Els mossos del 8 d’agost, a judici. I la fiscalia, què?

Acabem de saber que l’Audiència Provincial de Barcelona ha corregit la jutgessa instructora que havia arxivat la causa contra tres mossos que, trobant-se de permís o de vacances, van acompanyar alguns dels moviments de Carles Puigdemont quan va baixar a Barcelona, de l’exili estant, el dia de la investidura de Salvador Illa, el 8 d’agost de 2024. Hi haurà, doncs, judici. D’aquesta decisió, no en vull escatir quin grau de convenciment genera, sinó identificar quin nivell d’indicis exigeix per a “anar a judici”. Veurem que ho fa de manera “extensiva”, cosa en si mateixa problemàtica en l’àmbit penal. Tot seguit, contrastaré si aquest mateix criteri “ampli” (certament habitual en les causes penals seguides “contra” catalanistes) s’aplica també en les “altres causes”, les seguides “a instància” dels catalanistes. La resposta serà, ja ho avanço, negativa.

Però centrem, primer de tot, el tema. En les causes penals hi ha, simplificant-ho, tres grans moments, cadascun amb un grau d’exigència diferent d’indicis o de prova. L’inicial, quan cal decidir si s’incoa i neix la causa: hi ha d’haver uns indicis mínims, que poden ser genèrics. L’intermedi (com en el cas de què parlem), quan cal decidir si, feta la investigació, s’arxiva el cas o es va a judici: aquí calen uns indicis més concretats i reforçats, una certa corroboració dels indicis inicials, que ens permeti d’afirmar, per entendre’ns, la “probabilitat” del delicte. I el moment final, quan cal decidir, ja fet el judici, si es condemna o s’absol: aquí el llistó s’apuja i s’aplica la presumpció d’innocència en la màxima expressió, el “beyond a reasonable doubt” dels nord-americans. Convé diferenciar aquests tres moments, perquè sovint hom pensa que els tractaments interpretatius discriminatoris que sofreixen els catalanistes es produeixen, de manera gairebé exclusiva, en el tercer moment, el de les condemnes i les absolucions. Però la veritat és que també en trobarem (ben sovint, de fet) en els dos moments anteriors, els de la mera valoració dels indicis. I, és clar, fins i tot si no hi ha finalment condemna, ja s’hauran produït, pel camí, efectes no gens menors. Per començar, una subtil intimidació institucional sobre allò que no convé fer.

Què ha dit l’Audiència Provincial per concloure que els indicis són suficients perquè tots tres mossos vagin a judici? D’entrada, admet que no hi ha delicte de desobediència (perquè no havien estat requerits) ni d’encobriment de Puigdemont (perquè, trobant-se de permís o vacances, no haurien abusat de les seves funcions públiques, tal com exigeix la llei). Per contra, sí que hi hauria prou indicis del delicte d’omissió del deure de perseguir delictes. En compte d’haver acompanyat i “haver protegit” els desplaçaments de Puigdemont, haurien d’haver fet tot el contrari: promoure’n la detenció. La clau de volta, aquí, està en el fet que aquest delicte exigeix que els mossos haguessin faltat a l’obligació del seu càrrec, però aquell dia (recordem que es trobaven de vacances o de permís) no exercien el seu càrrec. Ara (ja hi som, ja tenim l’excepció a la regla general), diu l’Audiència que això “no hauria de ser un obstacle per a l’apreciació del delicte”. Per a argumentar-ho tot plegat, recorre a unes sentències ja un pèl envellides del Tribunal Suprem espanyol. Tan envellides (són del 1992 i del 1994), que interpreten el codi penal pre-democràtic (el codi democràtic és del 1995: sí, d’una manera o una altra, es vulgui o no, el dictador sempre acaba traient el cap).

Superat, de moment, un obstacle no gens menor, tampoc no hi falta, en aquest cas dels mossos, un altre clàssic: l’informe policial d’intel·ligència. Són aquells que ofereixen al tribunal raonaments jurídics ben arrodonits que reblen el delicte i que el tribunal només ha de rebre amb els braços oberts i estampar-los, via “copia i enganxa”, al PDF. En aquest cas, l’informe qualifica l’acompanyament a Puigdemont d’un “encapsulament” propi del servei de protecció de personalitats. Ben rodó, tot sigui dit.

Anirem, doncs, a judici. Però, ben mirat, no siguem més papistes que el papa. D’acord. Vinga. “Acatem” la decisió. Acceptem, per tant, aquesta interpretació extensiva, àmplia o no restrictiva del delicte d’omissió del deure de perseguir els delictes. Però apliquem, això sí (aquí arriba una exigència de mínims), aquests mateixos paràmetres extensius a tots els casos. És a dir, a tots els funcionaris públics que poden haver omès el seu deure de perseguir els delictes. Ho dic perquè avui disposem, gràcies a investigacions ja avançades, d’indicis més que mínims, per exemple, que l’operació Catalunya no sols va existir, sinó que també era sabuda per funcionaris (policia i fiscalia, preferentment) que l’haurien d’haver perseguida i no ho van fer. Així s’ha declarat en algun dels molts judicis que s’han fet recentment (Kitchen…). Amnistia Internacional acaba d’emetre aquesta setmana, a més, un informe sostenint que en deu causes relacionades amb l’operació Catalunya o Pegasus, la fiscalia espanyola no sols s’ha mostrat inactiva, sinó que fins i tot ha obstaculitzat (obstaculitzat!) les investigacions. Investiguem-ho, també, tot això. Per què no? Incoem, com a mínim, una causa. Els indicis mínims hi són, diria. Si cal una certa dosi de prospectivisme per a identificar els possibles responsables, ja no vindrà d’aquí. Ja hi estan avesats, d’ençà del 2017, els catalanistes i, més recentment, la nomenclatura socialista que governa l’estat. Apliquem també la tècnica prospectivista a totes les causes, no sols a unes quantes.

Evidentment, faig una crida purament retòrica. Tot això no passarà. No passarà perquè els criteris de valoració indiciària es modulen ad hoc depenent de si la causa va en un sentit o en un altre, en contra del catalanisme o a favor. La clau no és si una decisió concreta (per exemple, la del 8-A) és “correcta” o no, sinó com basculen les valoracions dels indicis i, especialment, com solen fer-ho en un sentit uniforme segons si ens trobem en “un d’aquells casos” o no. Es tracta d’un biaix que actua, ben sovint, inconscientment. Explicar bé els mecanismes que hi subjauen requeriria escriure un altre article. O, més aviat, un llibre sencer. Però és una realitat ben constatable. I, sobretot, molt discriminatòria. Recordem com va començar la causa del 13 i en què va derivar. O com van néixer i reviure les causes per terrorisme com les del Tsunami (ja no els recordem, llurs tripijocs indiciaris, però n’hauríem de retenir la memòria i exigir-ne l’extensió a tots els casos). O les seguides pels delictes d’odi contra els professors, en les quals, enmig del màxim deliri jurídic, no hi havia ni tan sols indicis. O com costa d’investigar, precisament, Pegasus. O l’operació Catalunya. O com s’han inadmès a tràmit querelles per prevaricació judicial en casos tan plens d’indicis com el Vólhov. O com… Bé, he de tallar la llista en algun moment, si vull que em publiquin l’article. Podria rematar-lo, de fet, acudint ara a la noció de GOIP de què tan sovint (potser massa i tot) parlo. Però no ho faré. Que cada lector decideixi ja, amb la prova i els indicis disponibles, si aquest article mereix ser arxivat o si, per contra, ha d’anar a judici.