Al saló Mare de Déu de Montserrat del Palau de la Generalitat, el president Artur Mas s’ha mostrat tranquil i segur dels passos que caldria fer d’ara endavant. Ha denunciat que a l’estat espanyol hi ha un abús de poder: ‘No és tan sols que facin el ridícul. Hi ha un abús de poder. Utilitzen el Tribunal Constitucional de manera impròpia.’ A més, en l’entrevista ha vinculat d’una manera més explícita que mai el seu futur polític al 9-N. I ha enviat un missatge a tots aquells qui lluiten des d’algun punt dels Països Catalans: ‘Quan creus en una cosa, hi creus molt, estàs disposat a lluitar i tens un projecte, no tan sols pots sobreviure, sinó que pots avançar. El cas de Catalunya n’és un exemple.’

—Què en penseu de la decisió del govern espanyol de presentar un recurs al Constitucional contra el procés participatiu?
—Formava part del guió que havien dibuixat aquests darrers dies. Fixeu-vos en un detall: el 14 d’octubre vaig anunciar aquest nou procediment per a poder participar en el 9-N. Fa més de quinze dies, i ara basen el recurs en aquella conferència de premsa. La pregunta és: si tan evident era que es podia presentar un recurs, per què han tardat més de quinze dies? Jo arribo a la conclusió que ara volen perjudicar i espantar els ciutadans perquè saben que difícilment ho podran aturar de debò. Suposo que volen donar una imatge internacional nostra de descrèdit i desprestigi. Forçant d’una manera insòlita la situació. De fet, és una demostració que tenen moltes ganes de tocar els nassos. I ho fan. I demostren una gran intolerància envers la democràcia d’una certa qualitat. Aquesta és la veritat. Hi ha gent que és intolerant a alguns aliments… Doncs tenim un estat i un govern espanyol que demostren una forta intolerància a la democràcia de qualitat.

—Els ciutadans es demanen si el 9-N podran votar passi què passi la setmana vinent al TC. Hi ha cap hipòtesi que pugui impedir la votació?
—En allò que depengui de nosaltres, no. Tot l’operatiu és perfectament muntat i dissenyat. Fixeu-vos que des de fa un parell de dies, amb l’adreça del DNI, tothom pot saber on ha d’anar a votar: a quin local i a quina mesa. Tenim més de quaranta mil voluntaris apuntats. Tot el dispositiu s’ha activat, centenars i centenars de locals per tot Catalunya, col·laboració de pràcticament tots els ajuntaments del país… Per tant, tot són xifres molt reconfortants des del punt de vista de la mobilització i la preparació logística. El govern ha fet aquests últims quinze dies o tres setmanes una gran feina perquè tot això fos possible. Tot és perfectament dissenyat. I ara cal fer-ho. No sabem exactament què ens trobarem la setmana que ve. La realitat és aquesta. No sabem fins on pensen arribar aquesta gent del govern espanyol. Però la nostra preparació hi és i la mobilització, també. El dia 9 de novembre no ens hi juguem un resultat. Sobretot, ens hi juguem una lliçó democràtica. Jo ho veig així. Els catalans tenim la possibilitat de donar una lliçó democràtica en majúscules al govern espanyol, a Europa i al món. I una lliçó democràtica, què vol dir? Participació i civisme. Si aconseguim participació i civisme —cosa que ja no depèn del govern, sinó de la gent— la lliçó democràtica serà extraordinària. I aquesta oportunitat no la podem deixar escapar de cap manera.

—Entenem que no preveieu cap situació que pugui aturar la votació del 9 de novembre…
—Torno a dir que no sabem què ens trobarem. No sabem fins on són capaços d’arribar. Volen suspendre una cosa que ja no fem. El decret que vaig signar de manera solemne en aquesta mateixa sala de la Mare de Déu de Montserrat del Palau de la Generalitat ja vaig dir que no es podia executar. D’aquí va venir una part de la polèmica entre partits a Catalunya. Nosaltres vam complir. Hi va haver un recurs, es va suspendre aquell decret —que era molt garantista—, no es podia aplicar tal com s’havia dissenyat perquè ens hauria portat a no fer res que no fos simplement un acte de protesta el 9-N. Jo veia molt clar que calia votar d’una manera que fos creïble i correcta el 9 de novembre. Ara som en aquest punt. Si continuen intentant suspendre una cosa que ja no fem, no sabem exactament què suspenen. No hi ha funcionaris; hi ha voluntaris. Els locals públics suposo que es deuen poder obrir, oi? Els voluntaris tenen tot el dret del món de fer de voluntaris. Un dia serà per una causa social i un altre dia per una causa ciutadana o per una causa política, com en aquest cas.

—I la pregunta?
—La pregunta és la que és. Però no és una pregunta que el govern obliga a respondre als ciutadans. El govern no obliga ningú a fer res. No obliga a contestar, ni a fer-se voluntari, ni als ajuntaments a col·laborar… Tot s’ha fet amb joc net. Hi ha molta gent a Catalunya, i moltes associacions, institucions i teixit associatiu que s’han mobilitzat i tenen moltes ganes de participar per decidir el futur polític de Catalunya. Sabem que el dia 9 de novembre, encara que anés molt i molt bé, encara no podem dir que sigui una consulta definitiva. És evident. Ni ho pretenem. Però en el procés de transició nacional, el 9-N és un dia molt especial, escrit amb lletres majúscules. L’hem de saber aprofitar. Encara que el govern espanyol faci de les seves, el procés s’ha activat i acabarà bé el 9 de novembre, amb una alta participació i un gran sentit de civisme. Si arriben més lluny d’allò que és estrictament previsible, ens haurem d’encarar a la circumstància del moment. Espero que encara els quedin dos dits de front i no portin les coses a un punt de no-retorn.

—Penseu en la possibilitat de posar el tram final del procés participatiu en mans dels partits i la societat civil?
—Aquesta opció no s’ha previst. El disseny del 9-N és tot previst tal com el coneixeu i com s’ha anat fent públic aquests darrers dies. Tot és a punt. Tota la logística, l’organització, els voluntaris… Hi pot haver alguna diferència de format? En allò que depèn de nosaltres, no. He mirat de fer entendre que no sempre tot depèn de nosaltres. Jo faré tot allò que sigui a la meves mans perquè s’executi tal com el tenim previst en aquest moment.

—Si els mossos d’esquadra reben ordres dels tribunals per a retirar les urnes, què fareu com a màxim responsable polític de la policia catalana?
—És que jo no hi intervinc, en un cas així. Tampoc el conseller. Penseu que els jutges s’adrecen directament al cos de policia. Les instruccions no passen pels estaments polítics. La relació entre jutges i policia —no tan sols dels mossos d’esquadra— és directa. No és una comunicació d’un jutge al president de la Generalitat o al conseller d’Interior demanant que s’executi una resolució determinada. Donen una instrucció directa des del jutjat a la policia. Espero que això no arribi a passar. En aquest moment el govern espanyol traspassa la línia del ridícul. El president Tarradellas deia que en política es pot fer tot menys el ridícul. El govern espanyol ja ha traspassat la línia del ridícul. Intentar suspendre una cosa que no s’ha fet o un procés participatiu que ha agafat el caràcter que ha agafat i que és organitzat a través de voluntariat, això traspassa la línia del ridícul. I espero que en aquesta línia del ridícul encara no vagin més enllà. Seria d’agrair que no hi anessin. Deuen tenir molta por. O moltes ganes de perjudicar-ho tot. Jo recordo que primer se’n van riure. Recordo les primeres reaccions a la conferència de premsa del 14 d’octubre quan alguns partits polítics ens van deixar gairebé sols davant de la situació. Les primeres paraules del govern espanyol van ser ‘això ja s’ha acabat’, ‘a Catalunya no hi ha referèndum’, ‘no hi haurà consulta’, ‘ja s’han dividit’, ‘ja s’han barallat entre tots’… Ho van donar per acabat una vegada més. D’això fa tan sols quinze dies. I allò que no era res, ara resulta que és prou important per a presentar un nou recurs al Tribunal Constitucional? Hi ha un abús de poder del govern espanyol. Hem de parlar en aquests termes. No és tan sols que facin el ridícul. Hi ha un abús de poder. Utilitzen el Tribunal Constitucional de manera impròpia. El TC no ha estat dissenyat per a això. I el govern espanyol, incapaç d’encarar políticament aquesta situació —que és d’arrel bàsicament política—utilitza el TC malament i excedint les seves possibilitats, per fer la feina que no li toca. Per això parlo d’abús de poder. Gairebé d’abús de dret.

—Quan el govern espanyol utilitza l’argument de dir que no hi ha garanties democràtiques…
—Però si les garanties democràtiques les han enfonsades ells. Bé, no les han enfonsades perquè n’hi haurà. Però les han perjudicades totes. Què més voldríem, nosaltres, que poder fer la consulta? I no la consulta, sinó que ens hauria agradat fer un referèndum a la britànica. Un referèndum vinculant, acordat amb el govern espanyol, amb pregunta acordada, amb conseqüències sobre la taula, amb procediments establerts… Això, ens hauria agradat. I de fet ho va intentar el Parlament de Catalunya l’abril d’enguany. Vam anar a Madrid a sol·licitar la transferència de la competència per poder fer un referèndum. Vam dir: ‘Escolteu, seguem a taula. I parlem de la data i la pregunta, si cal.’ Ho van dir els diputats el mes d’abril. I què ens van dir? Que no. PP, PSOE i uns quants més van dir que no. No hi ha ni la més mínima possibilitat de parlar de res. Allò era l’ideal. La segona cosa era fer la consulta. Vam fer la llei de consultes i el decret. I van mirar d’enfonsar-ho al Tribunal Constitucional. Ens van prendre ells el model que era el bo. I aquells que et prenen el model bo, ara t’acusen de fer-ne servir un de dolent. És molt desesperant haver de tractar amb institucions i persones que fan les coses d’aquesta manera.

—En vista d’aquest abús de poder i de la voluntat de convertir el 9-N en una lliçó democràtica, quina participació espereu?
—El volum no us el puc predeterminar. D’això n’hem parlat amb les formacions polítiques i dins el govern, però com a president no he de fixar una xifra perquè contravindria el propòsit que tot això es faci amb un acord entre tots. Si cadascú diu la seva xifra, això acabarà essent un trencaclosques impossible de conjuntar. Més que una xifra, ens interessa un concepte: una participació alta. Hem tingut manifestacions molt grans. I ara ens toca tenir una participació molt alta en un moment que la gent podrà participar amb urnes i paperetes. Ara els comptarem un per un. No hi ha marge d’error. Hem de poder dir que hi ha hagut una participació alta encara que aquesta consulta no es pugui considerar la definitiva. Però serà just abans de la definitiva. Alguns diuen que això és com una semifinal; si no la passes, no jugues la final. I és veritat. És com una marató. Els qui en corren diuen que, dels 42 quilòmetres que té, el 30 és crític. Perquè hi ha molta gent que defalleix. És quan estàs al límit de la resistència normal. Si passes aquell punt, acabes la marató. Si no el passes, no l’acabes. Això que fem s’hi assembla una mica. El 9-N l’hem de passar bé per poder enfilar el final de la cursa.

—El 9-N marcarà les passes següents. Depenen de la participació?
—Jo crec que sí. Si el 9 de novembre es pot fer amb la normalitat que preveiem i surt bé, continuarem endavant. Si no surt bé, serà una gran pedra en el camí. Això és evident. Si la població de Catalunya que vol participar-hi i votar, que ens ho ha dit a les urnes, a les enquestes i al carrer, si aquell dia que es pot fer de manera ordenada i potent, no aprofita l’oportunitat, es posarà en dubte que ho vulguem fer. Ho posaran en dubte tots aquells —que són molts— que volen que fracassem. Són molts i poderosos. Començant pel govern espanyol. Nosaltres tenim l’oportunitat que això surti molt bé i s’entengui que és el salt final cap a la conclusió d’aquest procés. Jo entenc que la conclusió és poder votar en un referèndum definitiu, cosa que no serà gens fàcil en l’estat espanyol.

—Heu presentat les eleccions plebiscitàries com la fórmula de fer aquesta consulta.
—Sí, és clar. Perquè no n’hi haurà cap més. Ara no cal parlar-ne, abans del 9 de novembre. Ja en parlarem a partir del 9-N. Perquè si no anés bé ja no en podríem parlar, de com acaba el procés. Si no va bé, probablement ja s’hauria acabat aleshores. Si volem continuar enfilant l’agulla, el 9-N ha de sortir bé i, a partir d’aquí, acabar de dissenyar com s’acaba el procés per a fer un referèndum o una consulta en condicions homologables internacionalment. Tots els intents que hem fet fins ara entre les institucions catalanes i l’estat espanyol han fracassat perquè hi ha algú allà que no vol ni seure a taula a parlar-ne.

—Fa un temps us presentaven com a presoner del senyor Junqueras. Ara diuen que l’ANC us marca el pas… Què en penseu de l’exigència de Carme Forcadell, fa poques setmanes, de convocar eleccions abans de tres mesos?
—No valoraré aquesta proposta. Em sembla que no em toca, com a president del país, d’entrar en aquestes valoracions i trifulgues. Em toca deixar clar que sóc plenament conscient de quines decisions em corresponen a mi. I aquestes no me les deixo prendre per ningú. Crec que si s’analitza la meva trajectòria es pot arribar a aquesta conclusió. No vol dir que no escolti tothom. Jo escolto tothom perquè és com s’aprèn. Jo aprenc cada dia escoltant la gent. S’ha d’escoltar tothom. Però és evident que hi ha decisions que tan sols es poden prendre a un nivell concret. Sóc plenament conscient de quines són les meves. No me les he deixades prendre mai. I cadascú ha d’assumir la responsabilitat de les seves decisions. I aquest també serà el cas. Algú em pot recomanar, suggerir, fer reflexionar… Sempre escoltaré. Però la última decisió, la que em toca a mi, la prendré jo.

—Les mobilitzacions populars històriques d’aquests últims anys s’han fet amb la convicció que havia arribat l’hora de decidir. Si el 9-N no és la consulta definitiva, podem estar segurs que les eleccions es faran aviat?
—Si som capaços des de la política catalana de fer això de la manera que s’ha de fer, sí. Perquè serà l’últim instrument que ens quedarà perquè el poble de Catalunya decideixi el seu futur polític. Volíem fer-ho amb un referèndum. Però això passava per l’estat espanyol, que no és ni el Regne Unit ni el Canadà. És una altra història. Potser sí que haurem d’acabar utilitzant l’únic instrument que ens queda per a fer una consulta definitiva. Però si volem utilitzar unes eleccions per fer una consulta la política catalana haurà d’estar preparada. Perquè això no són unes eleccions més, sinó unes eleccions completament diferents. Ara, penso que de tot això val més que en parlem a partir del 10 de novembre per no despistar-nos del 9-N, perquè volem passar la semifinal i fer-ho bé.

—La llista unitària no és la salvació que cerqueu per evitar una derrota electoral?
—Si es tracta de saber si jo he de salvar un possible futur polític, només demano que es llegeixi què vaig dir ara fa dos anys, quan em vaig presentar a les eleccions. És escrit: que quan s’acabés aquest procés, jo no em tornaria a presentar en unes eleccions com a candidat a la presidència de la Generalitat. Això m’ho havia pensat molt. Sé que visc un moment excepcional que té un punt de sortida i un punt d’arribada, també en el terreny personal. No conec ningú que això ho hagi dit com ho he fet jo. Per tant, jo també podria sospitar que uns altres pensen en el seu futur polític. I no ho critico, perquè és perfectament legítim. Però jo ho tinc dit i escrit. No hi ha ningú més que ho hagi fet, això. I ho vaig fer plenament conscient. Acabat aquest procés polític no em tornaré a presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat. Difícilment algú que ho ha dit i ho ha solemnitzat pot pensar en el seu futur polític. Si pensés en el meu futur polític, ho faria tot, excepte això que faig. Disculpeu-me l’expressió: faria la puta i la Ramoneta.

—Però sí que us presentareu en aquestes eleccions que vindran?
—Jo he dit que no ho faria quan s’hagués acabat el procés polític. És evident que el procés no s’ha acabat. Tant de bo que s’hagués acabat. I no ho dic pensant en mi, sinó en el país. Però sabem que això encara té un recorregut, que esperem que no sigui gaire llarg. Quan parlem d’acabar el procés volem dir haver pogut fer la consulta o el referèndum amb tots els ets i uts. Després de la consulta definitiva, ve un període d’implementació del resultat. I això és el procés sencer. No som a la cantonada d’acabar tot això. I jo vaig vincular la meva trajectòria a la conclusió del procés polític. El meu compromís més gran és que tot això es faci i es faci de la millor manera possible.

—Aquestes últimes setmanes, l’actitud que han pres els partits i les entitats cíviques us ha fet dubtar en algun moment? Us ha fet canviar la idea que teníeu de com havia d’anar el procés de transició nacional?
—No. En aquest sentit, no. En algunes ocasions, em fa dubtar la traducció política de tots aquests moviments ciutadans. Però ara tampoc no hi entraré. Perquè som en la situació d’encarar el 9 de novembre i s’ha refet el consens bàsic. Al consens polític, hi dono un gran valor. Crec que és un dels dèficits que hem tingut a Catalunya en els moments decisius de la nostra història. La incapacitat d’aquest consens polític ampli, que no vol dir unànime. Les unanimitats poden fer una mica de por. Però un consens ampli és necessari per a encarar desafiaments de la magnitud del que encarem a Catalunya en aquest moment. A Catalunya no anem sobrats de capacitat de consens polític. No podem fer perillar el consens actual, encara que no sigui tan sòlid com el que teníem fa setmanes. Allò que em fa patir més és que en el món dels partits polítics hi ha molts interessos encreuats. Veus que entre els moviments ciutadans hi ha un objectiu comú, independentment de les ideologies, de la llengua, de l’edat, de la família, de la situació econòmica. Tinc la sensació que hi ha una societat majoritària amb un projecte, un objectiu i que s’ha posat en marxa. En canvi, quan això es tradueix al món polític, excepte en algunes ocasions i també aquests darrers temps, és quan és més fàcil d’esquerdar. Perquè és on hi ha més interessos contraposats. Això, s’ha de superar. I no és pas fàcil.

—Però us fa por que el moviment cívic i els interessos polítics puguin confluir en una direcció de poca generositat? O que els moviments cívics puguin ser utilitzats per interessos partidistes?
—Que no es deixin! Quan algú intenta utilitzar algú, una cosa és l’intent, però l’altra és que aquest es deixi utilitzar. Jo crec que han demostrat prou caràcter per fer evident que no es poden deixar utilitzar de cap manera. Una altra cosa és que ells també han d’escoltar els qui fem la política del dia a dia. Sempre he mirat de fer entendre que en el procés en què vivim, la ‘divisió de poders’ és important. O diguem-ne la divisió de treball: cadascú ha de fer la seva feina i no ens hem de voler substituir els uns als altres. Ni els qui fem política a les institucions no podem suplantar la societat civil, ni el rol que té la societat civil, que és insubstituïble i decisiu, no pot suplantar el poder públic i les institucions. Nosaltres tenim un paper determinat, que a vegades és delicat, que el que poden fer aquestes entitats. En el nostre cas no tan sols ens hem de mobilitzar i demostrar una gran capacitat d’organització, sinó que hem de prendre decisions que es confronten amb marcs legals i jurídics, imposicions dures, esquemes internacionals que tenen el propi funcionament… Ens hem posat en un procés d’una complexitat altíssima. Jo no ho he negat mai. Malament aniríem si això ho banalitzéssim. Aquells que pretenen fer entendre que a Catalunya tot això acabarà de pressa, sense ser conscients d’aquesta complexitat, no viuen en el món real. Això no funciona així. Al món hi ha un club, que és el dels estats. Molta gent a Catalunya deu voler entrar en aquest club. Però aquest club té unes regles. I si no les compleixes, no t’hi deixen entrar. Ens hem de mentalitzar molt bé. A vegades pensem que tan sols de demanar-ho ja ens hi admetran. Però no funciona d’aquesta manera. I encara que tot aquest procés sigui tan complex, jo defenso que és l’únic possible per a fer una Catalunya realment millor. Tot els altres camins, ja els hem intentats. I Déu n’hi do com ho hem intentat. Ens hi hem ficat fins al coll. Però ara toca aquest, que no l’hem explorat mai seriosament i que algun dia hem d’explorar a fons. I aquí és on som ara.

—Hi ha molta gent des del País Valencià, les Illes i Catalunya Nord, catalanistes de la resta dels Països Catalans, que viuen amb molta emoció això que passa al Principat. Però també ho viuen amb una certa por per les represàlies en qüestions lingüístiques, per exemple. Sou conscient de l’esforç que fa aquesta gent per la llengua?
—Molt conscient. No tan sols en sóc conscient, sinó que penso que això que fan té un gran valor. A diferència d’això que passa a Catalunya, ells són minoria en els seus territoris. I no és igual ser minoria que ser majoria. Ho sabem molt bé els catalans, que som el 16% de la població de l’estat espanyol i sabem que és impossible de fer canviar certes coses. En aquests territoris que dieu, la gent que té aquesta sensibilitat representa, ara per ara, una minoria i, per tant, els és més difícil que a nosaltres. Sóc molt conscient del valor que té i sóc admirador de tot allò que fan. També tinc molt clar que des de Catalunya hem de ser molt respectuosos amb la manera d’adreçar-nos a aquests territoris, que tenen la pròpia configuració administrativa i política. Segons de quina manera ens adrecem a aquests territoris pot ser fins i tot contraproduent. Pot ser un bumerang per a tota aquesta gent que fa temps que lluita per mantenir viva una cultura, una llengua, una identitat i, fins i tot, un projecte polític.

—Què diríeu a un valencià que s’esforça per fer un País Valencià millor des de la perspectiva del procés que vivim a Catalunya?
—El missatge és que Catalunya tenia tots els números d’acabar essent residual des del punt de vista lingüístic, cultural i identitari. Històricament hem tingut dos grans veïns que han estat imperis: el castellà i el francès. Nosaltres som aquí al mig. El missatge és que si poca gent —a Catalunya i a tot l’àmbit lingüístic comú—, durant segles i incorporant molta gent que ha vingut de fora, hem aconseguit de no esdevenir residuals, sinó que ens hem mantingut vius i hem aconseguit projectar-nos de cara enfora a l’àmbit europeu i mundial, amb aquesta cultura, llengua i identitat, vol dir que no és impossible. Si fos impossible, nosaltres ja no hi seríem. La nostra cultura i la nostra llengua haurien desaparegut. Continuem batallant en condicions molt difícils. Semblava que quan la democràcia s’hagués consolidat a Espanya, això ja hauria passat a la història. Desgraciadament, encara batallem en condicions molt difícils, tot i que Espanya ha esdevingut un país formalment democràtic i integrat a la Unió Europea. Quan creus en una cosa, hi creus molt, estàs disposat a lluitar i tens un projecte, no tan sols pots sobreviure, sinó que pots avançar. El cas de Catalunya n’és un exemple.

—Fa uns quants anys no éreu independentista. Què en penseu d’aquells que van lluitar per aquest objectiu quan no era un clam majoritari?
—Jo he format part de la majoria dels catalanistes d’aquest país. Quin era el nostre objectiu? Tenir el màxim d’autogovern possible per a Catalunya. Prova d’això és que als anys vuitanta ens vam quedar amb les presons. Qui les vol, les presons? Qui les vol gestionar? Ningú. Però quan hi va haver l’oportunitat es va agafar. Poso aquest exemple per indicar que s’ha d’intentar obtenir el màxim poder possible amb les circumstàncies polítiques i les majories de cada moment. I això s’havia de fer compatible amb la construcció europea. Les dues coses van en paral·lel. Gairebé sempre el catalanisme polític ha intentat això. En els temps que ERC ha governat Catalunya o ha tingut la clau del govern, també ha fet això: col·laborar amb l’estat espanyol. No tan solament ho ha fet la gent de Convergència o del PSC. Ho ha fet Esquerra Republicana. A la República va ser així. Els governs d’ERC es van entendre amb els de la república espanyola. Es va acceptar l’estatut de Núria, que era un estatut retallat, també. Com ho van ser els estatuts del 1979 i el del 2006. Quan ERC va tenir la clau, en els anys del tripartit, l’orientació va ser la que va ser: col·laborar amb els governs socialistes espanyols. Quan ha governat, el catalanisme de tots els signes ha orientat la seva política en la línia de més autogovern, però col·laborant en un projecte amb l’estat espanyol i de construcció de la UE. Això ha estat així fins fa poc. I quan es trenca això? Quan es va passar d’un 20% d’independentistes a la situació actual? Amb la sentència del TC contra l’estatut aprovat en referèndum el 2006. Es va veure que el camí que s’havia seguit fins aleshores no tenia sortida. Va ser en aquell moment quan es va defensar de manera més majoritària el camí que alguns ja havien defensat quan no era majoritari. Jo formo part d’això: del catalanisme que quan governava cercava el màxim autogovern per Catalunya i que davant l’evidència que aquell camí ja no dóna més fruit, ara entenen que cal fer el camí que anem seguint. Això és possible perquè molta gent ha fet aquesta evolució. Si només hi hagués els de fa trenta anys o quaranta, no tindríem una possible majoria social per a obrir aquest camí.

—Vós sou el president de la consulta. També voleu ser el president de la independència?
—Això és una de les decisions que he de prendre en els pròxims temps. Jo tinc el compromís que tinc. Vull veure què passa el 9 de novembre i, passat aquest dia, prendré aquestes decisions. Crec que el meu compromís és molt gran. He intentat demostrar-ho. Però vull veure si l’objectiu final és possible d’articular políticament en aquest país com jo penso que s’ha d’articular. Ara no ho avançaré, això. Algun dia ho explicaré. Però si es fa com jo crec que s’ha de fer, he donat prou mostres de compromís per a anar endavant. Això ho sabrem a partir del 10 de novembre.