L’escriptora i mestra Asha Miró (Saha, Índia, 1967) va passar els set primers anys de la seva vida en un orfenat de Mumbai. Tal com recorda, era una nena menuda, riallera i inquieta que cada dia demanava a la mare Adelina, la monja que més la cuidava, quan tindria uns pares. Malgrat l’edat, tenia molt clar que no volia passar pas la resta de la infància envoltada de misèria. Finalment, la seva insistència va donar fruit i l’Asha va viatjar a Barcelona, on l’esperaven els seus nous pares, la seva germana Fàtima –més petita que ella i també d’origen indi– i una nova vida.

Tot i ser conscient de la sort que havia tingut, passats uns anys va voler conèixer la seva història i el seu país, i va emprendre el segon viatge de la seva vida. Va tornar a l’Índia, va descobrir la història dels seus pares i, d’alguna manera, va poder sanar el sentiment d’abandonament que diu que tenen tots els nens adoptats. La filla del Ganges, el llibre d’èxit que ara reedita, explica tota aquella història des de la seva perspectiva i també des del punt de vista de la mare adoptiva, que escrivia emocionada en un diari el dia a dia del procés d’adopció.

Però la història d’Asha Miró no acaba aquí. Després va conèixer la seva germana biològica i va adoptar la Kamal, una altra nena índia, menuda i de gairebé set anys que va trobar una vida millor a Barcelona. Parlem amb l’escriptora sobre els defectes del sistema d’adopcions i els seus desafiaments, sobre la seva història i què implica el fet d’adoptar una criatura, que ella defineix com ‘una història d’amor’.

Per què reediteu ara La filla del Ganges?
—Ara fa quinze anys que es va publicar i s’havia exhaurit. És un llibre que molts adolescents van llegir a l’escola i el meu editor creia que calia que el jovent d’ara el tingués a mà. Per a celebrar aquests quinze anys, a més, hem organitzat un viatge a l’Índia obert a tothom en què farem el recorregut del llibre. Vull que la gent experimenti l’Índia de debò i espiritual, no pas la del turista. L’has de mirar, no entendre-la, però acceptar-la tal com és. La primera vegada que hi vaig anar deia que no hi tornaria, però cada vegada m’agrada més.

Durant aquests quinze anys heu ajudat moltes persones adoptades i els seus pares. Quins casos us han impactat més?
—Encara avui rebo missatges de gent d’arreu del món que no sabia que havia estat adoptada. Això és molt dur! S’ha d’anar sempre amb la veritat davant. Si no, tot allò que construeixes amb el teu fill no serveix de res, perquè es basa en una mentida. Jo sempre dic tres coses: que s’ha de dir la veritat, que també s’han d’adoptar nens grans i que no se’ls ha de canviar el nom. El nom és la teva identitat, per molt estrany que sigui. Si et posen un nom, és perquè t’ha de marcar d’una manera especial. Aquest llibre també m’ha permès de viatjar molt. Al Perú, a partir de La filla del Ganges s’ha creat un programa en què es protegeixen els nens que han de ser adoptats.

Com han evolucionat les adopcions en aquests anys?
—Cap al 2004 hi va haver una mena de moda. El llibre va anar bé perquè molta gent va prendre consciència de què volia dir una adopció. Molts famosos havien començat a adoptar com si fos la cosa més normal del món. A poc a poc, amb la crisi, la gent va deixar de fer-ho i, després, tots els nens que havien vingut de petitons van començar a tenir problemes quan van arribar a l’adolescència. És una època molt difícil en què necessites uns pares al teu costat que parlin molt amb tu. Durant l’adolescència, tothom té problemes, però els qui són adoptats encara en tenen més. Perds la noció de quin és el teu lloc al món i et demanes per què aquesta història t’ha tocat a tu. T’enrabies amb allò que t’ha passat. Molts nens van deixar casa seva, i en altres casos van ser els pares qui els van retornar i van dur-los a centres d’acollida. Quan sentia aquestes històries, no m’ho podia creure. Això no pot passar! Un nen que ha estat adoptat ja ha perdut uns pares una vegada. Una segona vegada no es pot suportar. Penses que no vals res i que ets un desastre. En molts moments, l’adopció s’ha fet malament. Molts països també han tancat l’adopció i ara la cosa està més parada.

Es comença a parlar d’adopcions nacionals, però.
—Sí, a països com l’Índia, el Perú i Xile, on no se n’havia parlat mai. S’ha entès que els nens que tenen allà els poden adoptar ells mateixos i que no cal anar a buscar-ne de fora.

Quins desafiaments té encara el sistema d’adopcions?
—Hauria de ser molt més àgil. Des del moment en què dius que vols adoptar fins que tens la criatura passen cinc anys. Està molt bé que hi hagi mesures de seguretat i un seguiment dels pares, però no pot ser que una criatura estigui cinc anys esperant. És un temps que perjudica la seva salut i el seu desenvolupament intel·lectual i que la marca per sempre. A banda, a poc a poc s’ha anat creant un moviment, del qual em sento força partícip, que defensa que els nens no solament s’adopten fins als cinc anys. Hi ha molts nens de més de cinc anys que necessiten una família. Encara que portin una motxilla, poden superar-ho tot si tenen un entorn favorable.

Molta gent considera que són més problemàtics…
—El meu cas demostra que no. I el de la meva filla, adoptada amb gairebé set anys. No pots rebutjar una criatura per l’edat que té. Si es queda en un centre, el seu futur serà molt negre.

Com recordeu els sis anys a l’orfenat de Mumbai?
—Van ser uns anys molt dolorosos. Una cosa que tenim en comú els qui som adoptats és que, quan arribem, no volem sentir a parlar d’allò ni de broma. Pateixes, estàs sol… Un orfenat és la llei del més fort, la llei de la selva. Cada dia quan em llevava rebia un castanyot. I m’escapava de l’escola perquè allà també rebia sempre. Era un altre sistema. Sort que vaig tenir la mare Adelina que em va fer d’àngel. Em treia d’allà i em duia a fer papers, em portava a la cuina de l’hotel Taj Mahal a buscar menjar, em donava cada dia una poma pelada… M’admira el fet que, a cinc anys, era molt conscient que el meu futur no havia de ser aquell. Un nen d’allà és molt més conscient de totes les coses que viu que no pas un nen d’aquí, que ho té tot molt més fàcil. ‘Aquí no em quedo’, pensava. Volia uns pares. Amb el temps, t’adones que tot té un sentit.

Per què?
—Jo vaig començar demanant uns pares. A poc a poc, em vaig adonar que no volia uns pares qualssevol. Volia uns pares de Barcelona perquè a l’orfenat hi havia unes nenes que se n’havien anat a Barcelona i vaig suposar que allà n’hi hauria molts, de pares. Es va morir la germana biològica de la meva germana adoptiva i jo vaig ocupar el seu lloc. La seva mort, que va ser molt trista, em va donar la vida. Totes les coses tenen un per què.

Creieu que tots els nens tenen aquesta inquietud i s’adapten tan de pressa?
—Jo crec que t’adaptes perquè tens ganes d’adaptar-te. Jo vaig fer un esforç sobrehumà, com ho fan tots. T’adaptes a menjar carn, a posar-te sabatots… Jo he estat set anys de la meva vida descalça! I has de superar el dia a dia amb dues persones que no coneixes de res, però ho fas perquè confies que són els teus pares i et donaran el millor de la vida. Quan tens això clar, ets capaç d’anar saltant tots els obstacles. Ets capaç de desfer-te de tot el dolor. Tots els nens adoptats ens adonem de la gran sort que hem tingut. Hem estat escollits entre molts.

Expliqueu que, ja a Barcelona, quan us trobàveu amb una dona índia que venia roses, us demanàveu què havia passat perquè tinguéssiu vides tan diferents tot i el mateix origen.
—Exacte. T’adones que el privilegi que tens no es pot quedar en no res. Reps tantes coses que arriba un moment que has de retornar-les. Vaig escollir ser mestra perquè vaig pensar que era una bona manera de retornar això. Moltes persones adoptades no s’adonen d’aquest privilegi fins que no tornen al seu país. Llavors veuen que han patit un dol. Quan perds els pares, tens una mena de ferida. El ‘per què a mi?’ te’l qüestiones a l’adolescència, però no trobes la resposta fins que no tornes. La resposta és que els teus pares t’han lliurat a una altra persona perquè tinguis una vida millor. Llavors, aquella mena de dolor que tens dins se’n va.

Com es gestiona aquesta inquietud per conèixer els orígens, especialment els pares?
—Ells han d’estar al costat del fill i dir la veritat. Jo, trenta anys després, em vaig assabentar que tenia una germana a l’Índia. Va ser un daltabaix i un tornar a començar. Les criatures que han estat adoptades tenen la capacitat d’anar acceptant tot allò que els diguin de la seva vida, perquè pitjor no pot ser. Totes les coses que vindran seran millors, més bones, més agradables.

En el vostre cas, va ser quan vau entendre el vostre pare biològic que es va acabar el dolor?
—Sí. Et poses a la seva pell i penses que tu hauries fet igual, que allà no hi havia res per a tirar endavant un fill acabat de néixer. Quan vaig conèixer la història del meu pare, ja em vaig quedar feliç i vaig tornar pensant que ho tenia tot ordenat. La mare Adelina em va dir que no em preocupés més, que visqués la meva vida sabent que era ‘filla del Ganges’. Però més tard, les monges em van dir que tenia una germana. Tot aquell ordre meravellós que tenia se’n va anar en orris! La meva germana, a més, es diu igual que jo, Asha. Quan ens vam conèixer, vaig entendre per què les coses havien anat així. Em va explicar la història del meu pare, que ens va intercanviar els noms i que per això ens dèiem igual. Ella era més gran i s’havia quedat amb ell. Després em va buscar un temps, però no em trobava… De sobte, la meva família s’ampliava i tenia la d’aquí i la d’allà. La família de l’Índia és extensíssima! A quaranta anys, jo ja tenia tres o quatre besnebots.

Però el cas de la vostra germana adoptiva, la Fàtima, ha estat molt diferent. Ella no ha volgut tornar al país d’origen.
—Ella va venir de molt petita, a un any i mig. No era conscient de res. No hi vol tornar perquè ha estat mare i no pot considerar pares unes persones que han abandonat una criatura. Jo crec que no ha tancat el dol. Amb el temps ho superarà, o no. Sempre li dic que, si torna, s’adonarà del perquè de tot plegat. Cadascú ha de fer el seu camí. Molts pares que tenen fills adolescents em pregunten quan han de tornar al seu país d’origen. Jo els dic que ho ha de decidir el fill quan estigui preparat. És un daltabaix i has de tenir força i uns pares al costat per a poder fer-ho.

Ha de ser impactant veure com podria haver estat la vostra vida…
—Sí, i observes les dones i penses ‘podria ser una d’elles’. També t’adones què significa ser dona. Veus que, pel fet de ser dona, et passa tot això. Les dones a l’Índia comencen ara una revolució, comencen a tenir un paper a la societat, a ser el centre i la columna vertebral de la família gràcies a sistemes com els microcrèdits. Com més va més em fascina el paper de la dona a l’Índia.

Un dels elements que alimenten l’opressió de les dones allà és el dot. Molts pares veuen que no se’n podran fer càrrec i donen les nenes en adopció. Això ha millorat d’alguna manera?
—És una tradició mil·lenària que sembla que no canviarà mai. Ara s’ha acceptat que les dones tenen drets, però només sobre el paper. De la mateixa manera que les castes estan abolides des que l’Índia és independent. Però tu hi vas i la gent et diu ‘aquest és d’aquella casta’. Tothom ho té al cap i no s’ho pot treure.

Una de les coses més curioses que expliqueu és l’occidentalització dels nens adoptats. Malgrat els trets físics, les dones índies veien de seguida que no éreu d’allà. Per què?
—També em passa aquí, això. A vegades em trobo grups d’indis que donen per fet que jo no sóc d’allà. Jo els dic que sí, que és clar que ho sóc! És pels gestos. No ens n’adonem, però nosaltres caminem d’una manera determinada. A l’Índia, les dones caminen d’una altra manera, amb aquells saris que duen. No miren mai als ulls! Jo, en canvi, sempre ho feia i anava tafanejant-ho tot. Allà em miraven com una estrangera. Al principi em feia mal perquè em demanava d’on era. Ets del lloc on has viscut i has fet arrels. Sóc d’aquí, però també ciutadana del món! [Riu.]

Existeix el sentiment de desarrelament entre els nens adoptats?
—No. Quan vaig arribar, els meus pares em van ajudar a posar les meves arrels aquí i aprendre les tradicions, la cultura… Amb la nostra filla també ho hem fet. Ens costa entendre les famílies que adopten i intenten mantenir un lligam fort amb les altres famílies que han fet igual. Amb la Komal no ho hem fet mai. De tant en tant, sí que fem alguna trobada amb altres nens adoptats, però no volem que visqui ni del seu passat ni de la seva història.

És cert que alguns nens adoptats poden ser problemàtics? Per exemple, fa poc es va publicar que la meitat dels nens russos adoptats tenien trastorns d’alcoholisme fetal.
—Nosaltres coneixem molts casos en què els nens han sortit perfectament. Se sap de nens amb mares que van beure durant l’embaràs i tenen aquest problema, sobretot amb origen rus. Però la meva mare sempre em deia: tu neixes a un lloc, però allò que et fa créixer són el teu entorn i les circumstàncies. Si tu tens un entorn que t’ajuda, has de sortir bé. És més important això que no els orígens o la genètica. Va ser el cas de la meva germana. Va arribar quan tenia un any i mig, petita i esquifida, i els metges la miraven amb horror. La meva mare va decidir de no fer-los cas i només amb la força de l’estima i la cura es va transformar. Ens ha passat amb la Komal, també. Va arribar a sis anys i duia roba de tres. A poc a poc, amb l’estima que em deia la mare, amb la constància, estant cada dia al seu costat, ens hem adonat que, d’alguna manera, fa més l’estima que no l’aliment.

Com ha estat l’experiència d’adoptar, havent estat adoptada?
—Meravellosa! Jo sóc la bestia de la Komal. És part de la meva família biològica. La meva germana biològica em va dir que me l’emportés. Jo li vaig dir que no. Pensava que l’havien de cuidar els seus pares, però no tenien possibilitats. Vaig passar tres anys rumiant-ho i finalment vaig anar a buscar-la. Va arribar aquí molt malaltona, a sis anys, a punt de fer-ne set. Es repetia la meva història. Era com màgic. Els meus pares em van dir que havien rejovenit perquè vivien com a avis allò que havien viscut com a pares. Totes les coses que havien viscut amb mi pel que fa a l’aprenentatge, la roba i el menjar, es van repetir amb la Komal.

Com a defensora de les adopcions, què n’opineu de qüestions com els ventres de lloguer? Tenir fills biològics s’ha elevat a una cosa sagrada, gairebé com un dret?
—Doncs em sembla una ximpleria! [Riu.] Portes una criatura al món quan hi ha moltes criatures que necessiten uns pares. Què són els llaços de sang? Res! Aquell fill es converteix en el teu fill. És meravellós, un miracle, una història d’amor. No hi ha llaços de sang, però sí llaços de l’ànima, del cor, que són més importants.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb