La notícia del traspàs del ‘summe’ (tal com l’anomena, irònicament i afectuosa, el president del seu club de fans, vigata.org) m’atrapa revisant la traducció que haig de lliurar aquesta setmana, llegint als vespres l’última novetat i pendent de l’avís de la llibreria d’anar a recollir el montalbano nou. Ah, i arreplegant material per a la ponència que havia de fer al seminari del juliol. Camilleri per terra, mar i aire.

No sé si el creador del comissari Montalbano és l’autor total, per dir-ho a la cruyffesca manera, però sí que exigeix, de part dels seus traductors, una dedicació totalitzadora. Impensable amb cap altre escriptor. Perquè no és només la seva producció inabastable, sinó tot el que arrossega. Cap altre autor contemporani ha desplegat l’ars narrativa en tantes branques com ell. La gran majoria dels lectors el coneixen com a autor de la sèrie Montalbano (i la totalitat dels espectadors: els que n’han vist els episodis per televisió), una trentena de títols aquí publicats per Edicions 62. Que ja és en ell mateix un univers, perquè afegeix a les característiques pròpies del gènere policíac una particularitat: la presència del llenguatge com un personatge més. Alguna vegada se li havia criticat que els montalbanos eren repetitius, però els lectors, i ell mateix n’era ben conscient, els adoren perquè saben que sempre hi trobaran aquest plus: les confusions absurdes per culpa de l’inefable Catarella, sí, però també les picabaralles amb el comandant per problemes de comprensió interdialectal, un personatge que quequeja o un altre que pateix ecolàlia… Per no parlar dels noms cacofònics o de les quasi incomprensibles notes que la minyona analfabeta li deixa a la nevera. El repertori és infinit, i això crea dependència.

Jo no vaig ser el primer traductor de la seva obra al català (em precediren Xavier Riu, Pep Julià i Anna Casasses). Però d’ençà que vaig tastar el primer, El gos de terracota (1999), ja no l’he deixat anar. La droga em va fer un efecte immediat. A hores d’ara passo per la quarantena llarga de títols, però encara n’hi haurà més perquè entre els pòstums hi figuren pel cap baix un parell de montalbanos, inclòs l’esperat final de la sèrie, Riccardino, on sabrem d’una vegada com s’acaba aquesta muntanya russa que és la relació amb la Lívia.

Com que és un escriptor tan especial, també m’ha obligat a voltar. Els organitzadors de congressos i seminaris sobre la seva obra et conviden a parlar-hi, però no és sinó una excusa per a compartir la passió per aquest nen gran que ens fa xalar tant. El text que llegireu a continuació és precisament el que vaig presentar a una d’aquestes trobades, l’any 2016, després que algú se’m meravellés, per enèsima vegada, que l’home encara publiqués tant a l’edat que tenia. Perquè aquest senyor és molt gran, oi? Doncs sí. Molt. En tots els sentits de la paraula.

Entrevista a Pau Vidal (2017): ‘Les dones de Camilleri són del segle XXI; els homes, amb prou feines del segle XX’

[Si els lectors fidels heu xalat tantes i tantes hores llegint les seves peripècies, imagineu-vos jo que me n’hi he passat moltíssimes més. El deute que tinc amb ell és immens. Impagable. Per això, com a homenatge pòstum, m’espolso la vergonya i faig una crida a qui es vulgui embarcar en l’aventura de dur als escenaris Sis personatges en cerca de Montalbano, estrenada a la BCNegra 2014 en forma de lectura dramatitzada i tot seguit desada al calaix en espera de temps millors].

I després què?

(escrit per a Quaderni Camilleriani, nº3, 2017)

La veritat és que no hi havia pensat mai. Ja sé que té una certa edat, i la gent s’encarreguen de recordar-m’ho (‘Però aquest home ja és molt gran, no?’). Però jo no hi havia pensat mai, en el després; potser perquè sempre em fa estar tan ocupat en l’ara i aquí (el paio escriu tant que no em deixa temps per a res, però jo bé haig de dedicar alguna estoneta a en Saviano, en Lampedusa o en Carlotto, no?). Fins que un dia vaig llegir en una entrevista que ja havia lliurat a l’editorial l’últim títol de la sèrie Montalbano, el pòstum, dient ‘Serà el final del personatge’, i jo, no sé per què, vaig llegir ‘Serà el final’, així, com una catàstrofe nuclear.

Els traductors, què voleu?, hi tenim una relació especial, amb ell. Amb els seus llibres, vaja. Perquè quan tu, com a lector corrent (que és, sens dubte, la condició millor, la més pura), agafes una novel·la, mires de xalar-hi si t’agrada o la deixes córrer si no t’agrada, i fora. Com una truita. Però si aquesta novel·la l’has de traduir, la lectura en queda condicionada. Ja et pots escarrassar a fer veure que no, a conservar una mirada neta i que l’aproximació al text sigui al més genuïna possible, que és inevitable que, sovint, aquelles pàgines deixin de ser literatura per esdevenir material. Material de feina. Però quan et toca un camilleri… Ai, quan et toca un camilleri les coses canvien. No pots provar d’enredar els personatges, fent-los creure que l’ull amb què els mires no és del traductor en què aviat et convertiràs. No pots perquè no vols. El goig de traduir un montalbano (o qualsevol altra novel·la de l’Andrea) comença molt abans de llegir-lo, fins i tot abans de tenir l’exemplar entre les mans: arrenca en el moment mateix que l’editor et fa l’encàrrec. Ah, que bé!, penses. Diversió assegurada. Sí, però també suor, dificultats, carrerons sense sortida… Però què són aquests envitricolls (que econòmicament no surten gens a compte, és clar), comparats amb aquells llibres plans, tots iguals, que et fan venir el complex de google translator? Comences a llegir ja amb salivera, com quan arriba a taula el tortell i ja pots empunyar el ganivet per tallar-lo. La primera lectura és una delícia, diria que fins i tot independentment de l’argument, perquè a cada rèplica en catarellès, a cada joc de paraules, a cada parany lingüístic que s’empesca (quan no és un testimoni que quequeja és una carta foteta escrita en vers o un personatge amb un tic verbal), no pots evitar de prefigurar-te la resposta que hi donaràs. I encara que potser en aquell moment no et vingui al cap, el repte que implica és un estímul positiu que hi posa color, un veritable desafiu al teu ofici de traductor (com quan descobreixes, amagat al fons del diccionari, un mot com aquest que us acaba de fer esgarrifar i que, ves per on, resulta que la normativa dóna per bo).

Sempre quedo una mica descol·locat quan em fan la famosa pregunta (i me l’han feta desenes de vegades. De fet, als congressos camillerians gairebé no es parla d’altra cosa): ‘Com t’ho fas per traduir en Camilleri?’ Descol·locat perquè és una qüestió que no es pot contestar amb paraules, i sé el que dic perquè ho he intentat cada vegada, i res. Per traduir Camilleri has de ser una mica com en Camilleri. És a dir, tenir la mateixa malaltia. T’has d’emocionar per un canvi morfològic, has de perdre el senderi per un joc de paraules; substancialment, has d’estimar la llengua. Les llengües. Contar històries està molt bé, per l’amor de Déu. I que t’agradin les aventis, i la fantasia. Però si no enfolleixes per la variació dialectal, si no t’agafa una esgarrifança quan sents una dita nova, si no veus l’hora d’engegar una locució acabada d’aprendre, si no somies que voldries aprendre tots els idiomes del món, llavors per què el tradueixes? No ets un traductor digne d’en Camilleri, i ell no s’ho mereix.

Els meus companys d’ofici, als seminaris, a les trobades, als blogs, ja han descrit detalladament les dificultats diguem tècniques de l’operació. Les comparteixo totes, les he experimentades igual que ells. Encara més, les entenc i les comparteixo encara més, en tant que treballo amb una llengua que, malgrat ser aquella en què fou escrit el primer codi civil d’Europa, sovint es veu desplaçada a segona fila per manca d’un estat que la defensi. No es pot descartar que l’èxit clamorós que els llibres de Camilleri tenen a Catalunya tingui a veure amb el rol especial que hi juga el llenguatge. Que és com dir la identitat, i a bon entenedor, poques paraules. Però no pretenia dir que els catalans venerin en Camilleri perquè són tots del morro fi; no, el que volia dir és que per desgràcia també hi ha una creu de la moneda. Diguem-ne síndrome d’abstinència, si voleu; que es manifesta d’una manera especialment cruel quan tradueixes altres autors. Com els podem anomenar? Els normals? La majoria dels escriptors són normals, no estan pas afectats per la mateixa malaltia que l’Andrea, i per tant fan servir el llenguatge com un instrument (invisible) per narrar. No t’hi fan fixar, no t’hi fan acostar la lupa (n’hi ha que diries que ni tan sols l’hi han acostada ells). Tu l’hi acostes igualment, perquè al capdavall és el teu ofici, però la teva part de lector no. I aleshores pot aparèixer el tedi. No sempre, és clar; depèn de què t’expliquin, que la literatura no és solament forma, òbviament. Però el repte, el desafiu, que dèiem, minva. Aquell tortell ja no és de pastisseria, i mentre tu ets allà llepant el ganivet per mirar de degustar-ne les últimes, i evanescents, traces, et demanes quan en tornarà a arribar un dels bons, d’aquells amb la xocolata gustosa que són les novel·les del mestre.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb