Artur Mas en una imatge d'arxiu (Foto: Albert Salamé)

Cap fred, cor calent (Edicions 62) és el títol de l’intens llibre que acaba de publicar el president Artur Mas. Són 382 planes que es noten pensades, treballades, amb estil; un resum dels darrers set anys del procés polític català explicat per un dels seus grans protagonistes. El president Mas barreja crònica política en primera persona (on explica els seus anys de govern, el 9-N, Junts pel Sí, la persecució judicial i el seu pas al costat amb intensitat, mentre passa de puntetes sobre el cas Palau o la corrupció) al costat d’experiències personals, íntimes, sobre la mort del seu pare i dues germanes. El llibre d’Artur Mas té moments crus, realment bèsties, alguns renecs, moments tendres i confessions d’errors polítics, al costat d’un sorprenent capítol final sobre la seva proposta per al conflicte polític amb Espanya.

Els presidents Artur Mas i Quim Torra, en una imatge d’arxiu (fotografia: ACN).

‘Hi ha sortida?’ és el títol d’aquest sorprenent capítol final sobre la possible sortida al conflicte entre Catalunya i Espanya. Segons Mas, ‘Espanya només podrà ser una nació plena si Catalunya en deixa de formar part’ i, a la vegada, a hores d’ara ‘no s’ha pogut constatar encara una majoria inapel·lable a favor que Catalunya esdevingui un país independent’. Aquest tros que falta, segons Mas, només s’aconseguirà amb unitat electoral, com Junts pel Sí, ‘o si la unitat no és possible o volguda, una alternança en la presidència de la Generalitat entre les dues grans formacions sobiranistes en el període de dues legislatures’.

Quatre anys per a un president d’ERC i quatre per a un de Junts per Catalunya. Això proposa Mas.

No únicament això. Mas diu: ‘Els qui han de tirar endavant el projecte sobiranista no són els mateixos que han de governar el dia a dia. M’imagino el Consell per la República, els partits sobiranistes i les entitats com a màxims responsables de continuar el procés d’autodeterminació. En canvi, el Govern i el Parlament com els responsables de tirar el país endavant i millorar-lo.’

En aquest sentit, Mas proposa que es posi tota l’energia a aconseguir que l’estat faci una proposta per al referèndum, i un cop l’estat mogui fitxa, el famós referèndum acordat amb Madrid ha de ser doble: s’ha de poder votar la proposta estatal i també la proposta de la independència. ‘Si guanya la independència, l’Estat es compromet a promoure els canvis normatius o legislatius que permetin implementar el resultat.’

Un referèndum en què es votin dues propostes. Això també proposa Mas. Aquesta és, per cert, una idea que Mas comparteix amb Joan Tardà (ERC).

Dit això, afegeix: ‘Sóc tremendament escèptic sobre qualsevol solució que permeti exercir el dret a decidir del poble català.’ I per això preveu dues possibilitats més: la primera, ‘l’aposta d’amplis i poderosos sectors de l’estat per extirpar d’arrel el problema català, reduint encara més l’autonomia o eliminant-la’. I  la segona, ‘la creença per part de nombrosos sectors sobiranistes catalans que l’únic camí possible acabarà sent el conflicte obert amb l’estat, protagonitzat per una ciutadania disposada a tot o a molt, capaç de resistir la pressió i la repressió de l’estat, i amb una mobilització prou forta i persistent per aconseguir fer realitat l’anhel de llibertat i d’independència. No cal dir que un escenari com aquest requereix calcular bé els costos de tot tipus, explicar-los i assumir-los, i assegurar-se que el plantejament té sòlides garanties d’èxit i petites dosis d’improvisació’.

Lluny, molt lluny de Marta Pascal es troba Artur Mas, que aquests dies ja ha deixat clar en entrevistes que no farà costat a partits polítics nous enfrontats a Carles Puigdemont.

Mas acaba el llibre amb aquesta cita: ‘Sempre hem de saber els límits del possible. No per aturar-nos, sinó per intentar l’impossible en les millors condicions.’ Aquest és un final sorprenent, perquè el lector, durant tot el llibre, ha vist els punts de vista i preses de posició d’un home que no s’està de dir que no veia clar el referèndum del Primer d’Octubre, i encara menys la DUI posterior, perquè ell sempre va defensar la convocatòria d’eleccions, l’ordre i la calma.

A continuació, un recull d’algunes de les principals idees del llibre, en què la mirada personal sempre sura damunt la crònica més política:

«[Un cop vaig ser president] era diferent l’esguard dels altres sobre mi. La presidència posa distància en la mirada de la gent […]. Moltes vegades es tendeix a fer l’anàlisi contrària, com si fos qui ocupa el càrrec el que s’allunya i posa distància amb els ciutadans o també amb els col·laboradors. A mi em sembla que el camí és el contrari.»

«Vaig saber que alguns dels meus col·laboradors a Palau es referien a mi, vull pensar que afectuosament, com a Iceman, l’home de gel, o també com a Monjo-Soldat.»

«Vaig arrencar el meu primer mandat amb un greu error de percepció. Tant Andreu Mas-Colell com jo estàvem convençuts que el pitjor de la crisi ja s’havia viscut.»

«El meu mandat va ser la tempesta perfecta: Grècia en fallida, atur desbocat, retallades, majoria absoluta del PP, enorme mobilització popular sobiranista, confessió del president Pujol, el veto de la CUP i el pitjor de tot, el cop més dur, la caiguda del pal major: la mort, amb poc temps de diferència, de la meva germana Núria, deu anys més jove que jo; la del meu pare, pocs mesos després, i la de la meva germana Maria, també més jove, poques setmanes després de deixar la presidència de la Generalitat. Tot això en només cinc anys.»

«[En política,] cap fred per prendre decisions, el cor calent per viure emocions i la pell gruixuda per aguantar putades.»

«De veritat algú creu que el sobiranisme és la cortina de fum que hem aixecat per ocultar les acusacions de corrupció? Simplement fa riure, per no plorar […]. Abraçar la independència no ens ha protegit de res, al contrari, ens ha posat als peus dels cavalls.»

«Declarar-se hereu de Pujol avui dia no està gens de moda. De fet, és córrer un risc. M’és igual. Tinc la pell gruixuda, després d’anys de dedicar-me a la política, per aguantar segons quines crítiques i fer-hi bona cara. Que personalment Pujol m’hagi decebut, com a molta altra gent, no treu que no valori els seus actius polítics, que són molts.»

«L’austeritat s’ha demonitzat i ha passat a ser la gran culpable de tot. No estic d’acord a menysprear alegrement aquest concepte. Els diners públics no es generen per art de màgia.»

«Mentiria si no escrivís que vaig viure els resultats electorals del 25 de novembre del 2012 amb una gran decepció inicial. En el meu fur intern, vaig tenir uns moments de debilitat. Vaig pensar: ‘Ja us ho fareu.’ Com més força necessitava per a fer front a un Goliat ferotge, més despullat se’m deixava.»

«Faltaria a la veritat si amagués que també hi havia, particularment entre els membres del que tradicionalment es coneix com l’alta burgesia, qui volia convèncer-me que el camí triat era un error.»

«La meva sogra, nascuda l’any 1924 a Narbona, a l’altra banda del Pirineu, amb fortes arrels murcianes i castellanes, ha acabat sent professora de català per a persones grans. Castellanoparlant i mestra de català. Catalunya també és això.»

«Vaig tenir reunions amb el president de Telefónica i Caixa Bank, César Alierta i Isidre Fainé. L’objectiu era posar en comú l’estratègia, de la qual ells formaven part, de parlar amb Mariano Rajoy perquè accedís a trobar un camí que facilités les coses. Ells dos, sobretot, però també Emilio Botín abans de morir, intentaven ajudar, tant a Catalunya com a Madrid, a trobar una solució que passés per l’entesa entre governs.»

«La cimera de Pedralbes era la solemnització que el 9-N hi hauria votació sota la fórmula d’un procés participatiu. […] La CUP exigint, IC tirant pilotes fora i ERC negant-se a acceptar la transformació de la consulta en un procés participatiu. Amb Jordi Turull a la presó vam fer memòria dels crits i les amenaces que vam sentir en aquella trobada. L’ambient era tremendament tens, es podia tallar amb un ganivet. La meva decepció, i el meu emprenyament, eren totals. N’hi havia per engegar-ho tot a rodar.»

Sobre la conferència on va demanar a ERC d’anar junts: «Vaig cometre un error. I no en vaig ser conscient fins després. El 9-N havia deixat un clima de desconfiança, especialment entre Convergència i ERC, i també entre Oriol Junqueras i jo mateix. En aquell ambient enrarit, dissimulat per l’èxit de la consulta, no vaig compartir el contingut del que estava preparant amb el líder dels republicans.»

«La consulta del 9-N del 2014; les eleccions plebiscitàries del 2015; el referèndum de l’1-O del 2017, i les eleccions del 21-D. Quatre victòries que nosaltres mateixos hem debilitat amb els nostres errors, mancances i egoismes.»

«Fa cosa veure com només quatre anys després de la seva primera presa de possessió, feta com si encapçalés una revolució proletària amb llenguatge del segle XIX o començament del segle XX, Ada Colau revalidaria el mandat posant-se a les mans de Ciutadans, el cap de llista del qual, Manuel Valls, era sense dissimular-ho el candidat preferit de part de l’establishment.»

«[ERC va dir finalment que sí a anar junts perquè] fer-me enrere i no convocar eleccions va causar efecte, juntament amb l’aparició d’enquestes que començaven a apuntar que Ciutadans podia superar i relegar ERC a la tercera força del Parlament. Aquesta possibilitat penso que és la que realment va capgirar la balança.»

«A De Alfonso el vaig proposar jo per dirigir l’Oficina Antifrau. Després, incomprensiblement, es va convertir en confident del ministre de l’Interior i en conspirador.»

«Vull deixar constància que al contrari del que creu la majoria de la gent, Benet Salellas sempre va ser més contundent que Anna Gabriel a l’hora de mantenir el veto a la meva persona.»

Sobre fer el pas al costat: «Divendres tinc trucada de Jordi Sànchez. Em recorda, com qui no vol la cosa que un dia havíem parlat de la possibilitat de fer un pas al costat.»

Pas al costat: «Si Mercè Conesa hagués acceptat venir al Govern quan Unió en va marxar l’estiu del 2015, hauria estat molt probablement el meu relleu natural. Però va dir que no. Ara la Neus Munté també s’estimava més declinar l’oferta. Haurien estat les primeres dones a presidir la Generalitat de Catalunya.»

«Encara avui, quatre anys després, la meva mare em recorda, mig de broma mig seriosament que cada dia dóna les gràcies a la CUP per haver-me vetat. La meva mare, per cert, hi afegeix: ‘Ni et passi pel cap de tornar-hi.’»

«Quan una cosa no neix del tot bé, és ben cert que després costa de redreçar. I el PDECat va néixer coix.»

Sobre el Primer d’Octubre: «Jo considerava que podia resultar innecessari muntar un altre referèndum si no podia fer-se amb totes les garanties i totes els estàndards exigits internacionalment […]. Malgrat tot, si es decidia, com es va fer, triar una convocatòria de referèndum, jo seria el primer de defensar-la.»

«Era inimaginable que organitzar un referèndum acabés amb gent a la presó o a l’exili.»

«[A Madrid] tenien la teoria que mort el gos, morta la ràbia. Es freguen les mans quan decapiten líders sobiranistes. Calia demostrar-los que el gos era viu.»

«Jo hauria preferit anar a presó abans que posar en risc patrimoni, sobretot l’habitatge. Alguna vegada m’havia expressat en aquests termes davant de l’Helena, que em mirava amb cara de sorpresa, per dir-ho suaument.»

«Tenia sentit aprovar la Llei del Referèndum i la de la Transitorietat? M’havia fet aquesta pregunta en més d’una ocasió.».

Artur Mas i Helena Rakosnik surten del TSJC (fotografia: Albert Salamé).

«A la pregunta de ‘On seran capaços d’arribar?’ que tots ens plantejàvem jo em responia que se’m feia difícil imaginar que l’Estat apostés per un escenari de violència indiscriminada. Em vaig equivocar de ple.»

«Personalment, coneixent-lo com el conec, no crec que les ordres d’intervenció policial el Primer d’Octubre les donés ell» [Mariano Rajoy].

Primer d’Octubre: «Jo pensava que el fet de no haver superat el llistó del 50% de participació afegia encara més interrogants per defensar el resultat com un mandat definitiu […]. L’opció que jo vaig recomanar insistentment era la de portar la declaració d’independència al Parlament poc després de l’1-O, acompanyada de la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions pel president de la Generalitat.»

«Un país capaç de votar en condicions tan adverses i defensar els vots tan heroicament s’havia guanyat el dret a ser independent, però no encara a la independència.»

Després del Primer d’Octubre: «Algú dubta que en aquell moment, si s’hagués fet una crida des de la Generalitat, no haurien sortit al carrer cent cinquanta o dues-centes mil persones a resistir? La resposta és que hi eren. Però es va descartar vist el que havia succeït l’1 d’Octubre.»

«Alguns moviments i actituds d’ERC durant aquells dies són clarament reprovables.»

«No podem ser tan ingenus d’atribuir tot el que va passar a la DUI. La repressió de l’estat s’hauria produït igualment.»

La DUI del 27 d’Octubre: «Jo no podia abraçar aquella decisió com si fos meva perquè no la compartia, tot i entendre-la. Amb el president fins al final, sense compartir la seva tria.»

Podeu comprar Cap fred, cor calent a la Botiga de VilaWeb

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb