ha aviciat el feixisme per tenir-lo llest per quan fera falta traure’l al carrer. Per tant, crec que manca molta feina per fer, amb humilitat i coratge.

—Heu dit que la música és una combinació de refugi i eina de lluita, en l’àmbit més personal. Ara, què?
—[Riu]. Mira, jo ara al gener seré pare i, per tant, em ve un projecte vital molt interessant i il·lusionant. Després, caldrà continuar creixent i continuar aprenent. Hi ha moltes preguntes per a les quals encara no tinc resposta. Necessite més respostes, formar-me més i llegir més. I participar de la forma més activa possible en els moviments socials, sobretot a la Marina Alta, que manca molta feina a les comarques i als pobles, i tota l’ajuda és poca. Crec molt en el municipalisme.

—Quin és el darrer llibre que heu llegit?
Fre d’emergència, dels companys Pau Llonch i Josep Manel Busqueta.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]